Dilluns va passar per casa nostra una pel·lícula de catàstrofes. Un efecte climàtic desbocat. Un Roland Emmerich™ en tota regla. Tal i com està el cinema avui dia, aquesta situació es plasmaria amb una descomunal pel·lícula de Coca-Cola i crispetes de dissabte a la tarda, construïda al voltant de grans dades: dels milers de persones sense llum, dels centenars de cotxes atrapats i de les desenes de localitats que quedarien aïllades de la civilització sota centímetres i centímetres de neu. Números, quantitats i mesures per a totes les edats i gustos.
Aquesta super producció també hauria de cobrir la seva quota de petites històries humanes. Aquell gos atrapat sobre un contenidor que s’acaba salvant perquè els gossos són extremadament intel·ligents. Aquella familiar separada per kilòmetres de neu, el nen a l’escola, la mare a casa i el pare a l’oficina. El nen es fa el seu primer petó amb la noia que li agrada de classe entre sacs de dormir. El pare i la mare parlen per telèfon tota la nit i resolen els seus problemes matrimonials. També hi hauria la parella d’enamorats que fan lo impossible per estar junts, jugant-se el coll per unes perilloses carreteres de paviment lliscant. Era el seu aniversari.

Hi ha un altre tipus de director. El que faria una petita pel.lícula de vuitanta minuts només amb dos actors ficats en un cotxe. Es realitzaria amb un sol pla fixe enfocant els dos actors constantment asseguts, l’un al costat de l’altre. Un al volant. L’altre de copilot. Dos treballadors, el directiu fred i calculador i el noi de les comandes que no tenia qui l’apropés a casa. Dos homes que gairebé no es coneixen i han de passar tota la nit junts perquè han quedat atrapats a la neu i no porten ni cadenes. I malgrat ser pràcticament desconeguts i no saber de què parlar, parlen tota la nit, superen la tensió inicial i acaben fins i tot entenent-se. Gairebé encetant una amistat. Vuitanta minuts de diàlegs incòmodes entre dos desconeguts. Posarien la ràdio de tant en tant per cobrir també la quota de música indie. Per suposat, sonarien Belle And Sebastian*.

Afronte-m’ho. Fins i tot els nens de dos anys que encara no construeixen una frase amb subjecte, verb i predicat tenen més facilitat i capacitat de comunicació amb un desconegut que la majoria dels adults, on totes les converses giren al voltant del futbol, l’estat actual de l’economia o la feina (Déu vos guard si no esteu al dia de l’actualitat de la Lliga i la Champions).

Els hi he buscat un títol. La super producció és diria “2010″. La versió indie es titularia “Quaranta Centímetres d’Incomoditat”**. I per la seva estrena internacional, “Twenty Inches Of Awkwardness”.

* el tema de Belle And Sebastian seria Sleep The Clock Around
** originàriament s’anava a titular Vint Centímetres d’Incomoditat* ja que a Barcelona, tant, tant tampoc va nevar, però amb aquest títol, l’estrena podria acabar condemnada per error a una sala-x

Ja és aquí l’any 2010 i no es veuen per enlloc ni cotxes voladors ni viatges transplanetaris a colònies remotes ni robots intel·ligents que realitzen tasques quotidianes mentre maquinant una revolució. Dubto que ningú tingués gaires expectatives pel que fa a la teleportació. Difícilment podem volar en avió més ràpid del que ho fèiem fa trenta anys. Els cotxes no passen de vuitanta per hora i els viatges transoceànics estan en desús. Potser d’allò de lo que estem més aprop és de acabar parlant algun derivat del xinés, mandarí o cantonès.
El que ha demostrat l’evolució tecnològica del segle passat i del que està en curs és un pragmatisme cada cop més accentuat. Encara es triguen deu hores en creuar un oceà i poden passar setmanes fins que el correu ordinari et fa entrega d’un paquet a casa però ens hem esforçat per a que la informació viatgi de forma instantània. La resta de desplaçaments estan en bolquers.

Els viatges en avió s’han acabat convertint en un regal. Un regal de temps lliure. Sense telèfon mòbil, sense internet, són unes hores per retrobar-nos amb un llibre, una conversa o unes hores extres de son.

Aquest matí m’he quedat atrapat al torn* mida persona humana de l’estació de tren. Sortia jo de l’andana, sota els rajos de sol d’aquest matí fresc pre-plujós que ha fet, quan al ficar-me en un dels dos torns que hi ha de sortida, s’ha sentit un cop metàl·lic i sec i s’ha encallat i m’he quedat a dins. De la mateixa manera que quan t’empasses un pèl se’t queda a la gola, que no va ni p’alante ni p’atrás, jo m’he quedat engabiat. La resta de passatgers ha corregit el seu rumb cap al segon torn i han continuat sortint malgrat els meus infructuosos però evident esforços per sortir. No cal dir que ningú ha fet cap gest de preocupació pel fet de que una persona quedés tancada allà per sempre, davant una més que probable mort per inanició o avorriment. Bé, d’avorriment no. Donem gràcies a l’iPhone ja que, en cas de passar-hi hores, diguem cinc o sis, la bateria hauria de donar per suficients moments de distracció i oci.
Per tant, com si es tractés d’un José Luis López Vázquez modern a La Cabina (recordem que disposo de telèfon) he estat allà uns minuts. Els lectors més desperts s’hauran adonat de l’evident contradicció que és plantejar-se hores d’oci quan el mòbil podia posar-me en contacte amb els serveis d’emergències, bombers o ferreters i treballadors del sector del metall. És evident que en qüestió de segons he passat a mode “violència / menyspreu per mobiliari urbà” i, a cops, he aconseguit sortir marxa enrere de nou a l’andana (ja deserta, sense passatgers ni tren) i a la llibertat. No m’ho he pensat dues vegades, he arriscat al màxim i he apostat que l’altre torn em trauria d’allà.

