Progressivament la meva edat ha augmentat i el negoci de venda de música en suport físic ha disminuït i s’ha anat a norris (un pivot genial que va tenir el Barça de bàsquet), cada cop tinc menys ganes d’assistir a cap concert, encara que, cada cop més, els artistes depenguin del directe per viure del que fan. Ja n’he tingut prou de la gent que xerra, conversa, distreu i molesta presenciant un espectacle pel simple fet de poder dir que hi ha estat.
Per tant, per demà, tinc unes expectatives altes pel que fa al concert d’Astrud a l’auditori. No els he vist mai en directe i espero una càrrega extra de surrealisme més enllà de la música. Encara que sigui subtil com la d’aquest post.

Y és que todo me parece una mierda i sé que cuantas más veces te lo diga peor será.

Diumenge a la nit vam anar al cinema i ens vam presentar a una cèntrica sala quinze minuts abans de la sessió. Vam fer cua durant dotze i vam veure de molt a prop a la Scarlett. De molt a prop i una mica en contrapicat. I se’m va tornar a reproduir un reflex condicionat que tinc. Cada cop que em miro la Penélope em ve al cap un animal. És com una rata però no. Un rosegador segur.
Ahir a casa es veia Ventdelplà mentre jo mirava True Blood mentre la Reich m’explicava les seves noves aventures sentimentals per telèfon (sense fils). Per a que després diguin que alguns no podem fer més d’una cosa a l’hora.

I ara, a veure si trec entrades per Oasis que sempre és una risa.

Passa amb la memòria com amb els arxius, que et recorden quan has canviat d’opinió. Quasi me desdigo i si, en el seu dia, vaig dir que als concerts gratuïts de la Mercè mai més, suposo que el fet d’haver treballat fins altes hores de la matinada de dissabte va fer que que les ganes per veure a Primal Scream o a La Casa Azul (Antònia Font toquen a totes les Mercès de la vida) creixessin proporcionalment i sense control. Vaig acabar esgotat així que millor deixo que m’ho expliquin.

Sopant, ma mare va dir este pan está blando i es va quedar completament indiferent quan em vaig posar la barra de pa a l’orella i vaig replicar pues a mi no me dice nada. I fins aquí el report aperiòdic de convivència post-adolescent.

La quantitat de festivals que es fan a Barcelona els últims anys és inversament proporcional a les ganes que tinc d’assistir-hi. El número d’artistes i bandes que toquen i m’agraden creix en proporció directe a la ràbia que em fa perdre-me’ls.

I ja no sé què és més snob, si anar-hi a tots i explicar-ho o no anar a cap i explicar el perquè. Diga-li snob, diga-li pedant.

El seu fort no serà parlar en públic i s’oblidarà de les lletres. Però això és una col.lecció de hits i no el que té la Tita. Postulant el concert-karaoke des del 2000.

La Revolución Sexual. Galletas. No Más Myolastan. El Momento Más Feliz. Siempre Brilla El Sol. Una Cosa O Dos. Por Si Alguna Vez Te Vas. Superguay. Aunque Parezca Lo Mejor. Chicle Cosmos. Chicos Malos. Hoy Me Has Dicho Hola Por Primera Vez. Love Is In The Air. La Nueva Yma Sumac. C’est Fini. Mucho Más De Lo Normal. En Noches Como La De Hoy. Vamos A Volar. Prefiero Bailar. Esta Noche Sólo Cantan Para Mi. El Sol No Brillará Nunca Más. Cerca De Shibuya. Como Un Fan.

Temazos.