The thrill of running, catching, throwing, taking orders from a moron

El primer record que tinc del FC Barcelona és el de l’equip del César Luis Menotti. El del Maradona sense pentinar. El del Schuster malcarat. El del Quini segrestat. El de la muralla Migueli i el d’un Urruti que semblava que podia aturar-ho tot. I, en aquella època, l’hora morta que quedava entre el final del dinar i l’hora de reprendre les classes de la tarda a EGB, la passaven a la biblioteca. Allà tenia accés a tots els còmics que no tenia a casa: Cavall Forts, Tintíns, Astèrixs, Lucky Lukes i l’Eric Castel.

tumblr_nn1o3bnRqw1urf8bko1_1280

Eren els primers anys de la dècada dels vuitanta. Entre la lliga de Cruyff i la de Venables van passar 11 (onze) anys de sequera lliguera. I fins a la primera del Cruyff entrenador van passar sis més. Sí, vam guanyar alguna copa aquí i allà. Les Recopes ens donaven subidón, també. Però les Copes D’Europa les veiem als cromos i a repeticions en blanc i negre de finals perdudes amb pals de porteria de cantonades afilades.
Els culers pertanyíem a un club d’aire perdedor que mirava com els equips bascs s’enduien 4 (quatre) lligues seguides però també pertanyíem a un futbol més romàntic. Sense estrelles de la publicitat. Sense Instagram. Sense llei Bosman. Sense la botiga del Barça. Amb Meyba i l’Eric Castel.

Aquest era el nostre marxandatge. Ni polo ni xandall ni bambes ni ninots ni Barça Toons ni motxilles pel cole. Els nens culers amb prou feines tenien accés a una samarreta Meyba no falsificada i sense número ni nom i tres o quatre àlbums de Grijalbo per casa. Uns còmics que t’explicaven com el FC Barcelona fitxava un jugador francès desconegut per a substituir en Cruyff a finals dels 70 i es quedava amb nosaltres fins a principis dels 90 amb una breu estada al PSG.

I aquest era el meu lligam i el de molts amb el nostre club, més enllà del Carrusel Deportivo del diumenge a les 17h. Això era llegir les aventures dels jugadors del Barça un cop i un altre. I és per això que, un cop ja hem aconseguit més de vint lligues i quatre Xampions (ara li diem així a les Copes d’Europa) i tota una generació de nens només coneix aquest Barça lluent i estel·lar, un grup d’humils culers pensem que seria hora de reconèixer l’obra d’en Raymond Reding d’alguna manera. I es pot fer aquí.

Qui era Raymond Reding? Per què un dibuixant franc-belga un bon dia va decidir que el protagonista del seu còmic jugaria al Barça? Per què va marxar l’Eric Castel al PSG per tornar dos àlbums després? Per què l’Eric Castel no està al museu del Barça?

Si qualsevol d’aquestes preguntes us desperten una mica de curiositat, els humils culers us esperen aquí: http://ericcastel.net/