Hi ha 2 comentaris. Veure els detalls del post.
- Publicat el 01/06/2010 a les 12:34h.
- Categories: Cinema, Concerts, Fotoblog, Manies, Personal, Reflexions Barates.
- 2 comentaris.
- Conté 61 paraules.
Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.
- Publicat el 10/03/2010 a les 18:55h.
- Categories: Cinema, Esports, Música, Notícies, Reflexions Barates.
- 3 comentaris.
- Conté 490 paraules.
No s'ha fet cap comentari. Veure els detalls del post.
- Publicat el 11/01/2010 a les 14:57h.
- Categories: Cinema, Dos Punt Zero, Fotoblog, Llibres, Reflexions Barates, Somnis, Transports, Viatges.
- Cap comentari.
- Conté 193 paraules.
The Loner (Una història en dos actes)
Aquest matí m’he quedat atrapat al torn* mida persona humana de l’estació de tren. Sortia jo de l’andana, sota els rajos de sol d’aquest matí fresc pre-plujós que ha fet, quan al ficar-me en un dels dos torns que hi ha de sortida, s’ha sentit un cop metàl·lic i sec i s’ha encallat i m’he quedat a dins. De la mateixa manera que quan t’empasses un pèl se’t queda a la gola, que no va ni p’alante ni p’atrás, jo m’he quedat engabiat. La resta de passatgers ha corregit el seu rumb cap al segon torn i han continuat sortint malgrat els meus infructuosos però evident esforços per sortir. No cal dir que ningú ha fet cap gest de preocupació pel fet de que una persona quedés tancada allà per sempre, davant una més que probable mort per inanició o avorriment. Bé, d’avorriment no. Donem gràcies a l’iPhone ja que, en cas de passar-hi hores, diguem cinc o sis, la bateria hauria de donar per suficients moments de distracció i oci.
Per tant, com si es tractés d’un José Luis López Vázquez modern a La Cabina (recordem que disposo de telèfon) he estat allà uns minuts. Els lectors més desperts s’hauran adonat de l’evident contradicció que és plantejar-se hores d’oci quan el mòbil podia posar-me en contacte amb els serveis d’emergències, bombers o ferreters i treballadors del sector del metall. És evident que en qüestió de segons he passat a mode “violència / menyspreu per mobiliari urbà” i, a cops, he aconseguit sortir marxa enrere de nou a l’andana (ja deserta, sense passatgers ni tren) i a la llibertat. No m’ho he pensat dues vegades, he arriscat al màxim i he apostat que l’altre torn em trauria d’allà.

Estic gairebé segur que una noia jove i preparada que pujava pel carrer de l’estació ha anat presenciant l’escena progressivament jo anava escapant de la trampa mortal. La seva lectura de la situació ha sigut errònia ja que deu haver interpretat que m’estava colant sense pagar, fent anar el torn al revés, així que allà s’ha dirigit sense dubtar. En el precís moment en el que jo sortia pel segon torn i retrobava la meva llargament enyorada llibertat, ella s’endinsava en el primer.
I, com qualsevol conte clàssic, la història acaba bé i de forma justa pel nostre heroi. Un so metàl·lic i sec s’ha pogut escoltar i ella ha quedat atrapada mentre jo, ja a l’exterior, me la mirava, gaudint de nou de la meva condició d’excarceració. Desenes de comentaris, idees més o menys enginyoses i accions pro-actives m’han passat pel cap en aquells segons però m’he limitat a somriu-re-li quan m’ha mirat amb cara de no entendre bé que estava passant i he seguit caminant carrer avall, deixant-la enrere a ella, les seves arracades de perles, els torns i, espero, pel seu bé, el seu telèfon mòbil. Potser el necessitarà.
* m. [LC] Tambor giratori d’eix vertical amb cloendes radials i obertures laterals que, col·locat en l’obertura d’una paret, permet de fer passar objectes de l’un costat a l’altre sense que la persona que hi ha a l’un costat vegi la que hi ha a l’altre costat.
Hi ha 6 comentaris. Veure els detalls del post.
- Publicat el 18/09/2009 a les 12:53h.
- Categories: Cinema, Llenguatge, Personal, Transports.
- 6 comentaris.
- Conté 524 paraules.
My Life With The Heroes And Villains
Els records són llunyans i una mica borrosos però recordo els primers westerns emesos per TV3 als migdies, durant els seus primers mesos d’emissió, que van fer que durant un temps no entengués com podia ser que el John Wayne parlés català. Suposo que, per l’època i la meva edat, no comprenia encara el sofisticat gust que tenim en aquestes terres per l’art del doblatge. Ara tampoc el comprenc però per raons ben diferents. Només cal sentir el pobre Hugh Laurie a L’Escurçó Negre.
Fent una estona més de zapping, penso que mai deixarà de sorprendre’m la manera realment senzilla en la que es resolen els conflictes (els familiars especialment) a les puritanes pel·lícules i sèries nord-americanes. Qualsevol frase començada per “si mai necessites parlar-ne”, “sé que potser ara no ho veus” o el clàssic clixé “crec que hem de parlar” són un comodí per solucionar qualsevol problema. Tant debò fos així en la realitat.

Per problemes, els que tenim ara els Marvel Zombies amb la compra de la companyia per part de la Disney. Alguns diran que una editorial amb la seva pròpia “Campaneta” o amb Howard The Duck entre els seus milers de personatges estava predestinada a aquest final però hem de resistir. El Professor Xavier i Magneto no poden acabar resolent els seus problemes amb una cançó sobre l’amistat. Mickey no pot formar part de la nova al·lineació de The Avengers. Ja puc veure a l’horitzó el proper crossover Hannah Montana / Spider-man. Això sí que seria una crisi i no lo de DC.
Hi ha 5 comentaris. Veure els detalls del post.
- Publicat el 01/09/2009 a les 20:51h.
- Categories: Cinema, Còmic, Fotoblog, Notícies, Personal, Sèries De Televisió, Televisió.
- 5 comentaris.
- Conté 255 paraules.











