There’s a place in hell for me and my friends

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al novembre del 2014.

Les eleccions arriben cada 4 anys. Sent més precisos, arriben com 4 cops cada 4 anys. I són una immillorable oportunitat per a mostrar als nostres fills com tenir un paper actiu en això que anomenem democràcia. Perquè també està en el nostre to-do list* ensenyar a La Petita Emma que, si vol, tindrà uns drets i unes responsabilitats com a ciutadana. El que es coneix vulgarment com La Festa de la Democràcia™.

Diumenge no va ser la primera vegada que l’Emma ens acompanyà a un col·legi electoral. Ho ha fet cada vegada que ha calgut i fins i tot ha vist a algun dels seus pares darrere d’una mesa. Però el 9 de novembre va ser el primer cop que, per la seva edat, ha sigut mínimament conscient del que estava presenciant.

Com fer-li entendre què estem fent quan participem en un procés electoral no pot ser gaire complicat, pensava jo, innocent de mi. Amb unes poques situacions quotidianes, aplicades al dia a dia, podem obrir un debat bàsic amb un nen sobre política educativa, social o econòmica.

No pot ser gaire complicat.

Fins que diumenge, davant les portes del col·legi electoral, l’Emma va preguntar què votàvem. Que què era allò que estàvem fent. Després de tres onzes de setembre, de les cadenes humanes, les ve baixes i la massa humana del 2012, per fi li va donar per preguntar “on m’esteu portant”, “què coi feu”.
I allà estava jo, amb les subordinades encallades a la gola, intentant que una nena de 3 anys pogués processar què és això del Procés Consultiu Ciutadà Inútil de Costellada No Vinculant Invàlid i Satànic™. Com explicar-li què és un país nou i com es forma. O com es relacionen dos governs que no es relacionen pas. Per ella, el seu país és estrictament el carrer on ella viu.

Reflexionant a posteriori, vaig pensar que era molt més senzill exposar exemples de les funcions bàsiques dels batlles, presidents autonòmics i nacionals i el seu impacte en la nostra vida i que ella ho pogués entendre que no tot El Procès™ actual. I repeteixo que, després de tants onzes de setembres i tantes manifestacions de voluntat, segur que encara no entén cap a on dirigim els seus impulsos emocionals però, com el debat a casa és obert, mirant-se 10 minuts el 324 ja sap reconèixer quin polític agrada i quin no.

I això em genera una mica de vertigen. Com si em sentís culpable de que un nen no arribés als 16 o 18 anys com una tabula rasa fins que pogués escollir les seves afinitats polítiques. Però aquest vertigen es va desinflar ben ràpid. Ni jo tinc les mateixes idees que els meus pares ni ells que els meus avis. Si extraiem de l’equació la política, no és aquesta inoculació d’idees simplement educar?
Els nostres raonaments, les nostres explicacions, són un adoctrinament però no només polític. També ètic i moral. Per què dubtar d’uns i no d’altres?

9N

Al final, no importa què és el que voldran ni votaran en el seu futur. Perquè és el seu futur. Però crec que implicar-se a més o menys intensitat és important i una manera de respectar el nostre passat. Amb aquesta única lliçó esperi que es quedi.

adoctrinar
1 v. tr. [LC] [PE] Instruir (algú) en alguna cosa.

* no us fa una ràbia monumental la gent que cola una paraula en anglès per a explicar-se millor i semblar més cool?

Simple love songs drenched in bored songs

El cervell de la meva filla va canviant. Segueix essent un sac sense fons que registra i s’empassa qualsevol paraula que es pronuncia en la seva presència i, posteriorment, ho escup de forma surrealista, amb referències creuades, a priori incongruents i desafiant tota lògica. Alhora, es pot observar com es torna més racional cada dia que passa.

És per això que aquest altre petit recull dels micro-diàlegs que he anotat en els últims tres mesos entre l’Emma i els seus pares sigui possiblement l’últim.

– Papa, per que diuen “bien” i tenen una tassa?
[Emma mirant com Alemanya rep la Copa de Campions del món].

Jugant a doctores i pacients.

– Emma, crec que estic malalt.
– Posa’t el termòmetre, papa.
– A quant estic?
– Vint mil dos.

A partir d’ara em podeu dir La Antorcha Humana.

Després del xarop fictici.

– I ara a quant estic, Emma?
– A tretze.

Adéu, Torxa Humana. Hola, Home de Gel.

Emma, davant una TV que emet el canal 324:
– Com que ara tinc tres anys ja m’agraden les notícies. Quan tenia dos anys no m’agradaven.

