Internet té qualitats com que qualsevol confusió et porta a algun lloc. Cap (o gairebé cap) de les persones a qui la seva cerca a Google (o altres) els han dut aquí, realment buscaven res relacionat amb el contingut que ofereix aquest blog. Però aquí acaben. I no es queixen. Qualsevol confusió et porta a algun lloc, i amb una mica de sort, a algun lloc per descobrir i amb molta sort, a algun lloc interessant.
Sovint, la Síl diu coses que no entenc perquè de vegades parla massa ràpid. És una persona que diu coses interessants, que no et voldries perdre, però com ràpidament passa d’una frase a una altra, ja no vols preguntar. Així, de vegades ella diu “mira quina hora és, que arribem tard” i jo entenc “mira que ens riurem del pa” i em quedo estranyat sense entendre el significat del que ha volgut dir. Però com és poeta i pianista i té molta capacitat d’abstracció… Als dos minuts, jo dic “però mira quina hora és, que arribem tard!” i ella em diu enfadada “si ho acabo de dir!”.
I és que, a la meva vida, les confusions no porten enlloc (paradigma de les reflexions barates d’aquest blog).

Que endreçada, neta i polida seria una vida categoritzada, indexada i amb cerques.

Va haver un temps on aquí es parlava més de música que de qualsevol altre cosa. Un temps on es va sentir te leo de vez en cuando menos cuando hablas de música que es un rollazo. En aquells temps hagués parlat més dels nous àlbums de The Last Shadow Puppets (una banda que hauria de significar la mort de tres més), el de Portishead (el seu primer àlbum em va trastocar durant mesos) i altres joies petites com el Six & Sevens d’Adam Green, la Bestiola d’Hidrogenesse, la nova meravellosa excentricitat de Gruff Rhys amb Neon Neon o el soul-psicodèlic-funk-rock del Mestre Weller.
Però m’atreviria a negar, amb la mà sobre l’original de The Fantastic Four #1 signat per Lee i Kirby (que no tinc) que la crítica musical no va decaure en un intent de remuntar el vol i mantenir aquest blog viu en competició amb les multitudinàries visites a ca la Rothko.

No negaré sobre un original de The Uncanny X-Men #137 signat per Claremont y Byrne (que tampoc tinc) que no m’hagi traït el subconscient.

Llegint al Abuelo Cascarrabias, he recordat una dita popularitzada a casa per la meva àvia davant les múltiples adversitats de la quotidianitat, una mica a col.lació dels cicles bianuals comentats amb anterioritat. Sonava així com “esto falla más que una escopeta de caña”.
Davant les meves (suposo que insistents) preguntes, un dissabte a mig matí el meu avi em va treure a passejar pels camps (ara urbanitzacions) del Maresme per buscar un parell de canyes ben llargues i robustes. Quan les vam trobar, vam tornar a casa i em va construir una escopeta de caña, en la seva forma més literal. Una canya llarga amb un sistema (òbviament rústic) de gallet que empenyia de forma salvatge una pedra petita.

La vaig conservar durant anys. Més de dos.

- El fet és que la gent s’està tornant cada cop més tonta. Tenim tota aquesta tecnologia sorprenent però els ordinadors encara no són més que màquines masturbatòries de quatre dígits. Es suposava que l’internet ens havia d’alliberar, ens democratitzaria, però realment tot el que ens ha proporcionat ha sigut el fracàs de la candidatura de Howard Dean i l’accés a pornografia infantil vint-i-quatre hores al dia. La gent ja no escriu. “Blogueja”. En comptes de parlar, “textegen”. Sense puntuació. Sense gramàtica. LOL això i LMFAO alló. Em sembla que no és més que un grapat de gent estúpida pseudocomunicant-se amb un altre grapat de gent estúpida en un protollenguatge que recorda més al que els cavernícoles acostumaven a parlar que a l’anglès.

- Encara i així, tu ets part del problema. Estàs “bloguejant” entre els millors.

- D’aqui la meva auto aversió.

Hank Moody a LOL.

D’aquí al bloqueig del blogger, l’auto parodia i el remake 2.0 no hi ha gairebé res.

M’han dit: fes un post, que m’avorreixo i no he pogut.