Algo de autodestrucción y una pizca de placer

No és un nadal tipus odiar-ho tot i “tot em deprimeix” però comencen a ser nadals adults (sirenes tronant), més pendent de la il·lusió (i l’engany) dels petits que del propi. Les sensacions són diferents. El paradigma seria que no sé ja ni què respondre quan em pregunten què desitjo per nadal. I això que durant aquest període hi ha triple combo d’oportunitats: tió, Reis i el meu aniversari (i colmado de regalos me hallo).
En un dels meus impulsos completament intencionats de racionalitzar-ho tot, em debato sovint entre ser una persona que anhela constantment (actitud que estic totalment convençut que genera un estat d’ansietat insuportable) o l’estoïcisme pragmàtic, però tampoc és qüestió de passar el nadal amb petit nuvarró negre sobre el cap amb pluja fina / pluja gruixuda segons l’estat d’ànim. Un apren a fer un esforç.

D’estats d’ànim volia parlar jo però no m’ha sortit.