Cuan Afortunado Era El Tiempo En El Que Había Tiempo Para Perder El Tiempo
Fa més de deu anys que vaig començar a compartir les meves merdes a l’internet. Aleshores sortia d’una interminable adolescència (els primers centenars de posts són de màxima vergonya aliena) i ara veig un puntet a l’horitzó que són els quaranta que es preparen per envestir-me. I em preguntava si em veig compartint més merda a aquelles alçades.
Durant aquests anys em vaig independitzar, em vaig enamorar, vaig canviar de feina, de pis un altre cop, he sigut pare i m’he tret el carnet de conduir. Així, com a coses rellevants però en cap ordre de rellevància.
També he passat èpoques fastigoses, com tothom. Mirant enrere, hi ha hagut fases en les que fer servir aquest blog o els anteriors era necessari per a mi d’una manera difícil d’explicar. I sé del cert que sense aquest blog la meva vida no hagués transcorregut igual. No sé si tothom que té un blog pot afirmar el mateix però jo puc ser categòric en aquest aspecte. I potser és això el que fa que inconscientment vulgui negar el fet de que ja no el necessito de la mateixa manera.
Tenir un blog és com cuidar una planta. S’ha de regar de tant en tant excepte si és un cactus. Però fa anys que el terme blog s’ha convertit en un terme soporífer, especialment pel que fa al gènere personal. Encara visito alguns blogs però cada dia són menys els que em commouen, em motiven o m’estimulen. I a mi m’emocionen diàriament una quantitat ingent de coses però he perdut les ganes de sortir corrents cap aquest blog per compartir-les. Tumblr, Twitter, Facebook, Flickr, Instagram, Formspring, Spotify, Foursquare, Linkedin, Last.fm, Vimeo, Youtube o Pinterest s’han convertit en un regiment professional dedicat a dispersar el que fem, pensem, escoltem, mirem i admirem.
És clar que no tot em sembla avorrit a l’internet. Visito pàgines interessants però he deixat de connectar amb moltes coses. I crec que és per aquesta dispersió de la qual jo sóc la primera víctima i que ho ha impersonalitzat tot. El blog personal funcionava com un eix. Com les agulles d’una brúixola. Però sembla que avui dia dóna molta mandra interessar-se per la gent i no tanta pel que fan, pensen, escolten, miren i admiren, però d’una manera esbiaixada i més anònima. La sensació és que el blog personal és un mitjà que ja no interessa.
Pensant en aquests termes me n’he adonat que, malgrat he sentit un distanciament amb el procés mental i comunicatiu d’aquest blog, una sensació en principi compartida per la comunitat, en cap moment se m’ha passat pel cap deixar de pagar el domini. Estrany. De fet, el que he sentit per aquest i altres blogs els últims mesos són ganes de reivindicar-los com a mitjà. No per a sentir de nou les experiències que ja han passat perquè ningú té les mateixes sensacions i frustracions que fa deu anys. Ningú torna a tenir vint anys, ni torna a l’adolescència, no és igual d’exhibicionista ni pateix o s’emociona com el primer dia. A això se li diu nostàlgia i ja se sap que la nostàlgia és un arma.
Jo reivindico el blog personal com a la plataforma central i unificadora en constant evolució. La nostra evolució. Encara que sigui en unes condicions i ritmes diferents. Perquè no hi ha cap regiment d’utilitats 2.0 que substitueixi això.
O potser és que m’estic fent gran.
Hi ha 18 comentaris. Veure els detalls del post.
- Publicat el 20/06/2012 a les 12:06h.
- Categories: Blogocosmos, Fotoblog, Personal, Reflexions Barates.
- Comentaris una mica més a baix....
- Conté 562 paraules.
T’estàs fent gran. Els que defensem els blogs personals som la versió prévia dels qui defensaran Twitter i tota la resta quan desapareguin ;)
Suposo que és llei de vida i que nosaltres som uns “abuelos Cebolleta” ;)
Eso o som ETA.
Molt ben pensat i molt ben escrit. Hi coincideixo totalment. Felicitats pel blog (i que duri!).
Gràcies :-)
Aquest post sembla un comiat…
Però no.
N’hi ha que vam perdre l’eix fa temps i donem voltes per tota la merda socialmedia. Que blogs com el teu continuin ens fa sentir molta nostàlgia, no el deixis, ok?
“Hijo mío, antes todo esto eran blogs…”.
Estem una mica en la mateixa fase… per mi els blogs son els nous gimnasos :)
Què bona.
Curiosament, ahir 4colors va publicar aquest post
http://www.4colors.net/?cd=n1900
on exposa certes sensacions relacionades amb el meu post de millor manera que jo.
Fa dies que dono voltes a neguits similars amb el blog. El teu post m’ha donat moltes respostes. Endavant amb el blog, amb la força que es pugui xò mantenint-lo, i tant!
Consultoria sentimental 2.0 gratuïta.
ha estat una gran lectura per un disabte com aquest. peguen el clima, la temperatura i les teve paraules. m’han donat infinites ganes d’anar ràpid al meu i començar a tornar a escriure…. així que, potser, m’ha apuntat la nostàlgia d’un temps i un espai on la xarxa era personal i no social. crec que un comentari em va fer reflexionar a per què no escric… quelcom així com -quina plataforma fas servir per aquest blog?-. és tant d’ara la pregunta… com qui copia un tema de tumblr, com si tot fos imitable i tothom pogués fer el mateix. no vull entrar en detalls perquè posaré en evidència que el temps ha passat i, pitjor: el temps pasa, i no en tinc ganes.
però, la part bonica és quan sé que, tot i no escriure, pago el domini perquè sé com veia jo al meu pare i sé que un dia la paula em trobarà i no oblidarà que jo també he patit, he plorat, m’he enamorat, m’he drogat, he trobat la intensitat, la felicitat, a ella i he estat molt jove, com ella.
anyway, felicitats per aquest blog. aguante producte.
La Paula és una bona raó per mantenir el teu blog viu.
Hi coincideixo plenament. És una reflexió que sovint m’he fet i em tornaré a fer. També vaig començar amb un web (aleshores no hi havia blogs) l’any 1996, crec que era a geocities.com i hi posava vivències universitàries en forma de contes. Més endavant crec que em vaig passar a bloc.cat i després a blogger i finalment a WordPress, on vaig recuperar tot el material dels blogs anteriors. I el que va començar en forma de conte, va ampliar-se a articles, crítiques culturals, fotografies, vídeos, etc. I, com bé dius, arriba un moment en què això et demana temps i ni ho fas bé ni tampoc dediques el temps necessari a d’altres coses i llavors el blog comença a morir (o no). Però sisplau, encara que sigui un “post” al mes, fes-lo, que aquest és dels que encara reviso de tant en tant. Per disseny, originalitat i proximitat.
Molts hem recorregut aquest camí (potser no tan d’hora). Amb una mica de sort, el contingut personal o íntim o com es vulgui etiquetar tornarà a encaixar entre els nostres bookmarks més endavant.