The Crimson Dynamo came along for the ride

vdp

Durant una barbacoa, van ser exposats a la radiació que desprenia un nadó de dos mesos nebot del cosí d’un amic. A través d’un miracle de la naturalesa, els nostres protagonistes van descobrir, anys després, que havien adquirit els poders proporcionals d’un… Pare Qualsevol!

Súper força i súper habilitat

Els nens adormits són pes inert i poden ser igual o més complicats de traslladar que un gat. Però descobrirem que, amb els nostres nous poders, podem treure el nen adormit de la cadireta de darrera del cotxe amb els nostres braços i res més, mentre fem equilibris amb tres bosses, dos anoracs, les claus del cotxe, de casa, el telèfon i en Rudy, el porquet de pelfa.

Súper velocitat

Ells es giren un moment i ja no hi veuen joguines escampades per tot arreu. La taula llueix desparada i la roba plegada i endreçada a l’armari. La bossa amb el got, la bata i l’agenda està preparada i ja aneu de camí a l’escola amb els caps pentinats (amb trena si escau). Tot en menys de deu minuts. Un nou rècord mundial gràcies a la Força de la Velocitat™.

Visió de raig làser

S’aixequen de la taula abans d’acabar l’àpat. Estan a punt de bolcar dues mil cinc-centes vint-i-quatre peces de Lego al menjador de casa. Posen els seu ditets a la teva figura de Jabba The Hutt de col·leccionista. Només amb un únic microwatt de mirada làser, quan les vostres pupil·les connecten, desarmen qualsevol acció i congelen el teu oponent.

Poders mentals

Telepatia: No fa falta ni que posin cares. No els veieu venir venint? No sabeu què, com i quan us demanaran quelcom abans de que obrin la boca? I no teniu la resposta preparada? Telepatia.
Telequinèsia: Ells es giren un moment i ja no hi veuen joguines escampades per tot arreu. La taula llueix desparada i la roba plegada i endreçada a l’armari. La bossa amb el got, la bata i l’agenda està preparada i ja aneu de camí a l’escola amb els caps pentinats (amb trena si escau). Ja sé que no és veritable telequinèsia sinó la súper velocitat però, des de la seva perspectiva, ben bé ho deu semblar.
Súper concentració:
Conduir interminables kilòmetres sense atropellar ningú mentre darrere els nens ploren o, pitjor, sents El Gripau Blau per vuitena vegada aquest matí a tot drap. Encertes a introduir dins la xeringa la dosi del Dalsy correcte amb un nen bullint en braços. No et tires per la finestra després del setè solo de timbal i flauta a dos metres de la teva orella mentre respons a un mail de feina només amb unes poques faltes ortogràfiques (ja se sap, per abreviar).

Súper vigília

Arrossegant els peus, llisques patèticament pel passadís de casa a les tres de la matinada fins a l’habitació del teu fill que demana aigua insistentment. Per quarta vegada. Vas anar a dormir a la una. T’aixeques a les set. Però t’has aixecat quatre vegades i abans dels teus poders de paternitat hagués semblat impossible.

Cos blindat

Ets el cavall de la princesa a quatre grapes passadís amunt i avall. Ets el sac de boxe de les seves batalles. Reps entrades que clarament són groga en el partidet de futbol jugat amb la pilota de la Kitty. El seus dits sovint van al teu ull inesperadament. Però l’amor no deixa marques.

Invisibilitat

Els observes jugar i relacionar-se al parc a pocs metres amb un somriure. I baveges mirant com dormen a les fosques durant mitja hora. Tu et despertaries cagat de por davant una actitud tan evident de tarat stalker amb la sensació que estàs sent observat. Ells? Ells no. Ni tan sols sembla que se n’adonin que estem allà.

Immunitat i factor curatiu

Sopes col-i-flor. Sobrevius.

Recordeu: Tota paternitat comporta una gran responsabilitat.

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares a l’octubre del 2015.

Everyday is like Sunday

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al juny del 2015.

Us han explicat mai la història dels nens que acabaven el curs escolar al juny, amb més de dos mesos per endavant de vacances, amb els progenitors encara treballant i on aquests havien d’escollir entre pagar un servei de casal habitualment poc econòmic, carregar l’agenda dels avis o agafar-se una excedència com a única solució per a poder passar temps amb els seus fills i no encolomar-los a tercers?

Recordo els estius com un diumenge continu i brillant. Era quan les classes es quedaven buides i els patis s’omplien de partits de futbol clandestins, algun amic desapareixia perquè anava a Comarruga (què coi hi devia haver a Comarruga?) i la televisió emetia l’enèsima reposició de Verano Azul. En resum, un període àrid on els dies es confonien perquè me’ls passava als carrers habituals de la ciutat o al Maresme amb la iaia fins que va arribar el dia que es va jubilar i l’anàvem a visitar al peu de Sierra Nevada.

En aquesta rutina basada en l’absència total de la mateixa, un era feliç arrossegant els peus pel ciment a quaranta graus, dormitant amb el Tour de França com a banda sonora de fons, assaltant la xarxa metàl·lica de l’escola per a emular les jugades dels nostres ídols futbolístics que de nou no havien guanyat res i comprant Popeyes per vint-i-cinc pessetes.

Però estic repapiejant.

No estic per consumir energies en queixar-me dels calendaris escolars, la conciliació laboral i l’estat de la nació. Perquè els efectes col·laterals els teniu a dues setmanes vista, són evidents i no tinc solucions ni per a mi ni per a vosaltres. Però una cosa sí us diré sobre com eren els nostres estius fa trenta anys. Com deien els homes de Yorkshire: “And you try to tell the young people today that and they won’t believe you”.

Catches thieves just like flies

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al maig del 2015.

