Will Smith és l’actor més rentable de Hollywood però s’acabarà suïcidant, com el Heath Ledger, perquè segur que vol fer Shakespeares i no Jokers o Batmans, i al pobre no el deixen. Com la Mariah Carey, que malgrat tenir ja més números 1 que Elvis, i apropant-se als Beatles perillosament (sempre als US, of course), si té un altre fracàs estil Glitter es traurà la vida. Com a llegat, ha fet proliferar clons com Beyoncé, Christina Aguilera o Alicia Keys, que confonen cantar amb cridar, però afortunadament estan més bones.
Aquesta és la conversa que m’envolta mentre faig cua per pagar a una botiga que es diu Freaks i encara em xiulen les oïdes.
A dues setmanes del Saló, si és que de vegades, ens ho busquem.

En una orgia cinèfila sense precedents, estic nedant entre la diversitat de Fargo, Chasing Amy, The Darjeeling Limited, la nit temàtica de zombie i infectados de 28 Días Después, 28 Semanas Después i I Am Legend i la versió cinc DVD’s de Blade Runner, tot per culpa de la vaga de guionistes dels passats mesos. Amb aquesta pluja de fons, sembla un intent inconscient d’anar-me’n a dormir per viure un capítol de La Dimensió Desconeguda o Cuentos Asombrosos. Sempre se m’ha donat bé suggestionar-me els somnis.

Amb aquest estricte ordre inconscient, he escoltat una estona a Barry White després de passar a Marvin Gaye al meu iPod, he vist High Fidelity i he pensat que m’agrada estar dins un cotxe aturat amb el motor apagat quan a fora és de nit i plou a bots i barrals.

Sé què és molt més cool trendy dir que has vist el documental que Martin Scorsese ha fet sobre Dylan i el seu impacte multi-generacional (i veure’l de veritat ja deu ser lo màxim) que asseure’t al sofà i mirar-te Lord Don’t Slow Me Down, el nou DVD rockumental que seguí a Oasis durant la seva última gira per Europa, Amèrica i Àsia. Però és que jo sempre he sigut més de gags i Oasis són un gag. O dos. O tres. Y además, siguen petando.

Y en los albores de la tempestad, vuelvo a vosotros.
Gandalf.

No hi ha res més frustrant que un DVD mal gravat que es fa impossible de llegir just en el moment clau de la pel.lícula.
Ahir a la nit, la Síl i jo ens vam estirar a veure La Ventana Indiscreta de Hitchcock, ara que ja no podem veure més capítols de Lost. Quan la Grace Kelly es dirigeix a l’apartament del señor Thorwald, va el disc i decideix deixar de funcionar. I sincerament, fa tants anys que la vaig veure que no recordo com acaba. Sé que el senyor Thorwald acaba al pis del James Stewart i aquest el cega amb el flash així que assumeixo que és l’assassí però… no me’n recordo on para la Grace Kelly i la infermera. Al pis del Thorwald?

El que si recordo és la feina. Com si m’hagués agafat 4 mesos de vacances.
Solo no puedes, con amigos sí.