Tu a Barcelona, jo a New York

En Rolf és un nen de Barcelona una mica personatge i somiatruites. Té un cactus, una aranya, un gat, el seu passatemps favorit és anar al Zoo en bicicleta amb la seva àvia, la qual sempre porta a sobre un ukelele, i li agraden els jocs de paraules i els gelats.
La Flor és una nena de New York una mica personatge i somiatruites. Té un cactus, una aranya, un gat, el seu passatemps favorit és anar al Zoo en bicicleta amb el seu avi, el qual sempre porta a sobre un ukelele, i li agraden els jocs de paraules i els gelats.
Les vides paral·leles d’en Rolf i la Flor es toquen quan ambdós guanyen un viatge al Carib. Allà es coneixen i connecten.

portades_spread

Aquesta és la premissa i el paral·lelisme amb el que juga el llibre-disc “The Pinker Tones presentan Rolf & Flor”, un conte il·lustrat pel Gallardo (“María y yo”) i musicat per The Pinker Tones amb alguns col·laboradors il·lustres com l’Albert Pla.
L’àlbum es llegeix en dos idiomes i en dos sentits (un en castellà per en Rolf i, si el girem, podem llegir la Flor en anglès, els dos presentats sobre les quadrícules urbanes de l’Eixample i de Manhattan). Al text del conte l’acompanyen les il·lustracions del Gallardo, vistoses però sòbries amb abundància de blaus i grocs segons el personatge, i les lletres de les cançons.
I és que la història d’aquests dos petits és una mica anecdòtica i l’excusa per la música dels The Pinker Tones, el punt fort de l’obra.

L’àlbum, com no podia ser d’una altra manera, ja que constantment és dual, inclou dos CDs amb les mateixes cançons, unes en anglès per la versió de la Flor (Mimi Miller) i el Pinker Tone Mister Furia posa veu a en Rolf en castellà.

Els 10 temes s’allunyen dels paràmetres més típics de música infantil o tradicional. Són d’una producció excel·lent i van des del pop alternatiu de “Me llamo Rolf / My name is Flor” i “Los Colores del Zoo / The Zoo Colours” amb tornades després inoblidables, “Mi Primer Viaje en Avión / My First Time on a Plane” amb aires rockabilly, la intimitat de “Necesito una Flor / You Need a Flower” o l’electrònica i els samplings de “Helado / Ice Cream”.

Però malgrat el seu estil més proper a la música independent, la majoria són cançons molt juganeres. “Los Colores del Zoo / The Zoo Colours” llista colors, “Mi Abecedario / My Alphabet” l’abecedari, “Un Señor Calvo / A Man with No Hair” les vocals i “Helado / Ice Cream” ens ensenya a dir gelat en múltiples idiomes, sempre fent un esforç per oferir unes lletres de rimes divertides i no quedar-se en la repetició.

Són 22€ a canvi de moltes hores de diversió allà on acostumeu a escoltar música o a llegir, ja sigui al llit, al sofà, al menjador o al cotxe. Nosaltres ja ens les sabem de memòria.

Apple Music | Spotify | Web oficial

Existeix un segon àlbum “Rolf & Flor en el Círculo Polar” i en breu apareix el tercer, “Rolf & Flor en Londres”.

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al setembre del 2015.

Catches thieves just like flies

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al maig del 2015.

Als nou anys, barrejats entre alguns Mortadelos, la meva àvia em va regalar els primers còmics de Spider-Man. Comprats a una riera de Premià, suposo que la bona dona els va escollir perquè em veia mirar els dibuixos del personatge aràcnid de Marvel a la TV. El cas més clar de sinergia que existeix.

960

Durant aquells primers anys, vaig consumir còmics amb constància. Astèrix, Tintíns i Eric Castels, Mortadelos i companyia. Però vaig quedar mesmeritzat per la màgia de l’univers Marvel, on convivien adolescents que suspenien exàmens perquè passaven la nit gronxant-se pels terrats amb éssers titànics d’altres mons que devoraven planetes per esmorzar.

