I was not born in wartime, in pain or poverty

El segon aniversari de l’Emma s’apropava i crec que s’estava tornant mig boja. Els dies previs, cantava el “Moltes Felicitats” i el “Happy Birthday to You” mentre bufava un llapis, una forquilla, qualsevol cosa que s’assemblés remotament a una espelma. Tenia una angoixa exultant.
Aquest cop, l’Emma va ser molt més conscient de la celebració dels dos anys, una festa més exclusiva per a evitar les aglomeracions ingovernables del primer aniversari (aquest any ens vam limitar a família i amics i nens però va ser una gentada de totes formes), però em fa l’efecte que, malgrat l’angoixa cantarina a la que feia referència abans, encara no va ser conscient del tot de què significa ser el centre d’atenció. O sigui que, por ese lado, bien.
La simpatia també bé, gràcies. No es va sortir del guió i va repartir tants somriures com girs de cara. El seu pare tampoc es va sortir del guió i, nedant en les aigües obsessiva-compulsives d’estar per tothom i amb l’altre ull vigilant la nena, el catering cuqui de la Lis i la Berta s’esgotà per segon any consecutiu sense que em donés temps a tastar ni un trist tros de pastís de formatge. Nota mental: ensinistrar l’Emma per a que sempre estigui per les coses importants de la vida. Per exemple, el pastís de formatge.

A aquestes alçades del post, ja hauria d’haver començat amb el propòsit del mateix i analitzar la riuada de regals que va haver (una paraula: descomunal) i com s’haurien de gestionar tants presents segons la meva humil opinió per a que els nens no perdin el seny. Però recordeu alguna època on pensàveu que sabíeu coses que ara us heu de menjar amb patates? Jo sí.

I was not born in wartime, in pain or poverty

No cal que em repeteixi, doncs. Passem pàgina.