'Un blog domèstic'.

Heard It Backwards Hidden In A Pink Floyd Song

Amb les mans plegades a l’esquena, les cames obertes, la veu un pèl trencada i abandonant l’escenari de tant en tant, deixant-se algun vers pel camí, ja tenim aquí: Pau Debon, El Liam de les Balears™. I a més a més, pel mateix preu, ara canta al revés.

Me Sobren Paraules. Coses Modernes. Islas Baleares. Abraham Lincoln. Clint Eastwood. Icebergs i Gèisers. Calgary 88. Pioners. Boreal. Es Canons De Navarone. Carreteres Que No Van Enlloc. Es Far De Ses Salines. Sospitosos.
Bamboo. Tokio M’És Igual. Portaavions. Dins Aquest Iglú. Robot. Vos Estim A Tots Igual. Alegria. Holidays. Armando Rampas. A Rússia. Mecanismes. Love Song. Darrera Una Revista. Tots Es Motors. Wa Yeah!. Astronauta Rimador. Calgary 88. Atlantis Is Calling (SOS For Love).

Hi ha 6 comentaris. Veure els detalls del post.

Quiet Is The New Loud

Durant la prèvia del concert de Kings of Convenience de dijous passat al Poble Espanyol, feia la impressió de que hi havia més gent per veure a Mishima que no als noruecs. L’ovació que es van endur al sortir a l’escenari (amb dues hores d’endarreriment segons l’entrada) va demostrar lo poc acurada que era aquesta apreciació. Malgrat Mishima van oferir un so contundent, el duo acústic van tenir tot allò que ha de tenir un concert de rock: baralles a cops de puny al front row, interrupcions i queixes per la seguretat i les càmeres. Van interactuar amb el public a la Ben Folds, l’Erlend es va desbocar amb balls impossibles i felins, es va llençar al públic de cap i, en definitiva, van fer entretingudes unes cançons que, a priori, semblen destinades a espais reduïts.

My Ship Isn’t Pretty. Cayman Islands. Love is No Big Truth. I Don’t Know What I Can Save You From. Me In You. 24-25. Singing Softly to Me. The Girl From Back Then. Mrs. Cold. Peacetime Resistance. Boat Behind. Misread. Freedom and Its Owner. Stay Out of Trouble. Rule My World. I’d Rather Dance With You. Homesick. Know-How.

Hi ha 6 comentaris. Veure els detalls del post.

Immigrant Immòbil

Per tots els que marxen del partit al minut trenta cinc de la segona part. Pels que esprinten i abandonen els concerts al principi de l’últim tema. Pels que s’aixequen de la butaca quan el noi està a punt de besar la noia. Pels que deixen el Liceu quan les dues meitats del teló encara no s’han trobat.

Una mica de calma.

Hi ha 2 comentaris. Veure els detalls del post.

El Club De Fans De John Boy

El debat sobre si està reeixit o no combinar rock o pop amb una orquestra clàssica va estar de més, divendres passat, al concert de Love of Lesbian a l’auditori de Sant Cugat. La banda es va fer acompanyar per l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra però la seva presència va ser gairebé testimonial, participant a dos de cada tres temes i, sovint, amb uns arranjaments simples i sense protagonisme que es perdien darrere de les guitarres. A molta distància dels recents experiments d’Antònia Font i el seu àlbum Coser i Cantar (gira inclosa) o d’Astrud i el Col·lectiu Brossa, on cada tema es revisitava per extreure’n una forma alternativa.
En el seu favor, l’efecte secundari d’aquests arranjaments va ser la major presència de la banda en si mateixa i una llista de temes que sonaven similars a la seva versió oficial dels àlbums. Així, aquells que surten espantats d’experiments com els abans citats, en aquest cas quedarien més que satisfets. És un tema de simples expectatives.
Parlant d’expectatives, la veu del Santi Balmes ens va sorprendre ja que feia la impressió de que es veuria limitada en directe pels múltiples trucs de post-producció utilitzats en estudi. I no. Diria que bé. Com el concert en general, on ells van estar simpàtics i, fins i tot, van sucumbir a improvisar algun tema fora del tracklist oficial davant les demandes del públic. I aquest es sobirà, que per alguna cosa és qui paga.

Un Día En El Parque. Carta A Todas Tus Catástrofes. Incendios De Nieve. Domingo Astromántico. Allí Donde Solíamos Gritar. Houston, Tenemos Un Poema. Los Niños Del Mañana. Marlene, La Vecina Del Ártico. Segundo Asalto. La Parábola del Tonto. 1999. 2009. Voy A Romper Las Ventanas. Club De Fans De John Boy. Te Hiero Mucho (Historia Del Amante Guisante). Dios Por Dios Es Cuatro.

Hi ha 1 comentari. Veure els detalls del post.

Y Este Lugar Y Ellos Malditos Sean

No em considero una persona desconfiada. El paradigma d’una persona desconfiada per naturalesa és mirar enrere quan s’està davant les vies del tren o el metro, per si un desconegut t’empeny just quan el comboi s’aproxima. És qüestionar amb la mirada quan, davant un fruit exòtic, et diuen “es menja amb pell”. És dir en veu alta, durant el segon capítol de la primera temporada de Lost, “aquests guionistes improvisen”. Prefereixo contemplar la vida sota la premissa “todo el mundo es bien”. Però, ara que tot apunta a que nous veïns estan a punt d’instal·lar-se en un dels pisos lliures del nostre edifici, el primer que he pensat en veure les finestres obertes, els nous mobles a dins i olorar el perfum a pintura blanca, és: “seran sorollosos i antipàtics?”.

Així acaba la setmana. Deixant pel terra els meus valors sobre la confiança i el benefici del dubte cap al proïsme. Què serà lo pròxim? Anar al concert d’aquesta nit de Love of Lesbian pensant “segur que són una merda en directe”?

Hi ha 8 comentaris. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors