Keep Banging Up Your Drum

L’últim cop que vaig passar per aquí, ara fa poc més d’un any, la meva situació era molt diferent. Tenia una única filla de 4 anys, vivia al centre d’una ciutat a dues passes de l’escola i a quatre de la feina i apuntava amb el dit a la resta de Vadepares rient guturalemnt quan es queixaven de com de dura és la vida dels pares i mares que tenen més d’un fill.

Vet aquí que dotze mesos després ja no vivim a la ciutat (el que comporta temporalment una logística difícil per anar a la feina i una de terrible per anar a l’escola), en breu ja no aniré més a treballar a l’oficina i tenim un nou fill. És diu Jan i té gairebé 8 mesos.

Una de les teories que he compartit en el passat en aquest blog, abans del meu writer’s block (no sé com tinc la cara dura de dir això), és la que explica com la natura (diga-li natura, diga-li Déu, diga-li univers, diga-li oli de palma) poc a poc esborra totes les experiències més desagradables de la criança d’un fill per així facilitar que repetim en un futur. Com s’agafa un nadó? Quan menjarà farinetes? I quant mastegarà trossets? I entrepans? Quin dia la caca deixa de semblar crema de cacauet?
Doncs ho he experimentat en primera persona. No nomès no recordava res si no que havia oblidat els mals moments que, malgrat ser molt pocs, havíem passat amb l’Emma i que el Jan replicava amb un 8,5 a l’escala Estivill. Era com si tot hagués sigut perfecte en el passat i aquest nou nen pesat fos un ploramiques insaciable i molest. I poc a poc vaig anar recordant els mètodes amb els que intentàvem que l’Emma no fos un nadó pesat i molest i els hem anat aplicant al Jan amb més o menys fortuna.

Tots aquests canvis, però (mudança, casa temporal, nova mudança, casa nova, llargs vatges per anar a la feina i a l’escola) han tingut un impacte significatiu a la família i probablement han tornat mig bojos als nostres fills. Com sento que tenim temps per anar-nos psicoanalitzant, començaré per la logística.

Un bon dia, de vacances a una cabana al Pirineu català, vam decidir que vindria el Jan i que volíem viure amb finestres que donessin al cel i no a l’escala. Un any després, el Jan tenia dos mesos i havíem canviat el pis de Barcelona per una casa al bosc. Vam fer les maletes i no vam mirar enrere.

Pessebre vivent en mudança contínua - Foto de Sílvie Rothkovic.
Pessebre vivent en mudança contínua – Foto de Sílvie Rothkovic.

Què significava això? Moltes coses però la primera és que vaig decidir que treballaria des de casa. Preferia la solitud i l’aïllament d’un despatx a la nova casa si l’espai ho permetia a canvi de no perdre l’oportunitat de dur els nens a l’escola, recollir-los si estaven malaltons i gaudir d’ells unes hores cada tarda. Això és impensable si has d’entrar i sortir de Barcelona cada dia.

Aquí em sento totalment en contraposició amb l’Ismael via experiència personal. Estic segur que el seu anàlisi i paral·lelisme amb el ara ja mític assalt en directe per part de la filla del professor Robert Kelly (no confondre amb el senador de mentida de mateix nom) a la connexió en directe de la BBC és com realment deuen ser les coses per a la majoria. Poca conciliació, incomprensió i masclisme a dojo. Però la meva experiència és molt diferent. Per un cop, i sense que serveixi de precedent, la meva experiència treballant amb companys dels Estats Units d’Amèrica (aquell país) és que la majoria dels meus col·legues mascles porten i/o recullen habitualment els seus fills de les escoles i activitats extraescolar, i organitzem les reunions al voltant d’aquestes activitats per no entrar en conflicte. Es queden a casa o marxen quan els nens tenen febre i treballen amb nens al voltant com si res. Per tant, ningú va fer preguntes quan vaig proposar treballar des de casa per la meva família més enllà d’un burocràtic “hem de canviar el teu contracte i, si us plau, posa’t fibra que te la paguem – leave that crappy DSL behind, please“.

Potser sóc una excepció afortunada però en cap moment vaig haver de justificar la meva decisió de voler treballar a prop de la meva família. No vaig haver de posar un context. En una societat amb una mobilitat enorme i una conciliació no regulada però assumida com un dret adquirit, això és el pa de cada dia.