Avui dia, encara com a col·leccionista i lector, sovint em trobo pensant que m’agradaria que l’Emma pogués experimentar aquella sensació que vaig sentir un dia, el d’un univers nou que s’obre davant els teus ulls. Bàsicament m’agradaria que s’apassionés per alguna cosa com jo vaig fer, ja siguin els còmics o la música o qualsevol altre disciplina artística.
Així, sovint em trobo administrant la meva extensa llibreria de còmics com a una herència per ella. Em trobo pensant què llegirà, quan ho llegirà, en quin ordre i si li agradarà com a mi. I si podrà identificar-s’hi. Ja sabeu, la típica projecció que fem els adults en els nostres fills de la que tant em dóna per parlar.

I és aquest component identitari el que veig complicat. Tots aquells còmics estan majoritàriament escrits per homes i protagonitzats per mascles, adults o no tan adults.
Heu posat un peu als cinemes últimament per veure les pel·lícules Marvel? Entre molta testosterona, els rols forts femenins estan en clara inferioritat numèrica i sovint només s’intueixen. I comprenc els coms i perquès, ja que cada obra és filla dels seus autors i de la seva època. No cal veure Mad Men per entendre això. I veig com la nena de tres anys que tinc a casa vol identificar-se amb la Wonder Woman, la Batgirl o la Supergirl (històricament DC ha fet una bona feina mantenint vius i accessibles les seves versions femenines més icòniques). En canvi, Marvel proposa la Viuda Negra, Gamora, Agente Carter, Jean Grey o la Bruja Escarlata. Totes més humanes, imperfectes i úniques però que no responen al mateix perfil. No tenen la mateixa llum que els seus companys masculins.

Si l’Emma pot gaudir de qualsevol d’aquells còmics dels 70 i dels 80 i enfrontar-se a aquelles històries d’autoestima, autoafirmació i del que significava ser responsable, si pot saltar aquesta barrera, logro desbloqueado.
I, si us interessen els rols femenins als còmics, l’únic encert recent de Marvel és Ms. Marvel, un còmic que val la pena descobrir sense prejudicis ni valoracions prèvies.

The thrill of running, catching, throwing, taking orders from a moron

El primer record que tinc del FC Barcelona és el de l’equip del César Luis Menotti. El del Maradona sense pentinar. El del Schuster malcarat. El del Quini segrestat. El de la muralla Migueli i el d’un Urruti que semblava que podia aturar-ho tot. I, en aquella època, l’hora morta que quedava entre el final del dinar i l’hora de reprendre les classes de la tarda a EGB, la passaven a la biblioteca. Allà tenia accés a tots els còmics que no tenia a casa: Cavall Forts, Tintíns, Astèrixs, Lucky Lukes i l’Eric Castel.

tumblr_nn1o3bnRqw1urf8bko1_1280

Eren els primers anys de la dècada dels vuitanta. Entre la lliga de Cruyff i la de Venables van passar 11 (onze) anys de sequera lliguera. I fins a la primera del Cruyff entrenador van passar sis més. Sí, vam guanyar alguna copa aquí i allà. Les Recopes ens donaven subidón, també. Però les Copes D’Europa les veiem als cromos i a repeticions en blanc i negre de finals perdudes amb pals de porteria de cantonades afilades.
Els culers pertanyíem a un club d’aire perdedor que mirava com els equips bascs s’enduien 4 (quatre) lligues seguides però també pertanyíem a un futbol més romàntic. Sense estrelles de la publicitat. Sense Instagram. Sense llei Bosman. Sense la botiga del Barça. Amb Meyba i l’Eric Castel.

Aquest era el nostre marxandatge. Ni polo ni xandall ni bambes ni ninots ni Barça Toons ni motxilles pel cole. Els nens culers amb prou feines tenien accés a una samarreta Meyba no falsificada i sense número ni nom i tres o quatre àlbums de Grijalbo per casa. Uns còmics que t’explicaven com el FC Barcelona fitxava un jugador francès desconegut per a substituir en Cruyff a finals dels 70 i es quedava amb nosaltres fins a principis dels 90 amb una breu estada al PSG.

I aquest era el meu lligam i el de molts amb el nostre club, més enllà del Carrusel Deportivo del diumenge a les 17h. Això era llegir les aventures dels jugadors del Barça un cop i un altre. I és per això que, un cop ja hem aconseguit més de vint lligues i quatre Xampions (ara li diem així a les Copes d’Europa) i tota una generació de nens només coneix aquest Barça lluent i estel·lar, un grup d’humils culers pensem que seria hora de reconèixer l’obra d’en Raymond Reding d’alguna manera. I es pot fer aquí.

