El negocio entre lo deseado y lo posible

Un dia vam sortir al carrer i vam pensar que ja no volíem viure més entre les parets de ciment de l’Eixample. Podríem justificar-nos dient que es deu a la contaminació, la massificació turística i els seus pisos-pensió, a les curses populars que ens encerclen cada diumenge altern, al trànsit de la Diagonal sense tramvia o al pol·len dels plataners. Però, sent sincers, un bon matí vam sortir al carrer de camí a l’escola i l’Emma va dir:

– A mi no m’agrada viure a la ciutat. Hi ha massa cotxes i soroll. Jo vull viure al bosc.

Ella va continuar caminant com si res, transportant la seva motxilla i fent algun ritme sincopat amb les mans i els peus però allò ens va convertir en la galta de Gilda rebent una bufetada de realitat. Una galleda d’aigua freda a la cara amb una veritat que sabíem però ens amagàvem.

Prèviament en aquest blog (tres mesos sense escriure bé mereixen un previously), l’Emma va acaparar el protagonisme de totes les històries, com ja heu notat. Amb ella vaig descobrir que sovint és més interessant mirar les coses a través dels seus ulls. Lo vell és nou i la perspectiva sempre diferent.

– Mama, avui toca cole?
– Sí.
– Mama, no ho entenc… Els dies de festa la terra fa les voltes molt mes ràpid. És que dóna la volta mes ràpid i el dia de cole més a poc a poc.

Bé, de vegades, ella es posa a la nostra alçada i compartim perspectiva i ansietats. Però ja enteneu què vull dir.

Per tant, com a membre de ple dret i en igualtat de condicions en aquesta família, ens vam prendre la seva reflexió per canviar d’ambient ben seriosament. Hem aprés a fiar-nos de la seva intuïció malgrat ser menuda. I vam començar a fer plans. Deixaríem el pis de l’Eixample i aniríem a un altre lloc. Amb arbres.

– Mama, quan encara no tenim un bebè perquè som petits, el bebè on és?

No vam saber què respondre-li a l’Emma però resulta que, en un nou git argumental, ens vam quedar embarassats. I les coses es van accelerar. Deixaríem el pis de l’Eixample i aniríem a un altre lloc. Amb arbres. Amb més espai. I seria ara.

Per suposat, sabem que en Jan, que arribarà a finals de l’estiu si tot va bé, serà diferent a l’Emma. I no només perquè l’Emma haurà crescut entre ciment i el Jan probablement no. Personalment, no sé quines expectatives tinc amb en Jan. No tinc ni idea de com serà la seva personalitat. Tampoc recordo quines en tenia amb l’Emma. M’hauria de rellegir tot aquest blog i quina mandra. El fet és que, pel que fa a la paternitat, només tinc experiència directe amb el sexe femení i el grau desmesurat de surrealisme o literalitat que proporciona l’Emma en el seu dia a dia:

– [Papa] Aquest moble està bé aquí.
– [Mama] No. Es menja mig menjador.
– [Emma] Mama, les coses no tenen boca.

Parlem d’un nen que el seu primer concert a l’úter ha sigut el de Noel Gallagher al Sant Jordi Club. El primer concert uterí de l’Emma va ser Antònia Font al Casino del Poble Nou. Això ha de marcar d’alguna manera. Però tenim esperances de que ambdós valorin els canvis que succeiran aquest 2016 perquè ho fem per ells. Ras i curt.

Malgrat tots aquests sacsejos, estem prou tranquils. Sembla que l’Emma ha assimilat prou bé el fet que deixar la ciutat comporta altres canvis col·laterals a la seva vida.

– En aquesta finestra has fet un balcó?
– No. És la bandera.

12019902_10207772555331645_8734545634193617149_n

I sembla que el seu interès per l’actualitat política roman intacte, oi?

– Aquest és l’Abraracúrcix, és el cap del poble.
– Què vol dir el cap?
– Doncs vol dir que és l’alcalde.
– Ah, perquè l’han votat, no?

Quan en Rajoy surt per la tele fent declaracions esbufega una mica.

– Mama, per què els senyors que voten* quan els hi posen els micros sempre diuen el mateix?
*creiem que vol dir els polítics.

I va viure amb la intensitat de qualsevol altre adult tant el passat 11S:

– Emma, aquest any s’ha d’anar de blanc.
– [Indignada] Sempre anem de Catalunya! Això és del Madrid.

Com el 27S:

– Hem guanyat? Ja som independents? – va dir asseguda a la cadireta del darrera del cotxe.

