Cuan Afortunado Era El Tiempo En El Que Había Tiempo Para Perder El Tiempo

Fa més de deu anys que vaig començar a compartir les meves merdes a l’internet. Aleshores sortia d’una interminable adolescència (els primers centenars de posts són de màxima vergonya aliena) i ara veig un puntet a l’horitzó que són els quaranta que es preparen per envestir-me. I em preguntava si em veig compartint més merda a aquelles alçades.
Durant aquests anys em vaig independitzar, em vaig enamorar, vaig canviar de feina, de pis un altre cop, he sigut pare i m’he tret el carnet de conduir. Així, com a coses rellevants però en cap ordre de rellevància.

També he passat èpoques fastigoses, com tothom. Mirant enrere, hi ha hagut fases en les que fer servir aquest blog o els anteriors era necessari per a mi d’una manera difícil d’explicar. I sé del cert que sense aquest blog la meva vida no hagués transcorregut igual. No sé si tothom que té un blog pot afirmar el mateix però jo puc ser categòric en aquest aspecte. I potser és això el que fa que inconscientment vulgui negar el fet de que ja no el necessito de la mateixa manera.

Tenir un blog és com cuidar una planta. S’ha de regar de tant en tant excepte si és un cactus. Però fa anys que el terme blog s’ha convertit en un terme soporífer, especialment pel que fa al gènere personal. Encara visito alguns blogs però cada dia són menys els que em commouen, em motiven o m’estimulen. I a mi m’emocionen diàriament una quantitat ingent de coses però he perdut les ganes de sortir corrents cap aquest blog per compartir-les. Tumblr, Twitter, Facebook, Flickr, Instagram, Formspring, Spotify, Foursquare, Linkedin, Last.fm, Vimeo, Youtube o Pinterest s’han convertit en un regiment professional dedicat a dispersar el que fem, pensem, escoltem, mirem i admirem.
És clar que no tot em sembla avorrit a l’internet. Visito pàgines interessants però he deixat de connectar amb moltes coses. I crec que és per aquesta dispersió de la qual jo sóc la primera víctima i que ho ha impersonalitzat tot. El blog personal funcionava com un eix. Com les agulles d’una brúixola. Però sembla que avui dia dóna molta mandra interessar-se per la gent i no tanta pel que fan, pensen, escolten, miren i admiren, però d’una manera esbiaixada i més anònima. La sensació és que el blog personal és un mitjà que ja no interessa.

Pensant en aquests termes me n’he adonat que, malgrat he sentit un distanciament amb el procés mental i comunicatiu d’aquest blog, una sensació en principi compartida per la comunitat, en cap moment se m’ha passat pel cap deixar de pagar el domini. Estrany. De fet, el que he sentit per aquest i altres blogs els últims mesos són ganes de reivindicar-los com a mitjà. No per a sentir de nou les experiències que ja han passat perquè ningú té les mateixes sensacions i frustracions que fa deu anys. Ningú torna a tenir vint anys, ni torna a l’adolescència, no és igual d’exhibicionista ni pateix o s’emociona com el primer dia. A això se li diu nostàlgia i ja se sap que la nostàlgia és un arma.

Jo reivindico el blog personal com a la plataforma central i unificadora en constant evolució. La nostra evolució. Encara que sigui en unes condicions i ritmes diferents. Perquè no hi ha cap regiment d’utilitats 2.0 que substitueixi això.

O potser és que m’estic fent gran.