La Rothko i jo ens vam reptar mútuament a escriure una novel.la, una manera com qualsevol altre d’esquerdar el meu amor propi, amb l’única i vaga esperança que lo seu sigui de veritat el minimalisme versàtil i no la prosa Murakami. Un nou gir per la nostra espiral diària de competitivitat. Avui dia és vox populi que qualsevol pot editar un llibre (via Flaneuse) i que li diguin literatura com que la Scarlett publiqui un cd i li diguin música (prejudici aquí).
La meva època d’adolescent enfrontant-me a una Olivetti grisa que el meu avi va portar d’alemanya allà pels anys seixanta va quedar enrere, entre fulls blancs i tinta negre i vermella amb típex, on la meva prosa es perdia confosa entre frases massa llargues i subordinades dins de subordinades.
En resum, res ha canviat. Les casualitats no existeixen o les vendrien al Corte Inglés en blisters (possible títol).

Un dels capítols girarà al voltant de per què els nens petits en cotxet només duen una sabata… sigh… els blogs no són para el verano.

The server is temporarily unable to service your request due to the site owner reaching his/her bandwidth limit. Please try again later.
Apache/1.3.37 Server at www.productesdeneteja.com Port 80.

En un dia com avui, és tot el que es pot dedicar a un post. Poesia 2.0. Amb reflexes.

Els usuaris de Blogger fan quedades de bloggers, els de Twitter de twitteros i els del Fotolog (aquest atemptat al bon gust 2.0) de fotologers. Per a que no m’acusin més d’insociable de manera injustificada, em passo per la drogueria a per pastilles pel wàter, lleixiu i flis-flis pel marbre de la cuina (Fairy no, que no s’acaba mai; el meu pis només ha conegut dues ampolletes en anys). Junts, dedicant-nos a allò que més ens agrada, formarem la xarxa social més neta del blogocosmos i ens batejarem emprant la veu chiquitistaní de moda seguint les passes de Twitter, Flickr i Tumblr, netejar.

Més virtuts. Encara que lluny del Fernàndes o el Rubianes, de la mateixa manera que sóc bo imitant el so d’una cremallera i una pilota de ping-pong, també sóc bo resumint l’actualitat en un titular. Em pregunten des d’un país no gaire llunyà què tal les coses per aquí. Responc los trenes van mal, han desconvocado la huelga de Bicing, Zapatero casi presidente y la oficina está vacía. Y Laporta es tonto.
Més defectes. Sempre modificaria quelcom deu segons després d’enviar un email. Aquest cop m’he oblidat d’incloure la tragi-pantomima clásico-bakala de la Mónica Naranjo ahir a televisió.

And now for something completely different. Algú va estendre el concepte de deixar-me el pis ple de post-its al metro i altres. Curiosament, ara que fa una setmana que vaig patir una catarsis 2.0 (que va consistir en esborrar-me tot rastre digital anterior a aquest blog de manera una mica paranoica) em vaig retrobar amb els blogs de viatges del 2001 a Granada i New York (anomenats triplogs, per favor) i em vaig veure enganxant absurdament coses d’aquestes per Manhattan.

Quan vivia amb els meus pares, acostumava a quedar-me mirant com lluïen al prestatge els meus còmics i cd’s, jugant inconscientment a intentar relacionar-los tots a través d’un punt en comú. Un dibuixant, un artista, músic o productor. Sempre ho aconseguia i sempre de manera diferent.
Aquest concepte arruïna completament aquella sensació que t’envaeix, molt de tant en tant, on desitjaries ser molt més anònim del que equivocadament creus que ets. Mires al teu voltant, després de que els de seguretat et demanin educadament que treguis el peu del seient del davant, i se suposa que estàs connectat amb tota la gent d’aquest vagó? Estàs connectat a sis o menys persones de Bojan Krckic, Vladimir Putin, Roberto Chikilicuatre o Noel Gallagher?
Aquest concepte arruïna completament aquella sensació que t’envaeix especialment quan tens un blog.
Hola.

La teoria dels sis graus de separació deu ser vàlida al carrer. Al web 2.0, aposto que ho podem baixar a tres.