Als nou anys, barrejats entre alguns Mortadelos, la meva àvia em va regalar els primers còmics de Spider-Man. Comprats a una riera de Premià, suposo que la bona dona els va escollir perquè em veia mirar els dibuixos del personatge aràcnid de Marvel a la TV. El cas més clar de sinergia que existeix.

960

Durant aquells primers anys, vaig consumir còmics amb constància. Astèrix, Tintíns i Eric Castels, Mortadelos i companyia. Però vaig quedar mesmeritzat per la màgia de l’univers Marvel, on convivien adolescents que suspenien exàmens perquè passaven la nit gronxant-se pels terrats amb éssers titànics d’altres mons que devoraven planetes per esmorzar.

Avui dia, encara com a col·leccionista i lector, sovint em trobo pensant que m’agradaria que l’Emma pogués experimentar aquella sensació que vaig sentir un dia, el d’un univers nou que s’obre davant els teus ulls. Bàsicament m’agradaria que s’apassionés per alguna cosa com jo vaig fer, ja siguin els còmics o la música o qualsevol altre disciplina artística.
Així, sovint em trobo administrant la meva extensa llibreria de còmics com a una herència per ella. Em trobo pensant què llegirà, quan ho llegirà, en quin ordre i si li agradarà com a mi. I si podrà identificar-s’hi. Ja sabeu, la típica projecció que fem els adults en els nostres fills de la que tant em dóna per parlar.

I és aquest component identitari el que veig complicat. Tots aquells còmics estan majoritàriament escrits per homes i protagonitzats per mascles, adults o no tan adults.
Heu posat un peu als cinemes últimament per veure les pel·lícules Marvel? Entre molta testosterona, els rols forts femenins estan en clara inferioritat numèrica i sovint només s’intueixen. I comprenc els coms i perquès, ja que cada obra és filla dels seus autors i de la seva època. No cal veure Mad Men per entendre això. I veig com la nena de tres anys que tinc a casa vol identificar-se amb la Wonder Woman, la Batgirl o la Supergirl (històricament DC ha fet una bona feina mantenint vius i accessibles les seves versions femenines més icòniques). En canvi, Marvel proposa la Viuda Negra, Gamora, Agente Carter, Jean Grey o la Bruja Escarlata. Totes més humanes, imperfectes i úniques però que no responen al mateix perfil. No tenen la mateixa llum que els seus companys masculins.

Si l’Emma pot gaudir de qualsevol d’aquells còmics dels 70 i dels 80 i enfrontar-se a aquelles històries d’autoestima, autoafirmació i del que significava ser responsable, si pot saltar aquesta barrera, logro desbloqueado.
I, si us interessen els rols femenins als còmics, l’únic encert recent de Marvel és Ms. Marvel, un còmic que val la pena descobrir sense prejudicis ni valoracions prèvies.

The thrill of running, catching, throwing, taking orders from a moron

El primer record que tinc del FC Barcelona és el de l’equip del César Luis Menotti. El del Maradona sense pentinar. El del Schuster malcarat. El del Quini segrestat. El de la muralla Migueli i el d’un Urruti que semblava que podia aturar-ho tot. I, en aquella època, l’hora morta que quedava entre el final del dinar i l’hora de reprendre les classes de la tarda a EGB, la passaven a la biblioteca. Allà tenia accés a tots els còmics que no tenia a casa: Cavall Forts, Tintíns, Astèrixs, Lucky Lukes i l’Eric Castel.

tumblr_nn1o3bnRqw1urf8bko1_1280

Eren els primers anys de la dècada dels vuitanta. Entre la lliga de Cruyff i la de Venables van passar 11 (onze) anys de sequera lliguera. I fins a la primera del Cruyff entrenador van passar sis més. Sí, vam guanyar alguna copa aquí i allà. Les Recopes ens donaven subidón, també. Però les Copes D’Europa les veiem als cromos i a repeticions en blanc i negre de finals perdudes amb pals de porteria de cantonades afilades.
Els culers pertanyíem a un club d’aire perdedor que mirava com els equips bascs s’enduien 4 (quatre) lligues seguides però també pertanyíem a un futbol més romàntic. Sense estrelles de la publicitat. Sense Instagram. Sense llei Bosman. Sense la botiga del Barça. Amb Meyba i l’Eric Castel.

Aquest era el nostre marxandatge. Ni polo ni xandall ni bambes ni ninots ni Barça Toons ni motxilles pel cole. Els nens culers amb prou feines tenien accés a una samarreta Meyba no falsificada i sense número ni nom i tres o quatre àlbums de Grijalbo per casa. Uns còmics que t’explicaven com el FC Barcelona fitxava un jugador francès desconegut per a substituir en Cruyff a finals dels 70 i es quedava amb nosaltres fins a principis dels 90 amb una breu estada al PSG.

I aquest era el meu lligam i el de molts amb el nostre club, més enllà del Carrusel Deportivo del diumenge a les 17h. Això era llegir les aventures dels jugadors del Barça un cop i un altre. I és per això que, un cop ja hem aconseguit més de vint lligues i quatre Xampions (ara li diem així a les Copes d’Europa) i tota una generació de nens només coneix aquest Barça lluent i estel·lar, un grup d’humils culers pensem que seria hora de reconèixer l’obra d’en Raymond Reding d’alguna manera. I es pot fer aquí.

Qui era Raymond Reding? Per què un dibuixant franc-belga un bon dia va decidir que el protagonista del seu còmic jugaria al Barça? Per què va marxar l’Eric Castel al PSG per tornar dos àlbums després? Per què l’Eric Castel no està al museu del Barça?

Si qualsevol d’aquestes preguntes us desperten una mica de curiositat, els humils culers us esperen aquí: http://ericcastel.net/