Avui, per primer cop en mesos, he tingut fred pel matí al baixar del tren. Una sensació agradable. Enyoro el fred i dur jaqueta. Miro el calendari i veig que ja estem a la tardor. Ni me n’havia adonat.
Ha tornat a ploure per les festes de La Mercè però aquest cop si que he sortit, encara que hagi estat només per veure Antònia Font per enèssima vegada. Massa baixos i massa càmeres per tot arreu que no deixaven veure res. Els concerts de La Mercè són per anar de públic o per passar-los per TV?

No havia assistit mai a un concert d’Antònia Font. I tampoc fa tants anys què els faig cas (des d’una mica abans de què sortis Taxi). Potser per això sempre li he tingut més carinyo a A Rússia què a Taxi, fins què ha arribat Batiscafo Katiuskas.

Un concert de dues hores en tres parts necessàries, el d’ahir a l’Auditori, davant un públic què superava les 2.000 persones, segons la capacitat de la sala. La impossibilitat de barrejar l’últim àlbum amb cançons anteriors potser obliga a tocar d’una tirada el 80% del nou disc d’inici. Unes cançons entre boira i blau, mantenint la conceptualitat marítima, què va sonar emocionant, compacte, ple de matissos.
Després, recrear-se en Taxi i petites perles més antigues amb la complicitat del públic, què agraïa la festivitat dels àlbums anteriors.

Fins què va sonar Wa Yeah!. M’agradava el somriure de Joan Miquel Oliver mirant al públic durant aquesta cançó. Crec què se n’adona què ha donat amb el hit què tot grup té al menys un cop a la vida. El seu himne. Va abandonar el seu posat Gargamel de mirar al terra i estar més preocupat pels pedals i els efectes de la guitarra què una altra cosa, per gaudir del feedback de la platea.

Antònia Font són petits homenets a l’escenari. Pau Debon canta, balla, mou les masses amb una simpatia i un carisme proporcionalment invers a l’estereotip de frontman d’una banda de rock. La resta es mantenen estòics en 2 metres cuadrats. Em recorden a algú.

Vam exigir Petit Homenet De Muntanya però ni cas.
No va sonar Camps De Maduixes.

Setlist (de memòria, així que incorrecte):

Bamboo
Batiscafo Katiuscas
Tokio M’És Igual
Amazones A Sa Lluna
Darrera Una Revista
Love Song
Nata
Mecanismes
Armando Rampas
Jo, Robot
Alpinistes - Samurais
Robot
Portaavions
Holidays
Productes De Neteja
Dins D’Aquest Iglú
Tots Es Motors
A Rússia
Loco
Astronauta Rimador
Wa Yeah!

Interstellar Overdrive (?) (Pink Floyd)
Vitamina Sol
Alegria
Vos Estim A Tots Igual

Vehicle Lunar
L’Univers És Una Festa

Pd.- Sóc l’únic què pensa què Vitamina Sol és Piano Man de Billy Joel?

Dona: Saps si és per aquí el concert de la Sílvie Rothkovic?
Rbn: Erm… sí, sé què s’ha de pujar però… pf!
Dona: Bé, ja ho trobarem.

Si sempre què vaig a un concert acabo fent un repàs/crítica com a exercici de memòria, també ho podria fer amb aquest. El problema està en no caure en el típic untament de pà què m’agradaria i què també tan agrada a la protagonista. I seria fàcil començar a fer lloances de què bé ha sonat tot i què bé toca ella, virtuts per aquí i virtuts per allà, i aleshores quedar-me esperant què em llencin la cavalleria per sobre perquè jo no entenc res de música bla blà.

També podria intentar enfocar d’una manera menys habitual, a l’estil Gol A Gol (Tecla A Tecla?)…

(…) …el programa què cada diumenge us porta els resums dels concerts de la lliga del cap de setmana. En el concert d’aquesta nit a l’estadi de L’Ateneu Barcelonès, l’equip de negre ha dominat el terreny de joc sense problemes, amb el públic entregat. La jugadora Rothkovic, a part de pujar-se el top i posar-se bé la faldilla, ha fet un partit (podria dir perfecte però com m’escridassaran, ho deixaré en un discret) més què correcte, malgrat semblar què reia de tant en tant, fer cara de velocitat quan toca molt ràpid, i haver estat a punt de topar amb el seu company d’equip Santandreu quan li passava una pàgina… (…)

La nota humorística del passador de pàgines ha quedat marcada en la retina del públic. S’ha equivocat un cop. I què? Encara i així, la pianista s’ha passat a ella mateixa 4 vegades la pàgina, i un pensa: si hi ha una persona per passar les pàgines, però la pianista se les passa ella sola de tant en tant… coi! Ja què estàs allà, passa-li totes.

Central de dades: Igualment, Joaquim Maria, la possessió de la pàgina cau de banda de l’equip Santandreu, amb gaire un 80% de passades bones o amb èxit. Hi ha hagut 2 tocades de cul, 1 pujada de top i 0 baixades de serrell durant la primera part.

