A bright future in sales

El futur professional de l’Emma podria estar en el cinema:

– Mama, mira, m’he inventat una pel•lícula. Es diu Gato Feo. És un gat que els altres gats i els ratolins li diuen Gato Feo i ell és dolent i els pega (…), és una peli molt interessanta i maca per persones de 3 i 7 anys [l’Emma aixeca tres dits en una mà i dos a l’altra], com el papa, que la poden veure i els hi agradarà molt. [sic sic i sic]
– Ara t’inventes pelis? Que vols ser directora de pel•lícules?
– [Estupefacta de conèixer aquesta nova professió] SÍ! De gran seré DIRECTORA DE PELIS!!
– Dibuixos o pelis de veritat?
– Pelis de veritat… Però necessitaré l’ajuda de tota la família.

El futur professional de l’Emma podria estar en la música:

[L’emma escoltant l’ària de Turandot]
– Jolín com crida aquest tiu.

Podria estar en el món de la moda:

[L’Emma de bon matí mirant a sa mare sortir del dormitori vestida amb un vestit d’estiu al febrer]
– Ha arribat la primavera… O QUÈ?!

Podria estar en la dramatúrgia:

– Papa, ara juguem a que tu eres l’hivern i venies a per mi però després veies que jo era una superheròina [més sic].

960

Ballad of The Mighty II

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al gener del 2015.

Current mood:

Pares que viviu rodejats de la Frozen-mercadotècnia, no us aixequeu cada dia taral·larejant “Let It Go“? No renteu els plats al ritme de “For The First Time in Forever“? No aneu a la feina al ritme de “Love is an Open Door“?

No m’ho crec.

Però que faríeu si fos així? Què fa un pare o una mare per l’obsessió d’un fill, carn de la teva carn, sang de la teva sang, impostos indirectes inclosos?
La setmana passada parlàvem de vídeos que agradèssin als més petits. Però i els vídeos que protagonitzem amb els més petits?
Doncs hi ha pares que fan això:

Perquè la paternitat, no sé si us ho havien dit mai, és un dels remeis més eficaços per l’antisociabilitat (aquesta paraula probablement NO existeix) i per la vergonya aliena. I a la gent introvertida com jo, això ens va bé.
Ja no parlo només de saludar a la porta de l’escola, de retornar les salutacions al parc o de visitar el chiqui-park sense haver plorat durant deu minuts abans d’arribar.
Parlo de perdre completament el nord:

Jo seria més de donar el meu suport total a la línia que segueix Dicken Schrader amb les seves versions de Depeche Mode casolanes acompanyat dels seus fills. Es fan dir DMK i fan coses com:

Encara que la peça que més m’ha arribat és aquesta, on un pare ajuda a la seva filla petita a passar una nit més tranquil·la, lluny del terrible so dels focs d’artifici que la espanten.

Tot així, a la intempèrie de YouTube.

 

 

Ballad of The Mighty I

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al gener del 2015.

La escena a continuacion está rodada por especialistas en circuito cerrado. NO intentéis hacerlo en vuestras casas.

– Ja no sé què fer. A casa meva no es pot escoltar una altra cosa que la banda sonora de Frozen.
– Bah. La meva filla només escolta els Beatles i Mozart que va molt bé per la sinopsis cerebral.

Fundido en negro.

És el típic tic que tenim molts pares que ens pensem que el nostre fill serà el recopetín, el més guay i diferent a tots els altres. Els nostres nens no escoltaran bandes sonores de Disney ni miraran la Peppa Pig (què és una mica de bufetada) perquè seran MODERNS.
I, per evitar un tòpic, ens llencem de cap a un altre: els Beatles. Després ja arriba la fase: que si la meva filla flipa amb Portishead, que ja taral·lareja Beethoven i que si el meu nen va a dormir amb Marilyn Manson.

960

Doncs mireu. No. L’Emma, com mig planeta, està obsessionada amb Frozen: amb la pel·lícula, els personatges i les cançons. I és així. Li encanten moltes altres pel·lícules Disney, que se les empassa com si no en tingués mai prou, i per suposat, li xiflen els números musicals, però Frozen, avui, lo peta.
Això no treu que continuï escoltant música més adequada per la seva edad però, com ella és molt d’obsessions, ara toca aquesta.

Que si he intentat que escolti la música que li agrada al seu pare? És clar que sí. No he insistit gaire, la veritat, perquè no tinc clar ni com ni per on començar però sé que ja arribarà. Davant el dubte, i per variar una mica, el que sí vaig pensar és que seria més senzill si li entrava pels ulls. I hem trobat que, a certes cançons a les que no faria mai cas pel seu so, para atenció perquè són visualment atractives.

En el seu dia, vaig deixar per l’Emma del futur testimoni de la música que havia marcat la meva adolescència i post-adolescència. A continuació, deixaré constància dels videoclips favorits de l’Emma als 2-3 anys. I qui sap si de més nens, ja ens direu. Si teniu curiositat, podeu provar amb:

OK GO
Com he dit, l’Emma és molt d’obsessions. I si hi ha una banda de la que és capaç d’empassar-se 10 videclips seguits sense immutar-se, i dir-te “més” al final, és aquesta. Els seus vídeos són molt populars des de les famoses coreografies de “A Million Ways” i “Here It Goes Again“.
Els seus favorits serien:

“This Too Shall Pass” en les seves dues versions, acústica:

i en la versió de l’àlbum, seguint una màquina de Rube Goldberg.

“End Love”, on li fa particularment gràcia l’ànec que persegueix als membres de la banda pel parc.

