I’ve Got A Million Things That I need To Do
But They’re All Secondary

Crec que és l’esforç d’haver d’encarar preguntes de nivell com “què tal la feina?”, “com va tot?”, “què saps d’aquells?” i haver de replicar amb “i a tu?”, “surts amb algú?”, “t’has canviat de feina?” o “què tal et va amb aquella?” el que fa que una mandra espesa com una boira m’envolti i em costi quedar amb gent, trucar, fins i tot enviar un email. Aquesta incòmode manera de forçar-te a afrontar el present quan, en dies com avui, només em ve de gust compartir el somni que he tingut aquesta nit i no parlar de res més.
Era un fugir continuu dels aliens del film homònim de Ridley Scott (la bona, la del ’79) per diferents localitzacions. Els aliens eren tan estúpids que en comptes de saltar a la cara de les seves víctimes, es cargolaven als seus braços i jo els escridassava perquè no ho feien bé. No m’entenien.

I hi ha qui pensa què collons importen el que somien els demés. Jo culpo a la societat i dono gràcies per les xarxes socials.