Sobre nou nats, rescolaritzacions i mudances múltiples, un altre dia.

Si només el professor hagués agafat a la seva filla i se l’hagués assegut a la falda com em passa a mi en comptes d’enfonsar-li el cap sota el llit…

El negocio entre lo deseado y lo posible

Un dia vam sortir al carrer i vam pensar que ja no volíem viure més entre les parets de ciment de l’Eixample. Podríem justificar-nos dient que es deu a la contaminació, la massificació turística i els seus pisos-pensió, a les curses populars que ens encerclen cada diumenge altern, al trànsit de la Diagonal sense tramvia o al pol·len dels plataners. Però, sent sincers, un bon matí vam sortir al carrer de camí a l’escola i l’Emma va dir:

– A mi no m’agrada viure a la ciutat. Hi ha massa cotxes i soroll. Jo vull viure al bosc.

Ella va continuar caminant com si res, transportant la seva motxilla i fent algun ritme sincopat amb les mans i els peus però allò ens va convertir en la galta de Gilda rebent una bufetada de realitat. Una galleda d’aigua freda a la cara amb una veritat que sabíem però ens amagàvem.

Prèviament en aquest blog (tres mesos sense escriure bé mereixen un previously), l’Emma va acaparar el protagonisme de totes les històries, com ja heu notat. Amb ella vaig descobrir que sovint és més interessant mirar les coses a través dels seus ulls. Lo vell és nou i la perspectiva sempre diferent.

– Mama, avui toca cole?
– Sí.
– Mama, no ho entenc… Els dies de festa la terra fa les voltes molt mes ràpid. És que dóna la volta mes ràpid i el dia de cole més a poc a poc.

Bé, de vegades, ella es posa a la nostra alçada i compartim perspectiva i ansietats. Però ja enteneu què vull dir.

Per tant, com a membre de ple dret i en igualtat de condicions en aquesta família, ens vam prendre la seva reflexió per canviar d’ambient ben seriosament. Hem aprés a fiar-nos de la seva intuïció malgrat ser menuda. I vam començar a fer plans. Deixaríem el pis de l’Eixample i aniríem a un altre lloc. Amb arbres.

– Mama, quan encara no tenim un bebè perquè som petits, el bebè on és?

No vam saber què respondre-li a l’Emma però resulta que, en un nou git argumental, ens vam quedar embarassats. I les coses es van accelerar. Deixaríem el pis de l’Eixample i aniríem a un altre lloc. Amb arbres. Amb més espai. I seria ara.

Per suposat, sabem que en Jan, que arribarà a finals de l’estiu si tot va bé, serà diferent a l’Emma. I no només perquè l’Emma haurà crescut entre ciment i el Jan probablement no. Personalment, no sé quines expectatives tinc amb en Jan. No tinc ni idea de com serà la seva personalitat. Tampoc recordo quines en tenia amb l’Emma. M’hauria de rellegir tot aquest blog i quina mandra. El fet és que, pel que fa a la paternitat, només tinc experiència directe amb el sexe femení i el grau desmesurat de surrealisme o literalitat que proporciona l’Emma en el seu dia a dia:

– [Papa] Aquest moble està bé aquí.
– [Mama] No. Es menja mig menjador.
– [Emma] Mama, les coses no tenen boca.

Parlem d’un nen que el seu primer concert a l’úter ha sigut el de Noel Gallagher al Sant Jordi Club. El primer concert uterí de l’Emma va ser Antònia Font al Casino del Poble Nou. Això ha de marcar d’alguna manera. Però tenim esperances de que ambdós valorin els canvis que succeiran aquest 2016 perquè ho fem per ells. Ras i curt.

Malgrat tots aquests sacsejos, estem prou tranquils. Sembla que l’Emma ha assimilat prou bé el fet que deixar la ciutat comporta altres canvis col·laterals a la seva vida.

– En aquesta finestra has fet un balcó?
– No. És la bandera.

12019902_10207772555331645_8734545634193617149_n

I sembla que el seu interès per l’actualitat política roman intacte, oi?

– Aquest és l’Abraracúrcix, és el cap del poble.
– Què vol dir el cap?
– Doncs vol dir que és l’alcalde.
– Ah, perquè l’han votat, no?