L’hipnòtic “The Writing’s on The Wall”

Per suposat, els vídeo per The Muppets on Ok Go es parodien:

i el didàctic, per Sesame Street, “Primary Colors”:

N’hi ha moltíssims més vídeos d’OK Go tremendament divertits com l’orgia visual de “All Is Not Lost“, els perretes de “White Knuckles“, la festa en croma de “WTF?” i el cotxe orquestra de “Needing/Getting” però, a dia d’avui, el nostre favorit és l’últim, “I Won’t Let You Down”.

 

 

Feist
També molt popular, “1234” ho té tot. És una cançó folk amable i té un videoclip amb colors i coreografia.

i té la seva pròpia versió també amb The Muppets. Garantia d’èxit.

 

 

She & Him
I per últim, dos temes de Zooey Deschannel i M. Ward. “I Could’ve Been Your Girl” amb una nova coreografia tontíssima (queda clar què és el que ens interessa de cada vídeo, oi?) amb una melodia que recorda als The Smiths:

I “Don’t Look Back” on ja aposto que a l’Emma li agrada més la cançó que el que veu.

 

 

Digueu-nos amb quina música amanseu als vostres fills als comentaris i us direm qui sou.

Illusions In G Major

No tinc constància d’haver-me importat mai la realitat com a concepte abstracte. No em sap greu reconèixer que tampoc tinc cap interès en saber com percebeu vosaltres la realitat. Si la meva realitat i la dels demés són aproximades o diferents dóna per a tertúlia als postres però no per a tancar-me tres dies a les fosques en dejunes mirant fixament una paret color cru preguntant-me si tothom percep de la mateixa manera la realitat i si els que no ho fan són incapaços mentals o il·luminats més enllà de les fronteres del seny. Sóc de reflexions molt més superficials. Però sí que m’he estat preguntant què percep l’Emma com a realitat i com a ficció.

Si un nen és capaç de diferenciar el que és tangible del que consumeix visualment segur que és un tema analitzat per múltiples saberuts i experts en la matèria. No cal gaire intuïció per a notar que, des del moment que l’Emma va començar a consumir continguts animats, va ser capaç d’entendre que el món que observa a un capítol de la Peppa Pig no és la realitat que la envolta. A casa no té ni aquests colors ni aquest 2D (ni muddy puddles)*. Però sí té prou capacitat d’abstracció per a extrapolar la granota o la papallona en 2D al seu equivalent real.

La situació és que, últimament, ha evolucionat l’obsessió de l’Emma pel ballet Peter And The Wolf de Prokofiev (segons l’Emma: “El Nen Balla amb l’Ocell”) a veure infinites vegades The Wizard Of Oz (la versió de Victor Fleming amb Judy Garland titolada, segons l’Emma, “La Nena Canta”)**. Una Dorothy en filtre Instagram sèpia maleeix la seva miserable vida fins que el contrast Lomo puja al màxim quan aterra in the county of the land of Oz. Com percep això l’Emma? L’estem empenyent al buit per un abisme escapista sense fons? A no voler viure en una realitat color gris torrat? A dur sempre dues cues horribles***?

Mary Poppins crec que no fa més que complicar la situació amb personatges reals entrant en un món de dibuixos animats. Si no fos tot prou complexe, tenim a més a més tots aquests personatges que de sobte comencen a cantar i ballar i on tothom es sap la coreografia per ciència infusa.
No puc més que imaginar l’Emma sortint de casa cada matí esperant que els carrers de l’eixample es converteixin en un flash mob en qualsevol moment. No sé com evitar que tot això acabi per ella en la decepció més absoluta. Suposo que he de confiar, més que en tots els saberuts i experts de torn, en el cervell humà i la raó.

Tampoc és que els seus pares siguin paradigmes de la cerca de les veritats més absolutes del sentit de la vida. Aquí el seu pare, qui us parla des d’un petit escenari amb un faristol digital, encara prefereix perdre’s en un bon còmic clàssic Marvel a enfrontar-se amb l’actualitat del 324. Per tant, ni sentits ni direccions de la vida.

I, mentre divago en un monòleg interior cada nit observant l’Emma gaudir dels moviments de l’home de llauna, penso que per ella serà per sempre un referent aquest ésser suposadament sense cor com per mi ho va ser que fins i tot un androide pogués plorar.

* encara no entenc com no hi ha una banda indie que es digui The Muddy Puddles (oh wait)
** podríem parlar un dia de la terrible traducció d’aquesta pel·lícula?
*** kikis

I’ve Got A Million Things That I need To Do
But They’re All Secondary

Crec que és l’esforç d’haver d’encarar preguntes de nivell com “què tal la feina?”, “com va tot?”, “què saps d’aquells?” i haver de replicar amb “i a tu?”, “surts amb algú?”, “t’has canviat de feina?” o “què tal et va amb aquella?” el que fa que una mandra espesa com una boira m’envolti i em costi quedar amb gent, trucar, fins i tot enviar un email. Aquesta incòmode manera de forçar-te a afrontar el present quan, en dies com avui, només em ve de gust compartir el somni que he tingut aquesta nit i no parlar de res més.
Era un fugir continuu dels aliens del film homònim de Ridley Scott (la bona, la del ’79) per diferents localitzacions. Els aliens eren tan estúpids que en comptes de saltar a la cara de les seves víctimes, es cargolaven als seus braços i jo els escridassava perquè no ho feien bé. No m’entenien.

I hi ha qui pensa què collons importen el que somien els demés. Jo culpo a la societat i dono gràcies per les xarxes socials.