Cada coma, cada punto y coma, son historia

Mitja família materna està en peu de guerra per decidir què fan amb la meva àvia. Que si una residència, que si assistència a casa, que si amb gairebé noranta anys ja no pot pelar patates ni fregar més el terra de casa. Aquestes negociacions a centenars de kilòmetres d’ella sense que en sàpiga res, malgrat benintencionades, són molt tristes. I ella, que ja està gran i que ja se li en va el cap, està prou lúcida per a engegar-los a tots quan li fan qualsevol proposta. Ja se sap, la família és cada día un plátano.
Jo encara recordo el germà gran de la meva àvia, el tío Pepe (com el vi), sobrepassant els noranta anys als que ella s’acosta, viudo, vivint sol a casa en un un poblet remot d’Andalusia, assegut a la taula de la cuina de la seva germana, amb el got de vi, els Celtas i el bastó entre les cames, amb el barret de palla mig inclinat i tenint molt clar que a ell només el traurien de casa en una caixa de fusta.

A un altre nivell, nosaltres estem fent-li la mateixa jugada a l’Emma. Ja no pot seguir aprenent coses increïbles com diferenciar quins ascensors parlen i quins no per sí sola. Es veu que l’hem de matricular a una escola. No sé què d’escolarització obligatòria l’any que ve. I hem de decidir per ella. No li podem preguntar.
La paraula de moda és montessori, un mètode educatiu amb nom de varietat de formatge poc curat que sembla ser que té com a pilars el desenvolupament independent al ritme de l’alumne, certa llibertat individual i altres meravelles modernes que, per molt interessants i progre-hippies que sonin a priori, sembla que només quatre escoles mal arreplegades apliquen. Però si hem de fer de l’Emma una outsider, I’m in.

Jo, de moment, ja he aconseguit que l’Emma conti en anglès fins a cinc (en anglès, five) i, en un bon dia, fins a seven. I que diferenciï entre Hulk i el Doctor Banner. Li he donat l’aprovat (bé, no, li he posat matrícula) i ara que es relaxi fins al setembre.