L’objectiu és que el Jan arribi rodejat de pau i tranquil·litat. Buscar-li un lloc on créixer ho farem sense pressa. Però per l’Emma serà un canvi. D’entorn, d’escola, de rutina. Cada dia serà diferent als anteriors mil set-cents que ha viscut.

Vaig sentir un cop que és un recurs estilístic molt francès el d’anar desgranant anècdotes inconnexes per pintar un fascinant fresc o documentar de forma interessant un moment o una situació. Jo crec que l’auca és un bell recurs català.

The Crimson Dynamo came along for the ride

vdp

Durant una barbacoa, van ser exposats a la radiació que desprenia un nadó de dos mesos nebot del cosí d’un amic. A través d’un miracle de la naturalesa, els nostres protagonistes van descobrir, anys després, que havien adquirit els poders proporcionals d’un… Pare Qualsevol!

Súper força i súper habilitat

Els nens adormits són pes inert i poden ser igual o més complicats de traslladar que un gat. Però descobrirem que, amb els nostres nous poders, podem treure el nen adormit de la cadireta de darrera del cotxe amb els nostres braços i res més, mentre fem equilibris amb tres bosses, dos anoracs, les claus del cotxe, de casa, el telèfon i en Rudy, el porquet de pelfa.

Súper velocitat

Ells es giren un moment i ja no hi veuen joguines escampades per tot arreu. La taula llueix desparada i la roba plegada i endreçada a l’armari. La bossa amb el got, la bata i l’agenda està preparada i ja aneu de camí a l’escola amb els caps pentinats (amb trena si escau). Tot en menys de deu minuts. Un nou rècord mundial gràcies a la Força de la Velocitat™.

Visió de raig làser

S’aixequen de la taula abans d’acabar l’àpat. Estan a punt de bolcar dues mil cinc-centes vint-i-quatre peces de Lego al menjador de casa. Posen els seu ditets a la teva figura de Jabba The Hutt de col·leccionista. Només amb un únic microwatt de mirada làser, quan les vostres pupil·les connecten, desarmen qualsevol acció i congelen el teu oponent.

Poders mentals

Telepatia: No fa falta ni que posin cares. No els veieu venir venint? No sabeu què, com i quan us demanaran quelcom abans de que obrin la boca? I no teniu la resposta preparada? Telepatia.
Telequinèsia: Ells es giren un moment i ja no hi veuen joguines escampades per tot arreu. La taula llueix desparada i la roba plegada i endreçada a l’armari. La bossa amb el got, la bata i l’agenda està preparada i ja aneu de camí a l’escola amb els caps pentinats (amb trena si escau). Ja sé que no és veritable telequinèsia sinó la súper velocitat però, des de la seva perspectiva, ben bé ho deu semblar.
Súper concentració:
Conduir interminables kilòmetres sense atropellar ningú mentre darrere els nens ploren o, pitjor, sents El Gripau Blau per vuitena vegada aquest matí a tot drap. Encertes a introduir dins la xeringa la dosi del Dalsy correcte amb un nen bullint en braços. No et tires per la finestra després del setè solo de timbal i flauta a dos metres de la teva orella mentre respons a un mail de feina només amb unes poques faltes ortogràfiques (ja se sap, per abreviar).

Súper vigília

Arrossegant els peus, llisques patèticament pel passadís de casa a les tres de la matinada fins a l’habitació del teu fill que demana aigua insistentment. Per quarta vegada. Vas anar a dormir a la una. T’aixeques a les set. Però t’has aixecat quatre vegades i abans dels teus poders de paternitat hagués semblat impossible.

Cos blindat

Ets el cavall de la princesa a quatre grapes passadís amunt i avall. Ets el sac de boxe de les seves batalles. Reps entrades que clarament són groga en el partidet de futbol jugat amb la pilota de la Kitty. El seus dits sovint van al teu ull inesperadament. Però l’amor no deixa marques.

Invisibilitat

Els observes jugar i relacionar-se al parc a pocs metres amb un somriure. I baveges mirant com dormen a les fosques durant mitja hora. Tu et despertaries cagat de por davant una actitud tan evident de tarat stalker amb la sensació que estàs sent observat. Ells? Ells no. Ni tan sols sembla que se n’adonin que estem allà.

Immunitat i factor curatiu

Sopes col-i-flor. Sobrevius.

Recordeu: Tota paternitat comporta una gran responsabilitat.

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares a l’octubre del 2015.

Ballad of The Mighty I

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al gener del 2015.

La escena a continuacion está rodada por especialistas en circuito cerrado. NO intentéis hacerlo en vuestras casas.

