Els mars s’han tornat grocs

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al març del 2015.

Jo no era un nen especialment àgil. Tampoc era dels que, a educació física, s’encallava saltant el poltre però algun plint sí que havia acabat en fallida. Explica la llegenda que, una tarda qualsevol de la dècada dels vuitanta, no vaig ser capaç de pujar pel tronc d’un arbre fins a les seves branques més altes, davant les rialles sorolloses i la burla generalitzada d’un grup de nens coetanis i suposadament amics meus.

El segon acte d’aquesta llegenda narra com la meva mare em va arrossegar de la mà aquella mateixa nit, després de sopar, de nou cap a l’arbre en qüestió i em va fer aprendre a pujar per un tronc al més pur estil “pongo a este tronco por testigo que de mi hijo no se vuelve a reir nadie”.
Hi ha qui diu que em va tenir deu minuts escalant. Hi ha qui parla de més d’una hora. No hi havia lloc per a la rendició ni el fracàs.

960

Jo només volia dir-vos que l’Emma encara no fa cabrioles amb el patinet de tres rodes com altres nens però és que m’és igual.