Lo insinuabas en tu voz bebiendo helio

Si m’haguéssiu preguntat fa dos anys, hagués respost que no, que si per mi fos, no li hagués explicat aquesta faula dels Reis Mags a un fill. M’hagués negat a ser partícip d’una ficció, la d’uns monarques de països remots que violen el sagrament del domicili particular amb nocturnitat per a deixar uns regals a canvi d’unes mandarines i aigua (per no parlar del senyor aquell gras, probablement alcohòlic, que ve del nord amb intencions similars o allò del tros de tronc que baixa del bosc a cagar cada any), on el nen queda com al marge de tot el que succeeix fins que arriba la gran decepció.
És possible que pensés així preveient el dia en el que hagués de enfrontar-me als ulls d’un nen que ha descobert tal fal·làcia, ja sigui per terceres persones, ja sigui per un escorcoll rutinari dels armaris o perquè els nens no són idiotes i són capaços de desencriptar els missatges codificats de les converses en clau que mantenim pares, avis i oncles pensant que “són massa petits i no se n’adonen de res”. Pensar en un nen que fa temps que ha descobert aquest teatre de nadal i és fa el suec per por a no rebre més regals és una cosa que em regirava l’estomac i una mica els budells també.
Us hagués dit que per la ficció ja estan els còmics, les pel·lícules, els llibres i els videojocs. Per a què complicar més les coses.
Però arriba el dia en el que tens una filla conscient del que passa al seu voltant. Que té amics i cosins i unes circumstàncies. I entre que et deixes endur per l’atmosfera i els fils musicals amb nadales, magnifiques la il·lusió de les coses i que, afronte-m’ho, tens uns valors i unes conviccions molt de pa sucat amb oli, on la paternitat està molt clara quan un no té fills i després un s’acaba menjant les seves paraules poc fetes i mig crues, acabes entrant en la roda que passa a ser la bola de neu de cada família per nadal.
A posteriori, l’Emma ha gaudit prou dels regals que li han dut. Ha gaudit més de la xocolata a la que ha tingut accès però encara més de totes les vegades que s’ha vist reunida amb els seus tiets i els seus cosinets. I, malgrat estic bastant segur de que no ha entès bé això de que els reis a qui va dir adéu pel carrer són els mateixos que van deixar el menjador de casa ple de regals, crec que va entendre perfectament el procés en cadena de cançó-violència física-excrement-regal del Tió de Nadal. Per tant, al final, bé. I suposo que, si ho mirem des del prisma més pragmàtic, és més senzill que anar a contracorrent (sóc conscient de com sona això però anar de hispter anti-natura, alternatiu i outsider en cadascun dels aspectes de la vida tampoc em sembla un argument sòlid ni lògic i tampoc és un debat que em vingui de gust ara mateix).
És tota aquesta il·lusió seva el que ha compensat el brunzit agut que he estat sentint tot aquest nadal a la orella dreta, la més conservadora.

Però no us enganyaré. Segueixo terroritzat pel dia en el que l’Emma ens miri diferent.