November Spawned A Monster

La imatge que hom projecte de sí mateix com a pare des del moment en el que considera tenir descendència es distorsiona progressivament se superen les etapes fecundar, embaràs, part, criança i ensinistrament. La fantasia del pare amb nervis d’acer que somriu de costat i pica l’ullet davant qualsevol barrabassada del seu fill. La temprança davant la filla que puja les escales del tobogan a l’infernal parc urbà i que segur no caurà. La calma davant el nen ennuegant-se amb un tros de fuet. Totes aquestes postures vitals i totèmiques es descomponen i, davant l’onada de desconeguda histèria que ens invadeix, només queda aferrar-nos a la última connexió. El pare cool que recita de memòria totes les alineacions dels X-Men i Los Vengadores des de la dècada dels 60 fins l’era moderna del videojoc, que mai quedarà paralitzat davant d’un aparell amb pantalla tàctil no importa quants anys passin i que encara pot gaudir de l’última banda d’adolescents marginats sorgida d’algun edifici gris de Manchester. Aquest pare guay que perdurarà.

November Spawned A Monster

Doncs aquest pare ideal amb nena penjant de la mà quedà eclipsat, a la festa de la castanyada de la llar d’infants, pel nen amb samarreta de Star Wars i jaqueta de Spider-Man amb pare amb uniforme de Star Trek oficial o samarreta de Green Lantern indistintament amb motxilla a l’esquena plena de marxandatge vintage. L’Emma va guanyar còmodament la batalla del cuquisme, els panellets eren comestibles però la meva derrota com a pare freak navega intravenosa com metralla directe al cor de Tony Stark.