Sabiendo como sabes lo que siempre le hago a la gente

El meu germà em va trucar ahir dos cops per telèfon. El segon va ser per demanar-me que pensés un bon nom per a una perruqueria. Amb potencial per a convertir-se en marca internacional de cadenes de perruqueries d’èxit mundial.
Primer li vaig preguntar els noms de les sòcies. Per comprovar si, a base de les sil·labes que composen els seus noms, aquestes donaven per a una al·literació atractiva com Caprabo o un cognom amb ganxo com Llongueras o Cebado.

Si depengués de mi, per a un negoci de perruqueria o estilisme realment m’agradaria “Nosotros Los Fashion” o “Los Estilistas”, per raons evidents. Però ara que la normalització està a l’ordre del dia, el que jo faria és una perruqueria temàtica del món del còmic, on els aparells aquests infernals on les iaies es fan la permanent siguin com Cerebro, les tisores d’adamantium i les bates siguin com capes voladores.

Per mi seria com alleugerar amb un entorn ple de referents familiars el que és una traumàtica i desagradable experiència. Que uns desconeguts (professionals però desconeguts) et magregin el cap (per no parlar del paio que em va assetjar sexualment mentre em retocava les puntes fa anys, picant-me l’ullet pel mirall i arrimant-se més del compte, que el tio no devia saber que jo sóc molt d’internet i una mica proxèmic i el meu espai personal és deu vegades superior al de la resta de persones humanes) supera qualsevol dels altres traumes que patiu. Que ja sé que aneu a les perruqueries i aquestes diabòliques professionals tallen més del que havíeu acordat en aquesta negociació prèvia de llargues explicacions amb gestos amb les que responeu a: “bueno, qué te hago?” i després aneu gairebé plorant pels carrers i correu fins a casa per algun crim comés amb el tint color violí bordeus.

No recordo haver tornat mai d’incògnit, tapant-me el cap amb les mans, després de visitar aquests negocis de tortura on després et cobren (sí recordo casos on anar a la perruqueria ha sigut un acte de reafirmació, maduresa i superació) però sí que, sistemàticament, em rento el cap només arribar a casa. És un acte més relacionat amb desempallegar-me del lligam amb el o la professional i el pentinat que no he decidit jo, malgrat les meves precises explicacions, que amb la higiene i treure tots els pelets del coll.

L’Emma després d’un radical tall de serrell casolà.

Serà per això que passo setmanes pensant que he d’anar a a tallar-me el cabell cada cop que em trobo cara a cara amb el meu reflex i el seu pentinat i, el dia d’anar-hi, em veig estupendo tal i com estic.