En un món devastat per éssers repugnants i salvatges, mescla d’Alien i els animalons de El Nido, la humanitat viu en petits edificis sota cúpules de vidre, centres comercials Gran Via 2 reconvertits en comunes mastodòntiques, sense permís per sortir a l’exterior. A la recerca d’aigua i menjar, acabo explorant l’exterior una nit i, entre runes, sota la llum de la lluna, entro en una casa. Ens adormim fins que ens adonem que una d’aquelles criatures ha entrar pel sostre de manera silenciosa. Ens amaguem a qualsevol racó fosc fins que la criatura passa de llarg a través d’un passadís. Surto corrent en la direcció oposada fins la porta d’entrada on em trobo un home encaputxat, amagant el seu rostre. I abans de que pugui digerir l’ensurt que m’enduc, comença a cantar una cançó de El Último De La Fila. I abans també de que el pugui fer callar per evitar que la criatura es vegi atreta pel soroll, me n’adono que ja la tinc respirant-me al clatell. Però l’encaputxat avança cap a ella amb passes lentes, cantant cada cop més fluix fins que la cançó és només un xiuxiueig que fa recular l’horrible bèstia.
Em pregunto si per practicar l’escriptura automàtica un ha de ser un as en mecanografia i de quantes pulsacions per minut estaríem parlant. Si es pot anar corregint el que s’escriu o és una mica allò que projecten els mèdiums en trànsit sobre un paper en blanc. Els meus somnis tenen una mica d’escriptura automàtica, afectats per l’entorn més immediat, com anar-me’n a dormir després de llegir The Walking Dead.

I aquesta és la pitjor publicitat que se li pot fer a El Último de La Fila. Fin.

Batman: Robin, aquesta nit et dono el Batmòbil.
Robin: De veritat?
Batman: Sí, apunta: 678…

All Star Batman & Robin #001 per Jim Lee.

Fins que no em toca fer la declaració d’hisenda, mai penso en la meva assegurança de vida (obligatòria, of course). D’aquelles que lliuraran a tercers dels meus préstecs immobiliaris. M’he passat el trajecte en tren d’aquest matí pensant que no tinc cap tipus de testament o document que reflecteixi la meva voluntat envers les meves propietats i que se’n farà de totes elles. No hi haurà discussions per veure qui es queda el meu sofà tronat però què se’n farà de la meva extensa col.lecció de còmics? I dels cd’s? Terror.
Per si aquest document 2.0 tingués mai alguna validesa legal, com a última voluntat demano que m’incinerin sense cerimònies, gràcies. La resta… per la resta serà massa tard.

La resta inclou també aquest blog. Demano que, arribat el moment, s’activi el plugin de Wordpress que mostri de manera aleatòria o random un post diferent cada dia. La versió 2.0 de les reposicions a TV.

Will Smith és l’actor més rentable de Hollywood però s’acabarà suïcidant, com el Heath Ledger, perquè segur que vol fer Shakespeares i no Jokers o Batmans, i al pobre no el deixen. Com la Mariah Carey, que malgrat tenir ja més números 1 que Elvis, i apropant-se als Beatles perillosament (sempre als US, of course), si té un altre fracàs estil Glitter es traurà la vida. Com a llegat, ha fet proliferar clons com Beyoncé, Christina Aguilera o Alicia Keys, que confonen cantar amb cridar, però afortunadament estan més bones.
Aquesta és la conversa que m’envolta mentre faig cua per pagar a una botiga que es diu Freaks i encara em xiulen les oïdes.
A dues setmanes del Saló, si és que de vegades, ens ho busquem.