'El domini que ja voldria la Monica Geller per sí mateixa'.

Quiet Is The New Loud

Durant la prèvia del concert de Kings of Convenience de dijous passat al Poble Espanyol, feia la impressió de que hi havia més gent per veure a Mishima que no als noruecs. L’ovació que es van endur al sortir a l’escenari (amb dues hores d’endarreriment segons l’entrada) va demostrar lo poc acurada que era aquesta apreciació. Malgrat Mishima van oferir un so contundent, el duo acústic van tenir tot allò que ha de tenir un concert de rock: baralles a cops de puny al front row, interrupcions i queixes per la seguretat i les càmeres. Van interactuar amb el public a la Ben Folds, l’Erlend es va desbocar amb balls impossibles i felins, es va llençar al públic de cap i, en definitiva, van fer entretingudes unes cançons que, a priori, semblen destinades a espais reduïts.

My Ship Isn’t Pretty. Cayman Islands. Love is No Big Truth. I Don’t Know What I Can Save You From. Me In You. 24-25. Singing Softly to Me. The Girl From Back Then. Mrs. Cold. Peacetime Resistance. Boat Behind. Misread. Freedom and Its Owner. Stay Out of Trouble. Rule My World. I’d Rather Dance With You. Homesick. Know-How.

Hi ha 6 comentaris. Veure els detalls del post.

Immigrant Immòbil

Per tots els que marxen del partit al minut trenta cinc de la segona part. Pels que esprinten i abandonen els concerts al principi de l’últim tema. Pels que s’aixequen de la butaca quan el noi està a punt de besar la noia. Pels que deixen el Liceu quan les dues meitats del teló encara no s’han trobat.

Una mica de calma.

Hi ha 2 comentaris. Veure els detalls del post.

El Club De Fans De John Boy

El debat sobre si està reeixit o no combinar rock o pop amb una orquestra clàssica va estar de més, divendres passat, al concert de Love of Lesbian a l’auditori de Sant Cugat. La banda es va fer acompanyar per l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra però la seva presència va ser gairebé testimonial, participant a dos de cada tres temes i, sovint, amb uns arranjaments simples i sense protagonisme que es perdien darrere de les guitarres. A molta distància dels recents experiments d’Antònia Font i el seu àlbum Coser i Cantar (gira inclosa) o d’Astrud i el Col·lectiu Brossa, on cada tema es revistava per extreure’n una variant.
En el seu favor, l’efecte secundari d’aquests arranjaments va ser la major presència de la banda en si mateixa i una llista de temes que sonaven similars a la seva versió oficial dels àlbums. Així, aquells que surten espantats d’experiments com els abans citats, en aquest cas quedarien més que satisfets. És un tema de simples expectatives.
Parlant d’expectatives, la veu del Santi Balmes ens va sorprendre ja que feia la impressió de que es veuria limitada en directe pels múltiples trucs de post-producció utilitzats en estudi. I no. Diria que bé. Com el concert en general, on ells van estar simpàtics i, fins i tot, van sucumbir a improvisar algun tema fora del tracklist oficial davant les demandes del públic. I aquest es sobirà, que per alguna cosa és qui paga.

Un Día En El Parque. Carta A Todas Tus Catástrofes. Incendios De Nieve. Domingo Astromántico. Allí Donde Solíamos Gritar. Houston, Tenemos Un Poema. Los Niños Del Mañana. Marlene, La Vecina Del Ártico. Segundo Asalto. La Parábola del Tonto. 1999. 2009. Voy A Romper Las Ventanas. Club De Fans De John Boy. Te Hiero Mucho (Historia Del Amante Guisante). Dios Por Dios Es Cuatro.

Hi ha 1 comentari. Veure els detalls del post.

Y Este Lugar Y Ellos Malditos Sean

No em considero una persona desconfiada. El paradigma d’una persona desconfiada per naturalesa és mirar enrere quan s’està davant les vies del tren o el metro, per si un desconegut t’empeny just quan el comboi s’aproxima. És qüestionar amb la mirada quan, davant un fruit exòtic, et diuen “es menja amb pell”. És dir en veu alta, durant el segon capítol de la primera temporada de Lost, “aquests guionistes improvisen”. Prefereixo contemplar la vida sota la premissa “todo el mundo es bien”. Però, ara que tot apunta a que nous veïns estan a punt d’instal·lar-se en un dels pisos lliures del nostre edifici, el primer que he pensat en veure les finestres obertes, els nous mobles a dins i olorar el perfum a pintura blanca, és: “seran sorollosos i antipàtics?”.

Així acaba la setmana. Deixant pel terra els meus valors sobre la confiança i el benefici del dubte cap al proïsme. Què serà lo pròxim? Anar al concert d’aquesta nit de Love of Lesbian pensant “segur que són una merda en directe”?

Hi ha 8 comentaris. Veure els detalls del post.

Is That A Knee?

A diferència de’n “Werid AL” Yankovic, music-comediant que acostuma a fer parodies de cançons satiritzant temes d’actualitat, fets polèmics o provocadors, el pianista Ben Folds és un artista més creatiu però que fa gala d’un sentit de l’humor similar. Seria el seu revers estrictament comercial.
La carrera d’en Ben Folds està plena de bons àlbums, bones cançons, algun hit i memorables actuacions en directe. Utilitza el públic tant per fer les seccions de vent que no porta a l’escenari, per esdevenir el cor de gospel que no es pot permetre portar de gira, com per fer acompanyaments de guitarra multitudinaris. I és un artista que ha decidit utilitzar les eines 2.0 al seu favor, més enllà d’un blog o el seu twitter. Va ser dels primers artistes en transmetre un concert sencer a través de MySpace, desls primers en filtrar un fake del seu propi àlbum i ara, inspirat per un popular usuari de Chatroulette anomenat Merton, ha decidit acoblar aquest servei de chat més videoconferència totalment aleatori als seus concerts, improvisant un tema per cada usuari que apareix a l’altra banda de la línia.

D’aquesta manera, en poca estona, s’improvisen grans himnes com “Don’t Be Sad”, “Bobby”, “Is That A Knee? Could It Be Your Dick?”, “Man Sitting On A Toilette” o “Creepy Motherfucker In The Dark” que esperem apareguin d’alguna forma en el nou àlbum que prepara en col·laboració amb en Nick Hornby (“High Fidelity”, “About A Boy”).

En Ben Folds, per fi, ha trobat un substitut per “Rock This Bitch“, el tema que era simplement una improvisació diferent a cada concert que contenia la frase que dóna títol a la cançó.

Hi ha 8 comentaris. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors