Simple love songs drenched in bored songs

El cervell de la meva filla va canviant. Segueix essent un sac sense fons que registra i s’empassa qualsevol paraula que es pronuncia en la seva presència i, posteriorment, ho escup de forma surrealista, amb referències creuades, a priori incongruents i desafiant tota lògica. Alhora, es pot observar com es torna més racional cada dia que passa.

És per això que aquest altre petit recull dels micro-diàlegs que he anotat en els últims tres mesos entre l’Emma i els seus pares sigui possiblement l’últim.

– Papa, per que diuen “bien” i tenen una tassa?
[Emma mirant com Alemanya rep la Copa de Campions del món].

Jugant a doctores i pacients.

– Emma, crec que estic malalt.
– Posa’t el termòmetre, papa.
– A quant estic?
– Vint mil dos.

A partir d’ara em podeu dir La Antorcha Humana.

Després del xarop fictici.

– I ara a quant estic, Emma?
– A tretze.

Adéu, Torxa Humana. Hola, Home de Gel.

Emma, davant una TV que emet el canal 324:
– Com que ara tinc tres anys ja m’agraden les notícies. Quan tenia dos anys no m’agradaven.

Emma davant d’un aparador decorat amb un Pare Noel i altres elements nadalencs:
– Papa, van molt ràpid! Encara no ha passat la castanyada.

Mama al seient del copilot del cotxe: Ens hauríem de fer una foto on sortim els tres que no en tenim.
Papa conduint: Cert.
Emma mirant per la finestra a la cadireta del cotxe: Mama, envia-li un Whatsapp al Barrut i que ens faci una foto.

Tenim un amic fotògraf.

Cosina gran: Nosaltres a l’escola fem coses més de grans.
Emma: Jo també vaig al cole de grans.
C.G.: Nosaltres fem medi.
Emma: Jo també faig medi.
C.G.: Nosaltres fem llengua.
Emma: Jo també tinc llengua.

L’Emma li ensenya la llengua a la seva cosina de sis anys.

Aquests van ser els altres reculls durant el 2014: Febrer. Març. Juliol.

Emma, forget your foolish father.