Seguint amb el símil futbolístic, la secció més senzilla seria la de:
Lo Que El Ojo No Ve.

La noia què cobrava a la què li sabia com greu cobrar:

- Vull tres entrades.
- Ets sòcia?
- No.
- Uf… doncs són 15€.
- Ya. I?

Una senyora d’edat avançada (però molt avançada) s’asseia davant meu. En silenci, juntament amb el què assumeixo què era el seu marit, no feien més què mirar-se i remirar-se el programa del concert. El llegien en veu alta però no passaven més enllà del nom:

Velleta: Sílvie… Sílvie… Sílvie? Sílvie Rothkovic? Sílvie… Síl… vie… Sílvie! Sílvie Rothkovic.
Vellet: Rothkovic i…

També sembla ser què hi ha cert glamour en arribar tard al concert. Com 20 persones han entrar després de la primera peça de Beethoven. S’han assegut on han pogut. Fins i tot, el què se m’ha assegur al costat m’ha comentat:

- Si encenguessin les llums…

què he pensat: “sí, i si vols, li diem a la teclista què torni a començar”.

La velleta seguia a lo seu:

Velleta: Sílvie… Sílvie? Sílvie Rothkovic? Síl… vie…

…i el vellet se la mirava, gratant-se l’ull.

Més enllà de totes les anècdotes, parant l’orella, es podien sentir altres bonics comentaris, tots d’untar pa. Un ambient tranquil i atent. Una tarda de diumenge grisa i de pluja on, malgrat les proposicions d’anar a fer la migdiada, tots hem sortit amb certa cara de satisfacció.

Però de tots els untaments, em quedaria amb el de la velleta, quan ha acabat el concert i s’ha aixecat del seu seient:

Velleta: Well… that’s been inspiring.
Vellet: And she’s just 24 years old…

Recentment, Chris Martin ha comentat a diverses entrevistes què ara mira enrere i no està satisfet amb el nou àlbum, X&Y. Creu què els ha quedat una mica monòton i reconeix què les lletres són una mica de nen petit i vol gravar un nou àlbum quan abans millor. Bé, malgrat a mi m’agrada tenir raó com a qualsevol altre persona, i coincideixo amb Martin sobre el seu disc, també penso què té prou bons temes com per no prescindir-ne com van fer ahir nit Coldplay al concert al Palau Sant Jordi.

La gira es diu Twisted Logic Tour i comencen per no tocar Twisted Logic. De Fet, només toquen 5 cançons del nou àlbum fins els bisos, què en toquen dues més.
Els paral.lelismes amb U2 continuen. La guitarra de Buclkand cada dia fa riffs més semblants als de The Edge però és Chris Martin qui comença a tenir els tics messiànics de Bono. Com juga a la pantalla, com salta, els crits, això sí, en un plà bastant simpàtic (això, el noi ho té).

Van arrancar amb la nova Square One, bona cançó per començar , amb un Martin accelerat en plan circense, saltant per tot arreu.

Però no van trigar en tirar de clàssics. El segon i tercer temes ja són antics, Politik i Yellow, aquest adornat per unes boles grogues gegants per a què el públic jugui, a l’estil Wonderball.

El só era bó i com a banda sonen molt bé. No son la millor banda en directe ni de lluny, porten moltes guitarres i sons pre-programats, però sonen sòlids. La veu de Martin és el què falla. Les cançons què composa abusen tant del falsete què en un disc sonen bé però en directe, algunes tornades què havien de ser èpiques quedaven entre gall i fil de veu, què no se’l sentia. I si a això li sumem què no parava de correr i saltar, i li debia faltar l’aire, doncs de vegades més valia què callés.

Va xapurrejar una mica de castellà (gràcies, Gwyneth) i, després de Speed Of Sound (com agrada aquesta… per mi és zzz) i X&Y, va pilotejar amb el tema Barça. Va arrancar God Put A Smile In Your Face substituint el primer vers where do we go? nobody knows per un barsselouna tress, madrit serou (cántese con la misma entonación) què, lògicament, va caure molt simpàtic. Durant la pujada de la tornada anava dient tress serou, tress serou, tress serou cada cop més fort i ràpid, cosa què encenia al públic de diferent manera. A uns els tornava bojos i als què teniem nosaltres radera, què debien ser del R. Madrid suposo, no paraven de dir: “Esto m’ha sobrao! Esto m’ha sobrao!”

Després van tocar How You See The World, cançó què només es troba a la versió japonesa de X&Y o a l’àlbum benèfic Warchild, amb una lletra diferent. Massa lenta i desconeguda com per a què la majoria la gaudís.

Van passar a White Shadows, de les millors i més atrevides del nou àlbum. Malauradament, malgrat sonar musicalment perfecte, la tornada és en falsete i a Martin no se l’entenia gens, cosa què va arreglar quedant-se mig sol amb el seu piano i agafant protagonisme amb The Scientist.

