It Happened Years Ago, When You Lived On Stanhope Road

Estimada Emma, vaig començar a escriure aquest post a casa. La llum tènue. La veu baixa. Aquell teclejar fluixet el portàtil estil ninja (gràcies, Steve, pels teclats retroil·luminats). L’atmosfera perfecte per a evitar l’efecte bomba*. I això que sembla que ets com un automòbil alemany de gama alta: fiable, tranquil·la i silenciosa. El bebè més bo que ha parit la humanitat en anys, enveja de familiars, amics i coneguts.
Al final he acabat de redactar-lo a la feina per aquell cercle viciós d’estar per tu quan estàs desperta i no fer res que et pugui molestar quan dorms.
Només volia dir-te que, abans de que arribessis, tothom ens deia allò tan gastat de que “tenir un fill et canvia la vida”. Una premissa que no feia falta que ens diguessin. Que és un fet que cau pel seu propi pes. Que la paternitat i la maternitat són un follón està clar. Però que volia que sabessis com funciona el món i lo paradoxal que és l’ésser humà i aquesta societat on tothom té opinions. Fer-te saber que qui més ens ha dit aquesta frase són aquells que no han tingut mai fills. O tenen gos.

Un altre dia et parlaré dels desconeguts que et donen conversa pel carrer pel simple fet de portar a coll un marrec.

* llegeixis amb accent manxec