Quan en Rajoy surt per la tele fent declaracions esbufega una mica.

– Mama, per què els senyors que voten* quan els hi posen els micros sempre diuen el mateix?
*creiem que vol dir els polítics.

I va viure amb la intensitat de qualsevol altre adult tant el passat 11S:

– Emma, aquest any s’ha d’anar de blanc.
– [Indignada] Sempre anem de Catalunya! Això és del Madrid.

Com el 27S:

– Hem guanyat? Ja som independents? – va dir asseguda a la cadireta del darrera del cotxe.

L’objectiu és que el Jan arribi rodejat de pau i tranquil·litat. Buscar-li un lloc on créixer ho farem sense pressa. Però per l’Emma serà un canvi. D’entorn, d’escola, de rutina. Cada dia serà diferent als anteriors mil set-cents que ha viscut.

Vaig sentir un cop que és un recurs estilístic molt francès el d’anar desgranant anècdotes inconnexes per pintar un fascinant fresc o documentar de forma interessant un moment o una situació. Jo crec que l’auca és un bell recurs català.

Mother, should I trust the government?

Carolina Bescansa, que és una política que pertany a Podemos, va portar al Congrés de Madrid el seu bebè de cinc mesos per postureig, per principis, per generar debat, pel que sigui. Ha rebut suport i ha rebut també moltes crítiques. Ho sé, sense ser jo d’informar-me molt sobre aquestes coses, perquè només fent un cop d’ull a les xarxes socials a un clic de distància n’hi ha prou per veure el soroll que ha generat.

bescansa

Ara podria recórrer a la comparació amb Alícia Sánchez Camacho, qui va portar també el seu fill al Congrés al 2011 per raons similars (o no) i posar-nos a comparar les critiques.

Però no. Jo volia parlar de Soraya Sáenz de Santamaría Antón, Vicepresidenta del Gobierno, Ministra de la Presidencia i Portavoz del Gobierno de España en funcions i per aquest ordre segons la Wikipedia. Si no recordo malament (com dic, no sóc jo de posar-me ara a revisar hemeroteques, estic liadíssim amb altres coses), Soraya va ser mare coincidint amb la seva arribada al càrrec que fins fa poc ocupava al govern. I va ser lloat pels mitjans, això sí ho recordo amb dolor, el fet de que obertament sacrifiqués el temps de baixa maternal que li pertocava i tornés ben ràpid a la feina. Quina dona, quin compromís. Així s’aixeca un país.

Els que han lluitat per uns drets bàsics com unes baixes maternals i paternals més justes per a tots, grans i petits, resultava ara que eren unes mantes que el que no volien era tornar a la feina? I hi ha els que encara recordem que fa quatre dies, com aquell qui diu, els homes teníem unes esplèndids 3 dies de baixa paternal (tres dies, repeteixo). Ara estem en 15 i les famoses 4 setmanes encara romanen aprovades però congelades en algun BOE quan el que hauríem d’aspirar és a 16 setmanes tant homes com dones.

El comportament de Sáenz de Santamaría va fer un flac favor a les dones que sí valoren aquest temps de baixa. I pel càrrec que representava hauria d’haver tingut més sensibilitat. O potser sí que hi va pensar, en el missatge que estava enviant, qui sap. Potser la percepció d’aquestes accions, les de Bescansa, Sánchez Camacho i Soraya, és diferent segons al costat esquerra o dreta en el que et trobes al Congreso.

Simplement no recordo tant de soroll per l’activitat parlamentaria de Soraya amb un nadó de dies a casa. Potser estava jo a altres coses i va ser molt criticat, no ho puc negar. Potser el nadó estava amb el pare.

Jo el que espero i desitjo és la revolució total. Que un home dugui el seu bebè al Parlament, amb la bossa de pitets i biberons sota el braç i ningú es pregunti on coi és la mare. Algú es preguntava on coi eren les parelles de Bescansa, Soraya i Alícia?

(Foto robada de Twitter).

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares.

There’s a place in hell for me and my friends

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al novembre del 2014.