Després van fer una cosa què sempre m’agrada i fan moltes bandes, i és apropar-se al públic i tocar més cohesionats i en plà mig acústic. Van tocar Til Kingdom Come, cançó què van escriure per Johnny Cash però què va quedar orfe ja què aquest va morir poc abans de poder enregistrar-la. A última hora, va ser inclosa com tema ocult a les primeres edicions de X&Y. Van fusionar-la amb Ring Of Fire com a tribut a Cash i va quedar bastant bé, amb una atmosfera country bastant xula, malgrat Martin es va oblidar de la lletra de la seva pròpia cançó i va haver d’arrancar de nou.

Després, seguint en acústic, van tocar Don’t Panic i, de nou, Martin es va quedar en blanc, cantant el vers quan no era. Això sí, ho va encaixar amb naturalitat i no va desmerèixer gens les ganes què el pobre xaval li estava posant (es uno que empieza?) i, fins i tot, va colar al mig de Don’t Panic uns versos de Enjoy The Silence de Depeche Mode.

I van tornar a tocar com a banda el repertori principal. Clocks va sonar monumental i Talk també va sonar molt bé.
I aquí van acabar. Una hora justa.

Van tornar pels bisos, on van sonar Swallowed In The Sea i In My Place. Aquí Martin va estar bé i va fugir de l’escenari durant la progressió musical i va aparèixer entre el públic (amb 7 o 8 seguratas) i despenjant-se per la grada com ens té acostumats per acabar la cançó. I les nenes boges, és clar.

I per acabar, una celebrada Fix You, què va sonar bé però què jo opino què és zzz malgrat li agrada a tothom (la lletra és insufrible).

Setlist:

Square One
Politik
Yellow
Speed Of Sound
X&Y
God Put A Smile Upon Your Face
How You See The World
White Shadows
The Scientist
Til Kingdom Come / Ring Of Fire
Don’t Panic
Clocks
Talk

Swallowed In The Sea
In My Place
Fix You

Una hora i vint minuts justos de música. Un set de 16 cançons què crec què és massa curt per la discografia què tenen, per la reputació què els precedeix i pel què cobren d’entrada. Van prescindir de lo millor del nou àlbum per mi: Low, The Hardest Part o A Message i de de cançons què segur agradarien com What If, Trouble o Shiver.

Malgrat els bons moments, diria què són la banda més fluixa què he vist aquest any. No donen l’espectacle d’U2 (ningú ho fa) ni sonen en directe com Oasis, però vaig trobar a faltar dedicació què va posar, per exemple, Keane o The Coral, què s’esforçaven per agradar, siguin més o menys famosos.

Anècdota Número 1: Poc abans d’entrar, els venedors de begudes volien liquidar les últimes llaunes què els quedaven. Va passar un d’ells, del rollo ji-ji ja-ja, cridant: Latas! Latas firmadas por… por… por el cantante! Latas!. Davant el pasotisme general, em va mirar i va dir:

- Como se llama el cantante?
- Chris Martin - vaig respondre.
- Latas! Latas firmadas por Cris Marc! Latas de Cris Marc!

Suposo què, o vaig pronunciar fatal o ell era mig sord. La qüestió és què nosaltres vam riure però la resta de la cua se’l mirava preguntant-se qui collons era Cris Marc. El cantant de Whisky’ns? Jo què sé. Ara resulta què el cantant de Coldplay va nèixer al Berguedà.

Anècdota Número 2: L’Espanyol jugava partit ahir a la tarda a l’Olímpic. Va acabar poc abans què entrèssim al St. Jordi. Un dels seguidrs, un senyor gran amb puro, anava amb el seu grup i ens mirava a la cua:

- Cospléis, es diu això? Esto no sé lo qué es… pero viva l’apanyó!!!

Anècdota Número 3: La histèria del fenòmen fan entre les noies era brutal. Durant l’entrada, elles, totes histèriques, van correr a colar-se i jo vaig deixar anar un Escucha!! Martin no es tan guapo!! i el meu germà un Pero si hace gallos!! Unes noies gairebé ens peguen. No exagero. Ens van respondre en plà violent i maleducat. Glups.

Anècdota Número 4: Martin va acabar el concert amb un Oh Yeah! al què un sector molt monoritari del públic va respondre amb un Te llamas Oh Yeah?

…i parlant de diumenge, ja estic preparat per fer molta cua (em duré la meva PSP per jugar amb El Pau… per la resta no sé si en tindrem), per ser emprenyat, per a què em trepitgin i per fer moltes fotos i vídeos. El què ara no sé és si les entrades són generals o hi havia de dos tipus i no ens podrem posar a la grada com al concert d’Oasis, què va estar molt bé.
Veurem si Coldplay anima una mica el setlist dels últims concerts, per què no toquen moltes de les què més m’agraden.
I és què els nois de Martin semblen una mica sosainas. No espero què obrin cap capsa de sorpreses (per entendre acudit, mira la foto a continuació).

I també veurem a l’Alison Goldfrapp i les seves freakades a l’escenari ooh la la.