Fins que no em toca fer la declaració d’hisenda, mai penso en la meva assegurança de vida (obligatòria, of course). D’aquelles que lliuraran a tercers dels meus préstecs immobiliaris. M’he passat el trajecte en tren d’aquest matí pensant que no tinc cap tipus de testament o document que reflecteixi la meva voluntat envers les meves propietats i que se’n farà de totes elles. No hi haurà discussions per veure qui es queda el meu sofà tronat però què se’n farà de la meva extensa col.lecció de còmics? I dels cd’s? Terror.
Per si aquest document 2.0 tingués mai alguna validesa legal, com a última voluntat demano que m’incinerin sense cerimònies, gràcies. La resta… per la resta serà massa tard.

La resta inclou també aquest blog. Demano que, arribat el moment, s’activi el plugin de Wordpress que mostri de manera aleatòria o random un post diferent cada dia. La versió 2.0 de les reposicions a TV.

El nou anunci televisiu de Corporación Dermoestética és un d’aquests anuncis per dones dirigit als homes, en una línia potser diferent a Intimissimi, que m’indignen amb un nivell d’erosió mitjà-baix. Quan ella es posa les mans als malucs i diu allò de “mi novio me animó a ir a Corporación” i ell replica “y ahora la miro y pienso: cómo está” és, fins cert punt, tant hilarant que crec que me’l miro amb un somriure i tot. Però després està allò del majordom de Tenn (con bioalcohol) i les tres maries repassant-lo i babejant a parts iguals que en versió tres marios (amb majordoma) no s’hagués ni emès.
Això em porta a una nova conversa amb l’enyorada i mítica THS, on ha deixat perles de la mida de “sólo faltaria que YO tuviera que limpiar mi casa” y “qué es un aspirador?” davant els dubtes que he deixat sobre la taula, a l’hora de dinar, sobre com es gestiona el fet de tenir una persona de fer feines a casa: te la recomanen? Vas a una agència? Ha de ser algú de confiança? És car?
Fent una estimació ràpida entre els tertulians, cap dels presents menor de 35 anys compte amb aquest servei excepte qui té dos fills o més (o el Charles, fill petit solter amb uns pares jubilats que no tenen preu, però aquí estaríem parlant d’amor, no de feina). Entre el meu cercle íntim, no conec a gairebé ningú de la meva edat que tingui algú que li netegi a casa (cosa que em sembla la mar de bé i una feina molt digne, malgrat aquesta frase sona una mica a “algunos de mis mejores amigos son gays”). Els meus pares i els pares dels meus amics mai en van fer servir aquests serveis i, ara que estem als 30, cap de nosaltres hem recorregut a aquesta opció.

Segons la THS, la seva àvia tenia dues assistentes vivint a casa, els seus pares una i ella té dona de fer feines. Segons aquesta progressió, el seu fill tindrà els meus mateixos dubtes en trenta-pocs anys.

Deu anys separen:
Ferran: La James Cameron está muy buena.

…i:

Sílvie: Porcelanosa? Això és el que anunciava l’Elvis Presley, no?