Estic gairebé segur que una noia jove i preparada que pujava pel carrer de l’estació ha anat presenciant l’escena progressivament jo anava escapant de la trampa mortal. La seva lectura de la situació ha sigut errònia ja que deu haver interpretat que m’estava colant sense pagar, fent anar el torn al revés, així que allà s’ha dirigit sense dubtar. En el precís moment en el que jo sortia pel segon torn i retrobava la meva llargament enyorada llibertat, ella s’endinsava en el primer.
I, com qualsevol conte clàssic, la història acaba bé i de forma justa pel nostre heroi. Un so metàl·lic i sec s’ha pogut escoltar i ella ha quedat atrapada mentre jo, ja a l’exterior, me la mirava, gaudint de nou de la meva condició d’excarceració. Desenes de comentaris, idees més o menys enginyoses i accions pro-actives m’han passat pel cap en aquells segons però m’he limitat a somriu-re-li quan m’ha mirat amb cara de no entendre bé que estava passant i he seguit caminant carrer avall, deixant-la enrere a ella, les seves arracades de perles, els torns i, espero, pel seu bé, el seu telèfon mòbil. Potser el necessitarà.

* m. [LC] Tambor giratori d’eix vertical amb cloendes radials i obertures laterals que, col·locat en l’obertura d’una paret, permet de fer passar objectes de l’un costat a l’altre sense que la persona que hi ha a l’un costat vegi la que hi ha a l’altre costat.

Els records són llunyans i una mica borrosos però recordo els primers westerns emesos per TV3 als migdies, durant els seus primers mesos d’emissió, que van fer que durant un temps no entengués com podia ser que el John Wayne parlés català. Suposo que, per l’època i la meva edat, no comprenia encara el sofisticat gust que tenim en aquestes terres per l’art del doblatge. Ara tampoc el comprenc però per raons ben diferents. Només cal sentir el pobre Hugh Laurie a L’Escurçó Negre.
Fent una estona més de zapping, penso que mai deixarà de sorprendre’m la manera realment senzilla en la que es resolen els conflictes (els familiars especialment) a les puritanes pel·lícules i sèries nord-americanes. Qualsevol frase començada per “si mai necessites parlar-ne”, “sé que potser ara no ho veus” o el clàssic clixé “crec que hem de parlar” són un comodí per solucionar qualsevol problema. Tant debò fos així en la realitat.

Per problemes, els que tenim ara els Marvel Zombies amb la compra de la companyia per part de la Disney. Alguns diran que una editorial amb la seva pròpia “Campaneta” o amb Howard The Duck entre els seus milers de personatges estava predestinada a aquest final però hem de resistir. El Professor Xavier i Magneto no poden acabar resolent els seus problemes amb una cançó sobre l’amistat. Mickey no pot formar part de la nova al·lineació de The Avengers. Ja puc veure a l’horitzó el proper crossover Hannah Montana / Spider-man. Això sí que seria una crisi i no lo de DC.

Suposo que està bé que la pel·lícula de Wolverine hagi estat un blockbuster, més enllà de si és entretinguda o no (ves a saber, no l’he vist). Se la pot valorar, potser, per ser l’últim pas cap a la normalització:

- Aun leyendo tebeos?
- Um… Sí?
- Jaja. Tío, a tu edad… Por cierto, has visto X-Men Orígenes: Lobezno?
- No.
- Osti, pues mola cacho.

però jo la valoro més com a reivindicació dels peluts. Logan és el mascle pelut per excel·lència. Hugh Jackman és l’actor viu* més sexy del planeta. A partir d’aquí, la regla de tres es resol gairebé per sí mateixa.
Si es convertís en tendència, ara que he descobert que unes sessions de massatges poden costar com 400€, veig que els centres d’estètica podrien viure exclusivament d’això i les visites per depilació masculina es podrien reduir. Aleshores, els que criem pèl al pit deixaríem de sentir-nos una raça a part a les platges i les piscines al món.
Durant la primària, va haver una llarga època on, a l’hora del pati, sempre jugàvem a Star Wars i a mi em tocava sempre ser el Chewacca. Mai el Luke o el Han Solo (el Han Solo s’ho quedava l’organitzador del joc, que vivia obsessionat amb els personatges del George Lucas i, fins i tot, assegurava haver vist de veritat als protagonistes de la Guerra de les Galàxies a casa seva (sic) encara que sempre he pensat que volia aquest paper perquè estava colat per la nena que feia de Leia, de les més guapes de segon d’EGB i perquè, de tant en tant, queia l’escena del petó). A mi no em desagradava ser el Chewacca, tampoc. Poques línies de guió i representava ser el més fort físicament així que podia repartir tollinas per desfogar-me ja que em tocava ser aquest personatge per ser el típic nen a qui els seus pares han decidit fer-li portar melena.
Va ser com vaticinador.

Vaticinador? La cosa va evolucionar a jugar a ser Els Barrufets i a mi sempre em feien ser el barrufet inventor. No he inventat res a la meva puta vida.

* sóc tan fan d’aquest aclariment.