– Ja no sé què fer. A casa meva no es pot escoltar una altra cosa que la banda sonora de Frozen.
– Bah. La meva filla només escolta els Beatles i Mozart que va molt bé per la sinopsis cerebral.

Fundido en negro.

És el típic tic que tenim molts pares que ens pensem que el nostre fill serà el recopetín, el més guay i diferent a tots els altres. Els nostres nens no escoltaran bandes sonores de Disney ni miraran la Peppa Pig (què és una mica de bufetada) perquè seran MODERNS.
I, per evitar un tòpic, ens llencem de cap a un altre: els Beatles. Després ja arriba la fase: que si la meva filla flipa amb Portishead, que ja taral·lareja Beethoven i que si el meu nen va a dormir amb Marilyn Manson.

960

Doncs mireu. No. L’Emma, com mig planeta, està obsessionada amb Frozen: amb la pel·lícula, els personatges i les cançons. I és així. Li encanten moltes altres pel·lícules Disney, que se les empassa com si no en tingués mai prou, i per suposat, li xiflen els números musicals, però Frozen, avui, lo peta.
Això no treu que continuï escoltant música més adequada per la seva edad però, com ella és molt d’obsessions, ara toca aquesta.

Que si he intentat que escolti la música que li agrada al seu pare? És clar que sí. No he insistit gaire, la veritat, perquè no tinc clar ni com ni per on començar però sé que ja arribarà. Davant el dubte, i per variar una mica, el que sí vaig pensar és que seria més senzill si li entrava pels ulls. I hem trobat que, a certes cançons a les que no faria mai cas pel seu so, para atenció perquè són visualment atractives.

En el seu dia, vaig deixar per l’Emma del futur testimoni de la música que havia marcat la meva adolescència i post-adolescència. A continuació, deixaré constància dels videoclips favorits de l’Emma als 2-3 anys. I qui sap si de més nens, ja ens direu. Si teniu curiositat, podeu provar amb:

OK GO
Com he dit, l’Emma és molt d’obsessions. I si hi ha una banda de la que és capaç d’empassar-se 10 videclips seguits sense immutar-se, i dir-te “més” al final, és aquesta. Els seus vídeos són molt populars des de les famoses coreografies de “A Million Ways” i “Here It Goes Again“.
Els seus favorits serien:

“This Too Shall Pass” en les seves dues versions, acústica:

i en la versió de l’àlbum, seguint una màquina de Rube Goldberg.

“End Love”, on li fa particularment gràcia l’ànec que persegueix als membres de la banda pel parc.

L’hipnòtic “The Writing’s on The Wall”

Per suposat, els vídeo per The Muppets on Ok Go es parodien:

i el didàctic, per Sesame Street, “Primary Colors”:

N’hi ha moltíssims més vídeos d’OK Go tremendament divertits com l’orgia visual de “All Is Not Lost“, els perretes de “White Knuckles“, la festa en croma de “WTF?” i el cotxe orquestra de “Needing/Getting” però, a dia d’avui, el nostre favorit és l’últim, “I Won’t Let You Down”.

 

 

Feist
També molt popular, “1234” ho té tot. És una cançó folk amable i té un videoclip amb colors i coreografia.

i té la seva pròpia versió també amb The Muppets. Garantia d’èxit.

 

 

She & Him
I per últim, dos temes de Zooey Deschannel i M. Ward. “I Could’ve Been Your Girl” amb una nova coreografia tontíssima (queda clar què és el que ens interessa de cada vídeo, oi?) amb una melodia que recorda als The Smiths:

I “Don’t Look Back” on ja aposto que a l’Emma li agrada més la cançó que el que veu.

 

 

Digueu-nos amb quina música amanseu als vostres fills als comentaris i us direm qui sou.

Past Masters, Vol. 1

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al desembre del 2014.

Em van explicar una teoria que no sé si té cap sentit ni cap base científica. Tampoc crec que sigui important que la tingui. Aquesta teoria venia a dir que vagi com vagi l’embaràs i el part, amb més o menys dificultats, amb més o menys dolors, amb més o menys sorpreses, la dona acaba oblidant tota aquesta experiència “traumàtica” en una boirina on només queden petits detalls, sovint els més agradables. És la manera que té la natura de tenir-nos llestos per a repetir i així perpetuar l’espècie. Perquè, segons com hagi anat, qui coi voldria tornar a passar per una nou embaràs i un nou part?