Qui era Raymond Reding? Per què un dibuixant franc-belga un bon dia va decidir que el protagonista del seu còmic jugaria al Barça? Per què va marxar l’Eric Castel al PSG per tornar dos àlbums després? Per què l’Eric Castel no està al museu del Barça?

Si qualsevol d’aquestes preguntes us desperten una mica de curiositat, els humils culers us esperen aquí: http://ericcastel.net/

It’s like a watercolour forming between the pages of a dream

[box type=”bio”] Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al juliol del 2014.[/box]

El peatge que hem anat pagant per deixar que l’Emma consumís tants clàssics (ballets clàssics, òperes clàssiques, pel·lícules clàssiques de Disney) és que ha assumit perfectament que el seu rol, com a nena, és ser rescatada per un príncep.

El joc simbòlic és per a l’Emma la segona activitat més freqüent quan juga després de fer veure que és primera ballarina del Bolshoi. I ha interioritzat el que veu als ballets i a les pel·lícules Diseny clàssiques, totes filles del seu temps: “Papa, tu ets el Capità Garfio, jo sóc la Wendy, m’atrapes i, un cop atrapada, ets el Peter i em salves”. “Papa, tu ets la bruixa que em dóna una poma, jo me la menjo, i un cop adormida, ets el Príncep, em fas un petó i em despertes”. “Papa, jo sóc l’Ariel, tu em robes la veu i després ets Neptú i em trenques tot i ploro”. “Papa, tu ets la bruixa, jo la Bella Dorment, em punxo i…”. I així fins al infinit.

Aquest rol passiu em rebenta una mica. Ja no és tracta de estereotips caducs com frega, planxa i cuina o de si una nena sembla marimatxo fent no sé què. No és tracta d’això sinó de que viu impactada per una majoria d’arguments escrits quan a la dóna se li donava un paper molt poc actiu i gens reaccionari. Per tant, no em molesta que hagi vist ja cinc-centes dotze vegades Frozen, Brave o Tangled. Especialment a la primera, el rol de les protagonistes femenines és el més actiu i elles soles generen la crisis i, posteriorment, la resolen. Tant que, fins i tot el meu nebot juga a que ell és l’Elsa. No es meravellós? un nen volent ser la protagonista.
Però quan l’Emma fa jocs simbòlics, o d’acció, m’agradaria veure-la més sovint pensant que pot portar la iniciativa. Ja sé que és difícil aïllar-les de la tirania del color rosa, que és cultural i que ja desenvoluparà més la seva personalitat però de vegades em desespero.

La balança es compensa, però, amb d’altres productes de consum com els contes populars per nens, com més moderns més adequats, que rarament fan distinció entre sexes. Això i que l’Emma també viu rodejada de super-herois. Però aquests són, en la seva majoria, homes. En un gènere durant moltes dècades desenvolupat per homes per a ser consumit per altres homes, és difícil trobar icones per una nena de 2 anys. Encara i així, ha sabut veure el fet diferencial d’una imatge on la Batgirl es gronxa amb una corda per sobre de Gotham City.
I amb aquest petit raig de llum em quedo.

Com m’agradaria que Marvel tingués una heroïna a l’alçada dels seus avatars icònics masculins, encara que les de DC siguin simples versions amb pits i minifalda dels originals.

They say your brain is a comic book tatoo

[box type=”bio”] Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares a l’abril del 2014.[/box]

Recordo el menjador de casa meva amb la típica tauleta davant del sofà i, a sota, es podien trobar entre revistes, diaris i Jueves plens de pols, petits recopilatoris de Mafalda i Peanuts. I recordo, encara avui, certes tires que em van impressionar. Compartint una angoixa amb els seus protagonistes que ben bé no entenia.

A continuació, quatre lectures infantils per adults amb l’excusa més mainstream possible: Sant Jordi.