Les eleccions arriben cada 4 anys. Sent més precisos, arriben com 4 cops cada 4 anys. I són una immillorable oportunitat per a mostrar als nostres fills com tenir un paper actiu en això que anomenem democràcia. Perquè també està en el nostre to-do list* ensenyar a La Petita Emma que, si vol, tindrà uns drets i unes responsabilitats com a ciutadana. El que es coneix vulgarment com La Festa de la Democràcia™.

Diumenge no va ser la primera vegada que l’Emma ens acompanyà a un col·legi electoral. Ho ha fet cada vegada que ha calgut i fins i tot ha vist a algun dels seus pares darrere d’una mesa. Però el 9 de novembre va ser el primer cop que, per la seva edat, ha sigut mínimament conscient del que estava presenciant.

Com fer-li entendre què estem fent quan participem en un procés electoral no pot ser gaire complicat, pensava jo, innocent de mi. Amb unes poques situacions quotidianes, aplicades al dia a dia, podem obrir un debat bàsic amb un nen sobre política educativa, social o econòmica.

No pot ser gaire complicat.

Fins que diumenge, davant les portes del col·legi electoral, l’Emma va preguntar què votàvem. Que què era allò que estàvem fent. Després de tres onzes de setembre, de les cadenes humanes, les ve baixes i la massa humana del 2012, per fi li va donar per preguntar “on m’esteu portant”, “què coi feu”.
I allà estava jo, amb les subordinades encallades a la gola, intentant que una nena de 3 anys pogués processar què és això del Procés Consultiu Ciutadà Inútil de Costellada No Vinculant Invàlid i Satànic™. Com explicar-li què és un país nou i com es forma. O com es relacionen dos governs que no es relacionen pas. Per ella, el seu país és estrictament el carrer on ella viu.

Reflexionant a posteriori, vaig pensar que era molt més senzill exposar exemples de les funcions bàsiques dels batlles, presidents autonòmics i nacionals i el seu impacte en la nostra vida i que ella ho pogués entendre que no tot El Procès™ actual. I repeteixo que, després de tants onzes de setembres i tantes manifestacions de voluntat, segur que encara no entén cap a on dirigim els seus impulsos emocionals però, com el debat a casa és obert, mirant-se 10 minuts el 324 ja sap reconèixer quin polític agrada i quin no.

I això em genera una mica de vertigen. Com si em sentís culpable de que un nen no arribés als 16 o 18 anys com una tabula rasa fins que pogués escollir les seves afinitats polítiques. Però aquest vertigen es va desinflar ben ràpid. Ni jo tinc les mateixes idees que els meus pares ni ells que els meus avis. Si extraiem de l’equació la política, no és aquesta inoculació d’idees simplement educar?
Els nostres raonaments, les nostres explicacions, són un adoctrinament però no només polític. També ètic i moral. Per què dubtar d’uns i no d’altres?

9N

Al final, no importa què és el que voldran ni votaran en el seu futur. Perquè és el seu futur. Però crec que implicar-se a més o menys intensitat és important i una manera de respectar el nostre passat. Amb aquesta única lliçó esperi que es quedi.

adoctrinar
1 v. tr. [LC] [PE] Instruir (algú) en alguna cosa.

* no us fa una ràbia monumental la gent que cola una paraula en anglès per a explicar-se millor i semblar més cool?

Start your own currency. Make your own stamp.

aplec
1 m. [LC] Munió de persones o de coses aplegades.

Podríem dur tots un globus groc farcit d’heli. Un cada persona que sortís a votar el dia del referèndum consulta procés de participació ciutadana Aplec Sobiranista™ del 9 de novembre. Un globus groc ben lligat al canell amb un fil vermell. Un símbol. Orgullosos del nostre sentit i ordre democràtic i català.
Un cop dipositat el nostre vot al col·legi electoral punt de votació FourSquare Check-in Sobiranista™, deixaríem anar el globus i ompliríem de color groc el cel blau. Els helicòpters de la Guàrdia Urbana i la Delegación del Gobierno podrien comptar els globus per a saber la participació. I si volguéssim fer pública la nostra decisió, escriuríem clarament al globus amb un Edding 800 permanent si sí, si no i, en cas de sí, si sí-sí o si sí-no. I així els drones dels diaris també podrien fer les primeres enquestes a cel d’urna.

7660

O podríem deixar-nos de xorrades.