Emma davant d’un aparador decorat amb un Pare Noel i altres elements nadalencs:
– Papa, van molt ràpid! Encara no ha passat la castanyada.

Mama al seient del copilot del cotxe: Ens hauríem de fer una foto on sortim els tres que no en tenim.
Papa conduint: Cert.
Emma mirant per la finestra a la cadireta del cotxe: Mama, envia-li un Whatsapp al Barrut i que ens faci una foto.

Tenim un amic fotògraf.

Cosina gran: Nosaltres a l’escola fem coses més de grans.
Emma: Jo també vaig al cole de grans.
C.G.: Nosaltres fem medi.
Emma: Jo també faig medi.
C.G.: Nosaltres fem llengua.
Emma: Jo també tinc llengua.

L’Emma li ensenya la llengua a la seva cosina de sis anys.

Aquests van ser els altres reculls durant el 2014: Febrer. Març. Juliol.

Emma, forget your foolish father.

It’s like a watercolour forming between the pages of a dream

[box type=”bio”] Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al juliol del 2014.[/box]

El peatge que hem anat pagant per deixar que l’Emma consumís tants clàssics (ballets clàssics, òperes clàssiques, pel·lícules clàssiques de Disney) és que ha assumit perfectament que el seu rol, com a nena, és ser rescatada per un príncep.

El joc simbòlic és per a l’Emma la segona activitat més freqüent quan juga després de fer veure que és primera ballarina del Bolshoi. I ha interioritzat el que veu als ballets i a les pel·lícules Diseny clàssiques, totes filles del seu temps: “Papa, tu ets el Capità Garfio, jo sóc la Wendy, m’atrapes i, un cop atrapada, ets el Peter i em salves”. “Papa, tu ets la bruixa que em dóna una poma, jo me la menjo, i un cop adormida, ets el Príncep, em fas un petó i em despertes”. “Papa, jo sóc l’Ariel, tu em robes la veu i després ets Neptú i em trenques tot i ploro”. “Papa, tu ets la bruixa, jo la Bella Dorment, em punxo i…”. I així fins al infinit.

Aquest rol passiu em rebenta una mica. Ja no és tracta de estereotips caducs com frega, planxa i cuina o de si una nena sembla marimatxo fent no sé què. No és tracta d’això sinó de que viu impactada per una majoria d’arguments escrits quan a la dóna se li donava un paper molt poc actiu i gens reaccionari. Per tant, no em molesta que hagi vist ja cinc-centes dotze vegades Frozen, Brave o Tangled. Especialment a la primera, el rol de les protagonistes femenines és el més actiu i elles soles generen la crisis i, posteriorment, la resolen. Tant que, fins i tot el meu nebot juga a que ell és l’Elsa. No es meravellós? un nen volent ser la protagonista.
Però quan l’Emma fa jocs simbòlics, o d’acció, m’agradaria veure-la més sovint pensant que pot portar la iniciativa. Ja sé que és difícil aïllar-les de la tirania del color rosa, que és cultural i que ja desenvoluparà més la seva personalitat però de vegades em desespero.

La balança es compensa, però, amb d’altres productes de consum com els contes populars per nens, com més moderns més adequats, que rarament fan distinció entre sexes. Això i que l’Emma també viu rodejada de super-herois. Però aquests són, en la seva majoria, homes. En un gènere durant moltes dècades desenvolupat per homes per a ser consumit per altres homes, és difícil trobar icones per una nena de 2 anys. Encara i així, ha sabut veure el fet diferencial d’una imatge on la Batgirl es gronxa amb una corda per sobre de Gotham City.
I amb aquest petit raig de llum em quedo.

Com m’agradaria que Marvel tingués una heroïna a l’alçada dels seus avatars icònics masculins, encara que les de DC siguin simples versions amb pits i minifalda dels originals.

Hombre Araña

[box type=”bio”] Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al juny del 2014.[/box]

Un amic de la infantesa tenia un calaix ple de cintes de casset que contenien la seva veu. El seu pare havia estat enregistrant moments puntuals d’ell des de que va començar a dir les seves primeres paraules fins als primers diàlegs amb sentit. Malgrat ser aficionat també a la fotografia, havia decidit invertir temps en enregistrar el so ambient al voltant del seu fill en cintes de casset plenes de rialles i frases innocents i involuntàries.

960

La tecnologia actual fa molt accessible documentar fins a l’esgotament mental les nostres vides i la dels demés. La fotografia o el vídeo semblen la solució completa. Però, potser influenciat per aquell record, o potser per compensar l’“austeritat tecnològica” de la meva llar d’origen, tinc certa obsessió amb intentar enregistrar sons ambient significatius de l’Emma des de que va néixer.

