Otro desengaño más y me voy a lanzar al New Age

Recordeu aquella sensació de quan el vostre pare arribava a casa de treballar al final del dia i ja es podia sopar? Jo tampoc. Però l’Emma sí. Des de que està de vacances, passant els dies amb la seva mare (també de vacances), quan entro per la porta l’Emma sap que la festa s’ha acabat. Com un gos de Pávlov. Sap que el papa arriba per a jugar cinc minuts i passar a tasques administratives com banyar, sopar i anar a dormir. El seu propi horari així ho marca. Per tant, ella ha decidit enviar el papa a cagar cada cop que entra per la porta amb uns carinyosos “no, papa no!” mentre corre en cercles i uns estimulants “pacallà”* aixecant el dit, en un intent racional d’allargar l’esbarjo.
Com sóc un tipus pacient, faig un treball de minuts d’anar-me-la guanyant, pam a pam, fins que assumeix que ha de recollir les joguines i plegar veles, s’ha de capbussar a la banyera, ha de sopar i cap al llit.
No em malinterpreteu. No ploro per les cantonades perquè la meva filla deixi de menjar cupcakes amb el seu vestit de flors fines i blanques nuclear i surti disparada per la porta de casa per abraçar al seu pare que acaba d’aparcar el cotxe davant del jardí de casa amb un somriure perlat. Perquè a) no tenim jardí. I perquè b) això només passa als anuncis de detergent. Però no es pot negar que la necessitat de ser rebut amb una actitud d’amor incondicional pare-filla pot ser una necessitat bàsica i rudimentària, potser fins i tot mamífera, però és de les poques que encara no ha sofert retallades. Oh wait.

Otro desengaño más y me voy a lanzar al New Age

Foto de Sílvie Rothkovic.

Una problemàtica petita que vosaltres, pares amb feines lliberals, potser no teniu però que, d’alguna manera, els pares que treballem a oficines i gaudim de l’aire condicionat en ple agost de merda havíem de pagar.

* pacallà = cap allà