Ja declinava el vespre que tu deus haver oblidat

Des de les parelles joves en ple esclat hormonal que es toquen i es freguen i bavegen compulsivament fins als pares propers als seixanta anys que, amb la mirada perduda, dinen amb el fill únic que no arriba a quinze en un restaurant d’hamburgueses i frankfurts amb cervesa del dia al costat d’altres parelles que passen el dinar sense ni dirigir-se la mirada o suposades amigues que queden per criticar, a mi el que passa a les altres taules és que m’és igual (#postureo alert).

L’Emma deu haver heretat “d’algú” l’interès pel que succeeix als altres dinars però l’actitud descarada que li proporciona la seva edat li permet girar el coll cent vuitanta graus i mirar fixament als seus interlocutors. Aquesta actitud de sinceritat crua que tenen els nens sí que la puc envejar. Avui no vull fer-te un petó, aquesta senyora no m’agrada, no em vull posar la roba que m’han regalat, la sopa està freda i l’estic escopint davant teu mentre t’aguanto la mirada.

Avui no em ve de gust quedar amb tu, ni avui ni demà, aquesta feina que has entregat és una porqueria, no et puc fer aquest favor. Després d’un petit període d’adaptació, sense haver d’escopir res, confio en que les relacions humanes anirien millor malgrat les veritats fan mal a la cara.

Des de la suposada amiga que ha quedat per criticar i es gira perquè està d’esquenes i diu “ai, sí, quin fàstic fan algunes parelles” que es toquen i es freguen i bavegen compulsivament en ple esclat hormonal sense saber que són un compte enrere per a passar-se els àpats sense dirigir-se la mirada en restaurants d’hamburgueses i frankfurts amb cervesa del dia al costat de pares propers als seixanta anys que, amb la mirada perduda, dinen amb el fill únic que no arriba a quinze, el que de veritat importa és saber què pensen.