960_peanuts

Peanuts

Potser el còmic per antonomàsia protagonitzat per nens que no es comporten com a nens en absolut.
Peanuts (coneguts en aquestes terres com les aventures de “Snoopy”, “Charlie Brown” o de “Carlitos y Snoopy”) va ser una tira còmica escrita i dibuixada diàriament per en Charles M. Schulz durant gairebé 50 anys, des de l’octubre del 1950 fins al gener del 2000, pocs dies abans de la seva mort. Probablement la història més llarga mai publicada, va consolidar el format de tira còmica continuada amb gag.
Els seus protagonistes, ja mítics, són l’insegur i pessimista Charlie Brown, el gos (cada cop més antropomorf a tots els nivells) Snoopy i una sèrie de personatges contemplatius però extremadament rics en matisos malgrat rondar tots les edats de 4 a 8 anys (Linus, Lucy, Schroeder, …) que són un hibrid de nen i adult. Són un mitjà a través del qual Schulz retratava les seves pròpies experiències d’infantesa, els seus traumes, manies o la seva visió de la vida com a adult a través el món simplificat dels nens, atacant temes socials tan diversos com la psiquiatria, l’art o la religió.

A molts d’ells els podem veure créixer (i fins i tot nàixer) gràcies a l’edició cronològica que Planeta està fent.

mafalda_960

Mafalda

Mafalda és la nena de sis anys protagonista de la tira còmica de l’artista argentí Quino que va publicar de mitjans dels seixanta fins a mitjans dels setanta.
Amb un discurs i un missatge extremadament vigent, Mafalda, una nena afectada terriblement per l’actualitat de la societat de classe mitja argentina de la seva època, viu una vida a mig camí entre la nena de 6 anys que és realment (la relació amb els seus pares, el seu germà Guille i els seus amics a l’escola, amb una certa influència de Peanuts) i la seva malaltissa preocupació per la societat que l’envolta, l’economia, l’ecologia, els drets humans i la pau mundial.

L’obra completa es pot aconseguir des de fa anys en Todo Mafalda, tant en català com en castellà, i crec que és Lumen qui el reedita de tant en tant, perquè acostuma a estar disponible sempre als prestatges de les botigues.

960_ch

Calvin and Hobbes

Calvin and Hobbes era una tira còmica diària escrita i dibuixada per Bill Watterson que es va editar entre el 1985 i 1995. Els seus protagonistes són en Calvin, un nen de 6 anys amb una imaginació desbordant, i en Hobbes, el seu tigre de peluix.
En Calvin viu amb els seus pares, té les fòbies pertinents a la seva edat (anar a l’escola, certs menjars, banyar-se, les noies) i és certament precoç, amb els problemes que això comporta. El seu inseparable amic és en Hobbes, un tigre de peluix que està viu només en la seva única presència.
La màgia d’aquest còmic radica en dos punts: la visió que té en Calvin dels adults, irònica però acurada, remarcant sovint les contradiccions del món en el que vivim, i la seva pròpia relació amb en Hobbes. En Hobbes no és un amic imaginari. Tampoc és la seva consciència. En Hobbes té personalitat pròpia, iniciativa, discuteix, rivalitza, juga i participa de la vida d’en Hobbes. Només que ningú més ho pot veure.

Ediciones B va editar uns packs recopilant l’obra completa que encara són fàcils de trobar.

960_yotsuba

Yotsuba&!

L’únic còmic de la llista que vaig descobrir d’adult, aquest manga de l’autor Kiyohiko Azuma el protagonitza la Yotsuba Koiwai, una nena d’uns 4 o 5 anys, que es dedica a fer el que fan totes les nenes de 4 o 5 anys: jugar, dibuixar, interaccionar amb altres nens i el seu entorn. Descobrir les coses de la vida, bàsicament.
Amb uns arguments quotidians i plens d’ingenuïtat, acaba sent una lectura entretinguda per les aventures que poden acabar desenvolupant-se amb uns ingredients tan innocents.
No hi ha lluites ni explosions ni monstres gegants. No hi ha escatologia ni sexe ni tan sols ironia. Tot és blanc, pur i amable. Seria l’extrem oposat a Shin-chan i el seu caca-cul-teta-pet. Un contrapunt a la càrrega política de Mafalda o a l’angoixa de Peanuts. Aquí radica el fet de que sigui una lectura fresca, tan pels lectors joves com pels no tan joves.

Yotsuba&! és editat per Norma Editorial.

Com podeu llegir, cap d’aquestes obres necessita una llarga presentació. Però, en dies com aquests, si has de regalar quelcom, pots regalar còmics també.

Feliç diada de Sant Jordi a tots.