El seu fort no serà parlar en públic i s’oblidarà de les lletres. Però això és una col.lecció de hits i no el que té la Tita. Postulant el concert-karaoke des del 2000.

La Revolución Sexual. Galletas. No Más Myolastan. El Momento Más Feliz. Siempre Brilla El Sol. Una Cosa O Dos. Por Si Alguna Vez Te Vas. Superguay. Aunque Parezca Lo Mejor. Chicle Cosmos. Chicos Malos. Hoy Me Has Dicho Hola Por Primera Vez. Love Is In The Air. La Nueva Yma Sumac. C’est Fini. Mucho Más De Lo Normal. En Noches Como La De Hoy. Vamos A Volar. Prefiero Bailar. Esta Noche Sólo Cantan Para Mi. El Sol No Brillará Nunca Más. Cerca De Shibuya. Como Un Fan.

Temazos.

Enhorabuena. Acaba usted de adquirir una maleta tocadiscos estéreo dual. Permitanos que se la presentemos. No es una maleta clásica para escuchar discos normales con calidad media. Es un verdadero equipo de alta fidelidad.

Aquest senyor és Miqui Puig. Un tipus capaç de passar del patetisme a la genialitat en 10 segons. Potent com un cotxe també. La Síl l’acusa de repetir-se però és que es deixa endur per l’èpica. Jo l’entenc. El pop té les seves estructures. Eso es así, aquí y en Lima.
Potasio, que va estar present a l’infame concert de la Plaça del Rei (o sigui que és un amigo y conocido), volia pujar i despentinar-lo, o alguna cosa pitjor, durant algun dels seus speeches però ens vam contenir perquè vam estar d’acord de que és un altre dels que son viejunos pero siguen petando.

Nada Nuevo. Casualidades. Mi Amor Miope. Amigos Y Conocidos. La Puta Canción De Amor En La Que El Chico Gana. Alta Y Delgada. Totalmente A Favor. Segundo Premio. Drama. Bonito Es (2006). Te Quiero Ahora, Te Quiero Luego. La Banda Sonora. Tan Lejos Tan Cerca. Londres. Viva Acid House. Todo Va Bien (De Momento).

Pd.- Si algú és capaç d’explicar-me qui eren els que feien els cors de Tan Lejos Tan Cerca li estaré eternament agraït. Especialment pel que fa al corista d’abaix a l’esquerra.

Davant meu s’han assegut una parella d’enamorats en la trentena, amb cara de fred i recargolats en la seva bufanda, de tant esperar a l’andana dels Ferrocarrils Catalans. Ella, amb una jaqueta semblant a la meva (!!), s’agafava somrient del braç d’ell, amb texans, gafa-pastes i una jaqueta molona guerrillera. A la butxaca dreta, hi lluïa una xapeta d’Oasis.
En aquesta vida he perdut moltes xapes però dues m’han produït un dolor especial. La primera, negra amb un piano blanc que feia referència a Keane, em va fer mal més per qui me la va regalar i el seu valor sentimental que pel que significava literalment. La vaig perdre en una visita a Ikea. Me la van tornar a regalar després de plorar per les cantonades i la vaig tornar a perdre al concert d’Antònia Font a La Mercè 2006.
La segona xapa tenia el logo d’Oasis i la vaig comprar en un dels seus concerts. Li tenia una estimació desmesurada, coses meves, i la vaig perdre, si no recordo malament, en un vol amb Swiss Air. Perquè quan jo perdo les coses, les perdo ben perdudes. A llocs on sigui impossible retrobar res.

Els concerts gratuïts de la Mercè són per anar a xerrar, lligar, fumar, beure i relacionar-se. I mentre embrutes una mica, aixecar el mòbil per a que algú a l’altre costat de la línia escolti la música o només ser-hi per després omplir un fotolog qualsevol i poder dir que vas estar allà perquè queda cool. De tot menys fer cas als pobres Travis, per exemple. I jo, avergonyit, vaig girar cua jurant-me que mai més tornaré a un concert gratuït. Malgrat el perill de sonar burgès, a partir d’ara només concerts on s’hagi de pagar i cadascú tingui el seu lloc.

I Travis molt bé. Simpàtics, xerraires, una mica distorsionats i una maleta plena de hits que pocs reconeixien.

Modo Pitufo Gruñón Off.