Bé, doncs jo he tingut algun nadó últimament entre braços i m’he adonat que ho he oblidat tot. Absolutament tot. Amb prou feines els sé agafar i ja no recordo què era donar un biberó o preparar unes farinetes. Trobar-te un bolquer per canviar o aixecar-te tres cops cada nit? No sé de què em parleu.
Els períodes s’han fusionat en la mateixa boirina que comentava abans. Recordo quan l’Emma va començar a caminar o quan li vam treure el bolquer perquè tinc una referència temporal clara però he oblidat completament una quantitat esfereïdora de detalls.
En quins mesos va començar a dir les seves primeres paraules o va començar a parlar directament o anar a quatre grapes o a menjar sòlids i mastegar. Tot això són puntets brillants en l’horitzó que s’allunyen, s’allunyen, s’allunyen i se’n van.

Per tant, sóc un pare incapaç de participar en una conversa amb altres pares novells sobre el vòmit del rotet o la bona oloreta que fan*. Per no recordar, no recordo ni tenir les típiques pors estil “està molt callada. dorm? mira si respira”.

En resum, tinc la sensació d’haver fet un unboxing de l’Emma i treure-la de la caixa amb dos o tres anys i encaixar-la en la nostra vida.

960

Oh, mare natura, quina utilitat i benefici pot tenir que jo hagi oblidat tot això? Amb la de coses inútils que recordo.

* notis els diminutius característics de qualsevol conversa sobre nadons

There’s a place in hell for me and my friends

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al novembre del 2014.

Les eleccions arriben cada 4 anys. Sent més precisos, arriben com 4 cops cada 4 anys. I són una immillorable oportunitat per a mostrar als nostres fills com tenir un paper actiu en això que anomenem democràcia. Perquè també està en el nostre to-do list* ensenyar a La Petita Emma que, si vol, tindrà uns drets i unes responsabilitats com a ciutadana. El que es coneix vulgarment com La Festa de la Democràcia™.

Diumenge no va ser la primera vegada que l’Emma ens acompanyà a un col·legi electoral. Ho ha fet cada vegada que ha calgut i fins i tot ha vist a algun dels seus pares darrere d’una mesa. Però el 9 de novembre va ser el primer cop que, per la seva edat, ha sigut mínimament conscient del que estava presenciant.

Com fer-li entendre què estem fent quan participem en un procés electoral no pot ser gaire complicat, pensava jo, innocent de mi. Amb unes poques situacions quotidianes, aplicades al dia a dia, podem obrir un debat bàsic amb un nen sobre política educativa, social o econòmica.

No pot ser gaire complicat.

Fins que diumenge, davant les portes del col·legi electoral, l’Emma va preguntar què votàvem. Que què era allò que estàvem fent. Després de tres onzes de setembre, de les cadenes humanes, les ve baixes i la massa humana del 2012, per fi li va donar per preguntar “on m’esteu portant”, “què coi feu”.
I allà estava jo, amb les subordinades encallades a la gola, intentant que una nena de 3 anys pogués processar què és això del Procés Consultiu Ciutadà Inútil de Costellada No Vinculant Invàlid i Satànic™. Com explicar-li què és un país nou i com es forma. O com es relacionen dos governs que no es relacionen pas. Per ella, el seu país és estrictament el carrer on ella viu.

Reflexionant a posteriori, vaig pensar que era molt més senzill exposar exemples de les funcions bàsiques dels batlles, presidents autonòmics i nacionals i el seu impacte en la nostra vida i que ella ho pogués entendre que no tot El Procès™ actual. I repeteixo que, després de tants onzes de setembres i tantes manifestacions de voluntat, segur que encara no entén cap a on dirigim els seus impulsos emocionals però, com el debat a casa és obert, mirant-se 10 minuts el 324 ja sap reconèixer quin polític agrada i quin no.

I això em genera una mica de vertigen. Com si em sentís culpable de que un nen no arribés als 16 o 18 anys com una tabula rasa fins que pogués escollir les seves afinitats polítiques. Però aquest vertigen es va desinflar ben ràpid. Ni jo tinc les mateixes idees que els meus pares ni ells que els meus avis. Si extraiem de l’equació la política, no és aquesta inoculació d’idees simplement educar?
Els nostres raonaments, les nostres explicacions, són un adoctrinament però no només polític. També ètic i moral. Per què dubtar d’uns i no d’altres?

9N

Al final, no importa què és el que voldran ni votaran en el seu futur. Perquè és el seu futur. Però crec que implicar-se a més o menys intensitat és important i una manera de respectar el nostre passat. Amb aquesta única lliçó esperi que es quedi.

adoctrinar
1 v. tr. [LC] [PE] Instruir (algú) en alguna cosa.

* no us fa una ràbia monumental la gent que cola una paraula en anglès per a explicar-se millor i semblar més cool?