The Happiest Days Of Our Lives

[box type=”bio”] Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al febrer del 2014.[/box]

A casa ens trobem en plena fase de buscar escola per a l’Emma, la nostra filla de dos anys que en tindrà tres en algun moment d’aquest dos mil catorze.

7227

Escollir una llar d’infants ja va ser un petit drama. Barcelona ciutat, on vivim, no gaudeix d’una llarga llista de llars d’infants públiques, com tothom sap, i el nostre districte en té un dèficit alarmant. Per tant, un cop vam assumir la despesa extra d’una privada, vam escollir una per logística (a prop de casa o de camí a la feina), per feeling (aquell instint eteri del que us parlava al post anterior i que el Pep va fer servir per a fer fora del Barça a Eto’o) i per les instal·lacions.
L’Emma va trigar en adaptar-se. No tenia encara un any quan va començar. No caminava i va lluitar amb totes les seves forces per a no romandre allà tirada fins a que va ser més autònoma. Per tant, la seva adaptació va dependre més de començar a caminar i moure’s lliurement que de l’estimulació, els jocs, els tutors o “és que són dues o tres setmanes” (tres mesos, amics, tres mesos va trigar en no plorar).

Però una llar d’infants té un aire de temporalitat. Té data de caducitat a la vista. Per tant, acabis o no d’estar convençut del lloc escollit (ja no parlem de si el nostre fill ha d’anar a la llar d’infants més d’hora o més tard,  perquè tots volem no anar a treballar i estar allà quan faci la primera passa, quan plori, quan parli, quan faci moneries, volem consolar-lo, alimentar-lo i, en resum, ser nosaltres els educadors i no els professors, nosaltres, no ells, nosaltres, nosaltres, jo, jo i jo), saps que és una fase relativament curta. No te n’adones i la llar d’infants s’acaba i arriba l’època d’escollir educació infantil, que probablement et durà a la primària i a la secundària. I aquí és quan arriba el tsunami de dubtes.

Escollir una escola depèn de molts factors però aquests són els que valorem nosaltres:

  • Un projecte educatiu o pedagògic que no sembli improvisat.
  • Motivar la sensibilitat artística a l’hora que es treballa en la formació curricular.
  • Escola catalana, amb sentit de pertinença, però oberta.
  • Educació laica.
  • Unes instal·lacions que no requereixin una logística extra en mobilitat i que no requereixin casc de seguretat.
  • Quota assumible per a l’economia familiar.
  • A prop de casa (combinar que no estigui a cagar amb els famosos criteris de prioritat o, com es coneix a casa, Els Putos Punts).

Depèn a l’hora que em pregunteu, us respondria que això hauria de ser fàcil d’aconseguir o que realment és difícil de trobar.

Alguns factors es poden flexibilitzar. Una escola ferma en l’aprenentatge curricular no té res de dolent si al teu fill li va la canya. En contraposició, una escola massa lliure o neo-hippie tampoc encaixa amb certes personalitats i, en el meu cas, no em fa gràcia (estaria bé que l’Emma als sis anys sabés escriure el seu nom i no només decorar càntirs de fang, no sé si m’enteneu).
Són tan importants les instal·lacions? Em semblava un factor més rellevant quan escollíem una llar d’infants.
Podríem sacrificar el factor escola laica? Malgrat se’m regira un budell, en algun cas sí. Per exemple, per un bon projecte educatiu. Però això em portaria al inevitable post sobre l’educació religiosa on, si en aquest text ja detecto alguna premissa polèmica, plantejaria un debat que em fa una mandra enorme tenir amb vosaltres, estimats lectors anònims parapetats en les vostres pantalles.

La tristesa ens embarga quan comencem a trobar que els centres només compleixen el 50% dels factors que valorem. Més trist encara és trobar-nos pensant “en cas de que tot ens sembli una merda, la que estigui més a prop de casa i au!”.

És aquesta la manera d’ingressar la nostre filla en un centre educatiu pels propers 15 anys? “Estava a prop de casa”? Després, quan els nostres fills ens ingressin en un casal per avis i llencin la clau, ens preguntarem per què, oh, per què.