Where there’s muck there’s brass

Hi ha un moment en el que només els pares entenem què volen dir els nostres fills. Semblem traductors universals. De vegades pot semblar que ens inventem la traducció i que simplement volem fer veure que els nostres fills per fi parlen bé.
Un cop aquesta fase queda superada, entrem en una molt més interessant, des del meu punt de vista. L’Emma, un cop dominats els plurals, els gèneres i, per suposat, els possessius, ha passat a controlar amb elegància el flux subjecte-verb-predicat. Això no vol dir que una conversa amb ella sigui fàcil o tingui un estricte significat. Un s’endinsa en un món surrealista ple de referències creuades, mecanismes a priori incongruents i reflexions que desafien tota lògica.

Aquest és un petit recull dels micro-diàlegs més curiosos que he anotat en els últims sis mesos.

– Emma, què t’agrada més, les patates fregides o la xocolata?
– La xocolata.
– I què t’agrada més, la xocolata o la sopa de fideus?
– Les patates.
[Resoleu l’equació]

– (Mama amb un meló sense tallar a la mà) Emma, mira què hi ha avui per postres!
– (Emma amb entusiasme aixecant els braços) Flam!

Posant l’Emma a dormir amb un conte de conillets a la mà:
– Papa, explica’m el conte del Peter que li pica una aranya.

Amb un Silver Surfer a la mà:
– Papa, és un patinet?
– No. És una taula de surf. I vola!
– Vola? Molt alt!?
– Sí. Silver Surfer viu a les estrelles.
– Com jo!!!
– …
– …
– …
(Mirant pel balcó)
– Molt alt…

– Qui és aquest, Emma?
– El Peter Parker…
– Molt bé.
– …en català, Spider-Man.
– …

– Papa, jo tinc 2 anys. I la Nina?
– 1
– I tu?
– 36
– Mmm… I la mama?
– [CENSORED]
– I els teus ulls?
– …

– Papa, voldré veure una peli.
– Sí? Quina?
– La Dorothy [N. Del A. The Wizard of Oz]
– No volies el Peter Pan?
– No, Papa, que la Dorothy té el cabell marró com jo!
– Ah. Perdó.
– Tu el tens com Mozart.
[Nota mental: anar a la pelu]

– Posem la peli ja, Emma?
– No! La vull veure amb els ninos.
– Les titelles del Màgic d’OZ?
– No, vull la Maria, el Josep i el Jesús! [assenyala el pessebre]
– Au, té.
– No m’hi caben als meus five fingers.
– …
[Ha sonat el telèfon. Era la N.A.S.A.]

– Papa, posa’m una mica de crema de colacao als llavis que els tinc tallats.

Parlant de rols i professions:
– Emma, i tu què faràs de gran?
– Menjar Coca-Cola.
– …

Després d’una visita al lavabo, l’Emma observa el resultat al fons de la tassa el vàter:
– Awful…

Emma sopant. Pare va a la cuina un moment.
– (amb histèria) Papa! Papa!
– Què?
– La sopa crema molt! M’estic cremant!
Pare sprinta fins al menjador malgrat dins seu sap que ha tastat la sopa abans de donar-li.
– (seriosa i sense aixecar la vista del plat) Era una broma, papa. No crema.

Després de mirar El Trencanous cent cinquanta vegades.
– Papa, em vull dir Clara.

L’Emma abraçant el seu gos de peluix efusivament.
– Emma, que t’agradaria tenir un gos? O un gat?
L’Emma pensa un moment, tota seriosa.
– Vull un dinosaure, papa. Negre.

IMG_411860008

A tot això, també us volia comentar una petita novetat, si és que encara hi algú llegint aquí.
Aquest blog és un blog personal (encara que no íntim, com saben els meus més vells lectors), i sempre ha girat al voltant del que en cada època m’ha succeït o interessat, com és lògic i normal. Com que l’Emma ha passat a formar part de les nostres vides amb un impacte equivalent al d’un meteorit, s’ha convertit en la novetat i l’atenció principal del nostre dia a dia. I poc a poc ha anat absorbint gairebé tot el protagonisme d’aquests texts que escric a corre cuita.
Recentment, amb una sèrie de pares tan confosos com jo, hem inaugurat un nou blog anomenat Va de pares, on volem exposar la perspectiva masculina de la paternitat.
A mi, que sempre m’han fet ràbia els festivals de cinema de directores, el concurs de literatura d’escriptores, les exposicions pictòriques només de dones pintores i tota aquesta obsessió per acotar per gènere, encara em grinyola el concepte una mica però és així com ha sortit. La dictadura del penis, masclisme intervencionista, obsessió pel cogombre, digueu-li com vulgueu. Potser no us equivoqueu.
Si crec que pot tenir certa validesa és perquè partim de la base que el procés de criança acostuma a estar lligat inevitable i lògicament a la perspectiva de la dona, ja sigui per tradició, costum, defecte social o perquè hem d’acceptar el fet de que els homes no tenim úter (nosotros no parimos, nosotros decidimos… lo justo). I com que aquest concepte està canviant (ha canviat), pot tenir interès quina és l’opinió pública que podem tenir els mascles alpha sobre tot el que envolta a la paternitat, una opinió que potser ens condueix inexorablement cap a un divorci, sí, però que ens ha semblat interessant compartir.
Per tant, encara que mantindré els texts més personals aquí, us convido a llegir-nos allà també, amb una intenció (ja m’agradaria) més didàctica.