I és que, per alguna raó, el departament de documentació i imatge dels meus pares mai va funcionar amb efectivitat. En aquella època, per casa dels meus pares no corrien ni càmeres de fotos ni càmeres de vídeo, i gairebé tot el que es pot trobar del passat del meu germà i meu són quatre fotografies mal comptades de moments inconnexos i no especialment rellevants. Per tant, tot just em queda la meva distorsionada memòria. I silenci.
Els beneficis són clars, per altra banda. Ni fotos comprometedores amb pentinats desfasats i vestits vintage ni vacances a la platja amb banyadors que mostren més del que insinuaven. Res que els amics, la parella o la família puguin fer servir per a fotre-se’n d’un. Que els vuitanta van ser molt durs.

Només quedarà constància del nostre pas per aquella època a la memòria col·lectiva.

I aquest és un de tants detalls que em plantejava quan va nàixer l’Emma. He d’enregistrar-ho tot? Conservar testimoni de cada petit gest per sempre? Que no trobi aquests buits quan vulgui mirar enrere? Un de tants propòsits que després acostumen a quedar en no res, com els de cap d’any.

Però, un cop les tendències maniacobsessives de fer una foto i un vídeo de cada petita gota de baba van quedar superades, he tingut prou èxit fent petites gravacions de veu a l’Emma per a la posteritat. Més per a la seva posteritat que la meva.
I, si d’aquí molts anys, un dia l’Emma es queda paralitzada perquè li venen fragments sonors de la part més posterior del cervell, del racó remot de matèria grisa on es guarden els records més profunds, potser al principi no sabrà què signifiquen ni d’on venen però, després, sabrà que es tracta d’un d’aquells sons que, si vol, pot recuperar.

Ara fa un any quan l’Emma tenia un any:

Batgirl

Començo a entendre com funciona el cervell de la meva filla. És un sac sense fons que registra i s’empassa qualsevol paraula que es pronuncia en la seva presència i, posteriorment, ho escup de forma surrealista, amb referències creuades, a priori incongruents i desafiant tota lògica.

Aquest és un altre petit recull dels micro-diàlegs més curiosos que he anotat en els últims tres mesos entre l’Emma i els seus pares.

– Emma, què vols esmorzar?
– Un entrepà de llum.
– …

Mirant la portada de The Amazing Spider-Man #39:
– Papa, què li fa el Duende Verde al Peter Parker?
No he sabut ni per on començar…

– Papa, jo em dic Emma…
– Ahá.
– …i s’escriu BE-LLA-DUR-MIEN-TE.
– …

Grups de manifestants sota el balcó de camí a Pl. Universitat. Càntics molt civilitzats en la línia “ràbia, ràbia, ràbia”, “crema, crema, crema” i algun despropòsit més.
– Papa, mira, fan una festa! M’AGRADA MOLT EL QUE FAN!

Em pregunto com tractaran els antiaval·lots a una menor de 3 anys.

– Emma, escull un conte del prestatge per abans de dormir.
[Remena, remena i remena]
– Aquest, papa, aquest. Què mono, aquest. És taaan mono…
– “Ellsworth Kelly. Vida i obra”. Emma, això no és un conte.
– Sí, papa. Explica’m les formes i els colors, papa. És taaan mono, el Kelly…
– …

I així és com passarà els dies la meva filla al pati de l’escola. Sola i en un racó.

– Papa, mira com em trec els mitjones i vaig descalça. ESTIC MOLT LOCA!

L’Emma destrossant els límits de la societat occidental.

Amb un pal de carrer a la mà:
– Papa, jo de gran vull ser doctora de música.
– Directora d’orquestra?
– Sí. Això. – i mou les mans al ritme de res.

– Papa, m’agrada tant el melo… Que me’l fotre tot!
Pànic a les cares dels pares.

– Papa, vull fer un puzzle a l’iPad.
– No, ara no.
– Si us plau, papa.
– No, ara no toca, Emma.
– Un puzzle, si us plau!
– Mira, te’l deixo si ets capaç de llepar-te el colze.

I si. Resulta que hi arriba.

Un home passa pel carrer amb uns taps grocs a les orelles, típics d’espuma.
– Mama, aquest senyor porta arracades de xuxe.

– Mama, quan em dius Cuqui, que vol dir que m’estimes, també vol dir Galeta.

7459

De nou, els punts suspensius en els diàlegs normalment signifiquen pare o mare en mode procés, reflexió, desencriptació, comprensió, tic a l’ull dret i/o curtcircuit.