'No hay mus'.

Children In Pieces

Quan escrivia l’última entrada, pensava que fa temps que no feia un post minuto y resultado sobre el món de la paternitat, aquesta experiència que sí mereix un bon videojoc. Ja sé que estan els Sims (joc que en la seva primera versió de PC vaig esborrar del disc dur per després llençar el CD d’instal·lació a les escombraries i així demostrar al món amb tota honestitat que puedo dejarlo cuando quiera) però els Sims no són el tipus de simulador en primera persona que la paternitat es mereix. Parlo d’uns bons gràfics en 3D estil Quake amb una mà llesta per a carregar una tovalloleta humida Dodotis*, uns quants palitos de pa i una ampolla d’aigua. I els seus comptadors de tovalloletes, palitos i centímetres cúbics d’aigua a la part baixa esquerra de la pantalla que s’omplirien amb les recàrregues que anem trobant pels racons quan busquem els xumets perduts (que en tenim cinquanta i mai sabem on són) que donarien punts extres i que ens servirien per evitar que el nen plori. I més punts extres si banyes el nen sense sortir del lavabo fet un nyap i alguns logros a desbloquear com que acabi de sopar sense crema de porros al cabell. Com a súper feature també posaria un botó al mando per fer plorar el propi jugador en el rol de pare degut a l’estrès o esgotament extrem.

El canvi més gran en aquests últims mesos és la raó per la qual s’han acabat els posts sobre cançons per a l’Emma. Ara bàsicament ens dediquem a sentir com és ella la que canta, amb la cara de gilipollisme que comporta la ja esmentada experiència vital de ser pare, i a gaudir de les seves primeres frases complexes com, per exemple: “papa, em fa mal el peu de la cama del peu” no sigui que em confongui de peu i cama, ja que en té dos.

Recordo una experiència de quan l’Emma encara era un petit nadó i jo em trobava en plena fase proxèmica. Un senyor gran i arrugat va allargar el seu coll per ficar la cara entre l’Emma bebè i jo, son pare, que viatjava tranquil·lament en el bus sense fer mal a ningú amb la meva filla als braços, i va dir en un to lleugerament massa alt pel meu gust: “¡Como pa no quererla!”. Doncs sí, senyor, molt ben expressat. Encara comptem l’edat en mesos i deixem anar babes quan menja la sopa de lletres tota sola i les reconeix (les lletres, no la sopa) o canta l’himne del Barça. Que sí, que un desitja tant tenir un fill que potser s’hauria d’haver aturat a pensar en la quantitat de sèries de televisió que deixaria de veure, d’acord. I que haurà de compartir el menjar i el llit. Però que un es veu recompensat quan observa com la seva filla corre per la casa en llàgrima viva agafant-se el peu cridant: “No tinc mitjons!” i sa mare intentant col·locar-li unes sandàlies. Carne de mi carne, HOYGAN.

Realment no hi haurà més posts a la secció de cançons per l’Emma perquè cada post estava titulat, com aquest mateix, amb un tema de Morrissey que feia referència a pares i fills i se m’han acabat. Una raó tan vàlida com qualsevol altra.

* ja sabeu que aquí no ens agrada parlar de marques** però les altres fan una pudor estranya
** cómo? perdona? cómo?

Hi ha 4 comentaris. Veure els detalls del post.

Ja Declinava El Vespre Que Tu Deus Haver Oblidat

Des de les parelles joves en ple esclat hormonal que es toquen i es freguen i bavegen compulsivament fins als pares propers als seixanta anys que, amb la mirada perduda, dinen amb el fill únic que no arriba a quinze en un restaurant d’hamburgueses i frankfurts amb cervesa del dia al costat d’altres parelles que passen el dinar sense ni dirigir-se la mirada o suposades amigues que queden per criticar, a mi el que passa a les altres taules és que m’és igual (#postureo alert).

L’Emma deu haver heretat “d’algú” l’interès pel que succeeix als altres dinars però l’actitud descarada que li proporciona la seva edat li permet girar el coll cent vuitanta graus i mirar fixament als seus interlocutors. Aquesta actitud de sinceritat crua que tenen els nens sí que la puc envejar. Avui no vull fer-te un petó, aquesta senyora no m’agrada, no em vull posar la roba que m’han regalat, la sopa està freda i l’estic escopint davant teu mentre t’aguanto la mirada.

Avui no em ve de gust quedar amb tu, ni avui ni demà, aquesta feina que has entregat és una porqueria, no et puc fer aquest favor. Després d’un petit període d’adaptació, sense haver d’escopir res, confio en que les relacions humanes anirien millor malgrat les veritats fan mal a la cara.

