No Reason To Talk About The Books I Read But Still I Do

Ahir (a la més recent alabatrada organitzada per LaBreu on es presentaren els últims poemaris de colors de l’editorial i on, no intencionadament, vaig arribar tard degut a un acte de responsabilitat familiar on vam decidir que, com a mínim, un dels dos pares de l’Emma l’havia de posar a dormir, cosa que té els seus avantatges ja que arribant tard no has de saludar a ningú*) en Jaume Miró va introduir el nou poemari Pianos i Túnels on va demostrar entendre la poesia de la Silvie molt millor que molts dels seus lectors més propers. I ho va demostrar sense dur ulleres de pasta, aquell component estètic trendy que es va convertir ràpidament en remei per a més d’un lleig. Per a més d’un dels que vam reconèixer no consumir-la habitualment, la poesia sembla que està allà, accessible, si un vol.
La resta del que pugui comentar sobre el que es va dir i la lectura de la Silvie entra en el terreny de l’embafament i l’estomagància.

Les presentacions de LaBreu no són breus** i, en un Horiginal sense cadires lliures ni fum, corre el rumor de que es va demanar brevetat als autors però que algú va oblidar demanar brevetat als presentadors i ponents, possiblement en una calculada estratègia per a vendre més llibres que ja se sap que avui dia tothom va amb els seus iPhones, et graven els poemes i els pengen a Youtube abans de que en Toni Gol hagi acabat la seva ponència.***

* noteu com m’esforço i forço cada dia per aconseguir parèntesis més llargs
** joc de paraules realment emocionant
*** les frases llargues també bé