En canvi, diumenge, després de que l’Ini preparés una paella verda (perdó, vegetal), la Rothkovic unes galetes rostides i abans de que el Barrut demostrés la seva destresa movent els dits sobre el trast d’una guitarra xinesa (acte de poca delicadesa, degut a la carència d’alguns espectadors per aquesta habilitat), vam reflexionar sobre lo alienats que ens podem arribar a sentir quan als nostres amics els hi arriba l’època de germinar. Quan totes les seves converses transcorren al voltant dels seus fills nou nats. I, quan s’ajunten amb altres parelles, com evolucionen a parlar de la caca.
Sembla ser que als pares de fet no els aliena gens que els no germinadors monopolitzin les tertúlies de sobretaula discutint sobre l’últim artefacte d’Apple, el nou cotxe o moto adquirit, la sèrie de moda que els altres no miren o les històries de l’oficina que no poden interessar a ningú que no hi fos present.

Posteriorment, vam estar parlant i intercanviant notes durant una hora sobre els nostres nebots, alguns dels quals protagonitzen sovint aquest “el vostre” blog; la pàgina no oficial de fans inconscients de l’Anne Geddes.

Estèticament, els heavies del barri eren una mica cutres però van tornar a posar de moda el pantalón pitillo*. Tenien la seva pròpia botiga d’accessoris just a sota d’on jo vivia (un local amb una paret gegantina coberta per aquelles samarretes negres que fregaven la necrofília) però els seus rivals, els punks, no. La seva estètica era encara més deplorable però el consumisme no anava amb ells.
Ambdues tribus urbanes acostumaven a esbatussar-se al parc del barri i, encara avui, quan em creuo pel carrer amb un cap amb cresta i punxes verdes, com el gos de Pavlov, sento la necessitat d’esprintar carrer avall i fugir ben lluny. El barri anava ple de llegendes urbanes sobre punks que xutaven als nens com si fossin pilotes.
Els lectors de feeds s’han popularitzat per ser còmodes i perquè, total, gran part dels blogs estan decorats amb vestits intercanviables i no ens perdem res si no els visitem sovint. Que lo important és el contingut i ens és suficient amb una subscripció impersonal. I així m’agrada pensar en molts d’aquells heavies i punks. Que potser ara condueixin un monovolum, van a les reunions de l’AMPA** i miren Generación Ni-Ni. Que tot era façana.

Que no us enganyin. Aquest blog no parla ni d’higiene ni de botànica.

* el pantalón pitillo se lleva pero te hace el culo carpeta, esto es así
**quan jo era petit era l’APA, i no l’AMPA, i ara, quan sento aquest nom, em ve al cap una reunió clandestina de mafiosos. visc en un reflex condicionat constant

Avui he començat el dia posant-me el jersei del revés i més tard he tingut dificultats per escriure un llarg paràgraf a mà. No me n’he sortit amb un petit post-it tampoc. L’he repetit fins a tres vegades fins que he estat convençut de que una tercera persona seria capaç de desxifrar el seu missatge.
Ha dit el 4Colors que amb tanta pantalla tàctil, l’ésser humà hauria d’evolucionar i suprimir el greix de la punta dels dits. Li he respòs que potser que desapareguessin els dits directament podria ser també una manera d’evolucionar. No sé si, a aquest pas, perdrem el gust pels treballs manuals però no recordo fer servir gaire el dit petit amb l’iPhone. Ves a saber si en unes poques generacions tenim les mans dels Simpsons.

No fa tants anys, una professora (que es rumorejava era germana d’una de les components de Nosoträsh, cosa que mai es va confirmar) se’m va apropar en mig del silenci d’un examen d’història d’art i va dir en veu alta: “què letra tan bonita tienes”. És va girar tothom i el que sí es va confirmar és que, de tant en tant, puc exterioritzar un sentiment de vergonya.

El transport públic és on realment es pot prendre el pols als gustos de la gent pel que fa als llibres i saber què és el que està de moda. Com no es veu per enlloc la nova novel·la del Dan Brown, un només pot pensar que, a l’igual que la Susan Boyle agradava perquè era lletja, cantés millor o pitjor, i va acabar com va acabar, potser el Dan Brown no vendrà tants llibres, sigui el seu nou “hit” més o menys entretingut que els anteriors, perquè ara està forrat. Així som per aquestes terres de rabiosos.

És aquest el primer post escrit i publicat en moviment, en un tren direcció Barcelona, des d’un iPhone i utilitzant Wordpress 2.

Pensant-t’hi una mica, l’austeritat tecnològica durant la meva infantesa no només es reduïa a la cuina. El departament de documentació també va quedar relegat a l’ostracisme. Per casa no van córrer ni càmeres de fotos ni càmeres de vídeo i gairebé tot el que es pot trobar del nostre passat es redueix a aquest espai virtual. En les seves lletres i la meva poc acurada memòria. Ni fotos comprometedores amb pentinats i vestits antiquats ni vacances a la costa amb banyadors que mostren més del que insinuaven. La nostra presència cibernètica no només queda delimitada pels últims vuit anys de blog sinó que, informalment i extraoficialment, pel que es pot veure només quedarà constància de la nostra existència aquí, en aquest blog que va fer el seu aniversari ahir.

Potser l’única conseqüència positiva dels batejos i les comunions és aquella fotografia que penja dels menjadors de les avies, amb vestits de pre-núvies i de mariners, amb les mans juntes sota el nas. Potser més valia allò que res.