Zoom a una ploma

En un punt indeterminat de l’Eixample, en el trajecte de la feina a casa que és on passo un temps valuossíssim cada dia, una nena avançava per la vorera amb els ulls clavats en la pantalla d’un mòbil. No tindria més de nou o deu anys i potser anava acompanyada del seu pare. Els vaig seguir durant una estona entre molta altra gent anònima sense interès simplement perquè els nostres camins coincidien i el seu ritme era àgil com el meu. Poc a poc els vaig anar atrapant. Ell caminava distret amb un ull a sobre d’ella. I, apropant-me una mica més, vaig observar com ella es seguia a ella mateixa a través de l’iPhone. Em vaig adonar que la nena es dedicava a observar-se a si mateixa sobre les línies imaginàries de Google Maps. Ella era la boleta blava brillant que, durant una estona, va coincidir en la línia imaginària del meu trajecte de la feina a casa.

Podrien ser dos turistes orientant-se a la ciutat desconeguda. Podria ser un simple passatemps. Els vaig deixar enrere en un obrir i tancar d’ulls. Però no és meravellós per a un nen poder fer zoom a un país llunyà o fer zoom a un mateix i resseguir-se en qualsevol moment i en qualsevol circumstància? Com un Déu curiós.