Des de la suposada amiga que ha quedat per criticar i es gira perquè està d’esquenes i diu “ai, sí, quin fàstic fan algunes parelles” que es toquen i es freguen i bavegen compulsivament en ple esclat hormonal sense saber que són un compte enrere per a passar-se els àpats sense dirigir-se la mirada en restaurants d’hamburgueses i frankfurts amb cervesa del dia al costat de pares propers als seixanta anys que, amb la mirada perduda, dinen amb el fill únic que no arriba a quinze, el que de veritat importa és saber què pensen.

No s'ha fet cap comentari. Veure els detalls del post.

The Great Escape

Els dies passen i segueixen insistint en tenir vint-i-quatre hores i nosaltres cada cop més coses a fer. Treballem a jornada completa, de vegades jornades maratonianes (a sobre em diuen que perquè no surto a córrer… ves tu a córrer!*), i ens posem activitats extres com si aquí no passes res quan el que volem realment es poder aturar-nos una mica i dedicar el poc temps que disposem en gaudir amb l’Emma de la primavera i les flors i el cel blau i totes aquestes merdes que hem aprés als telefilms de migdiada.
Algú ens va dir que quan un és pare (ojo que ara em poso en plan pare expert, amb una experiència de dinou mesos a les meves esquenes… espera, dinou? disset… no, dinou… això de comptar en mesos és un calvari) la parella pateix un distanciament. Altres és han dit que, un cop han estat pares, discuteixen més que mai. Doncs el nostre balanç és que la vida sigue igual i ni discutim més (jo diria que fins i tot menys però és que jo no discuteixo i per això em mantinc tan jove i si no será por eso pues no será) i ni ens hem distanciat ni res d’això. El secret està, amics lectors que heu vingut aquí a ésser alliçonats, en que cadascú tingui el seu espai. Que la Sílvia pugui fer gires mundials pels museus més importants del planeta amb l’Albert fent de Dúo Sacapuntas de la Poesía Catalana™ sense remordiments i que jo també tingui els meus moments de pau sense que això impacti en el temps de qualitat que passem junts els dos i/o els tres.

Per exemple, ahir dilluns i festiu, la Sílvia va marxar amb l’Emma de visita familiar deixant-me la casa per mi tot sol. Tota una tarda per llegir tranquil·lament a la butaca de llegir tranquil·lament, al costat d’una finestra amb vistes, només amb una condició: surt a comprar xoriço per fer unes llenties (sic).
Com a pare compromès amb la bona alimentació de la nostra família, no vaig posar cap impediment al tracte i vam sortir de casa tots plegats. Elles van marxar pel seu camí mentre jo vaig anar a comprar xoriço. Quan vaig tornar a casa a gaudir de l’estona de lectura tranquil·la a la butaca de lectures tranquil·les, vaig trobar-me amb que les claus de la Sílvia s’havien quedat posades al pany de la porta per dins.
El primer que hom pensaria és que ja no podia entrar a casa a gaudir d’una estona de lectura tranquil·la a la butaca de lectures tranquil·les. Però mentres esperava al manyac i passaven mitja hora, una hora, hora i mitja, vaig adonar-me d’aquest regal que m’havia fet la vida. Vols espai? Aquí tens Barcelona sencera per tu, en una tarda de sol, núvols i pluja. Un regal gens enverinat, malgrat el que podeu pensar, no tragueu conclusions precipitades. Si no fos perquè vaig estar passejant amb un xoriço a la mà i res més perquè, és clar, a la pregunta de “le pongo bolsa son cinco céntimos?” jo sempre responc “no cal, visc aquí mateix”, hagués estat una tarda per recordar.

* córrer, maratons, ho pilleu?

Hi ha 2 comentaris. Veure els detalls del post.

Universal Gleam

No s'ha fet cap comentari. Veure els detalls del post.

In The Backyard

Quan un és petit i vulnerable, els còmics, com qualsevol altre mitjà d’escapisme, fan d’escut. Si un pensa en les seves ferides mentre llegeix, fan menys mal. La realitat física esdevé relativa. El que de veritat importa és la realitat dins del cap.
Quan un és un adult i la seva vida i els seus somnis queden embargats pel banc, els còmics també serveixen per a fugir endavant.
En una societat on ja no hi ha serveis educatius i socials, on no hi ha atenció sanitària ni seguretat, amb els seus còmics, el Bet aparca la seva tenda de campanya al jardí posterior d’una casa.

Podeu anar (heu d’anar) a veure In The Backyard, fins diumenge, al Tantarantana, l’obra de la companyia Noctàmbuls, amb text i direcció de Jaume Miró. Podeu anar perquè és l’obra guanyadora del segon premi Art Jove 2011 del Govern de les Illes Balears o podeu anar perquè sou homes i dones de bé. Vosaltres mateixos.

No s'ha fet cap comentari. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors