El negocio entre lo deseado y lo posible

Un dia vam sortir al carrer i vam pensar que ja no volíem viure més entre les parets de ciment de l’Eixample. Podríem justificar-nos dient que es deu a la contaminació, la massificació turística i els seus pisos-pensió, a les curses populars que ens encerclen cada diumenge altern, al trànsit de la Diagonal sense tramvia o al pol·len dels plataners. Però, sent sincers, un bon matí vam sortir al carrer de camí a l’escola i l’Emma va dir:

– A mi no m’agrada viure a la ciutat. Hi ha massa cotxes i soroll. Jo vull viure al bosc.

Ella va continuar caminant com si res, transportant la seva motxilla i fent algun ritme sincopat amb les mans i els peus però allò ens va convertir en la galta de Gilda rebent una bufetada de realitat. Una galleda d’aigua freda a la cara amb una veritat que sabíem però ens amagàvem.

Prèviament en aquest blog (tres mesos sense escriure bé mereixen un previously), l’Emma va acaparar el protagonisme de totes les històries, com ja heu notat. Amb ella vaig descobrir que sovint és més interessant mirar les coses a través dels seus ulls. Lo vell és nou i la perspectiva sempre diferent.

– Mama, avui toca cole?
– Sí.
– Mama, no ho entenc… Els dies de festa la terra fa les voltes molt mes ràpid. És que dóna la volta mes ràpid i el dia de cole més a poc a poc.

Bé, de vegades, ella es posa a la nostra alçada i compartim perspectiva i ansietats. Però ja enteneu què vull dir.

Per tant, com a membre de ple dret i en igualtat de condicions en aquesta família, ens vam prendre la seva reflexió per canviar d’ambient ben seriosament. Hem aprés a fiar-nos de la seva intuïció malgrat ser menuda. I vam començar a fer plans. Deixaríem el pis de l’Eixample i aniríem a un altre lloc. Amb arbres.

– Mama, quan encara no tenim un bebè perquè som petits, el bebè on és?

No vam saber què respondre-li a l’Emma però resulta que, en un nou git argumental, ens vam quedar embarassats. I les coses es van accelerar. Deixaríem el pis de l’Eixample i aniríem a un altre lloc. Amb arbres. Amb més espai. I seria ara.

Per suposat, sabem que en Jan, que arribarà a finals de l’estiu si tot va bé, serà diferent a l’Emma. I no només perquè l’Emma haurà crescut entre ciment i el Jan probablement no. Personalment, no sé quines expectatives tinc amb en Jan. No tinc ni idea de com serà la seva personalitat. Tampoc recordo quines en tenia amb l’Emma. M’hauria de rellegir tot aquest blog i quina mandra. El fet és que, pel que fa a la paternitat, només tinc experiència directe amb el sexe femení i el grau desmesurat de surrealisme o literalitat que proporciona l’Emma en el seu dia a dia:

– [Papa] Aquest moble està bé aquí.
– [Mama] No. Es menja mig menjador.
– [Emma] Mama, les coses no tenen boca.

Parlem d’un nen que el seu primer concert a l’úter ha sigut el de Noel Gallagher al Sant Jordi Club. El primer concert uterí de l’Emma va ser Antònia Font al Casino del Poble Nou. Això ha de marcar d’alguna manera. Però tenim esperances de que ambdós valorin els canvis que succeiran aquest 2016 perquè ho fem per ells. Ras i curt.

Malgrat tots aquests sacsejos, estem prou tranquils. Sembla que l’Emma ha assimilat prou bé el fet que deixar la ciutat comporta altres canvis col·laterals a la seva vida.

– En aquesta finestra has fet un balcó?
– No. És la bandera.

12019902_10207772555331645_8734545634193617149_n

I sembla que el seu interès per l’actualitat política roman intacte, oi?

– Aquest és l’Abraracúrcix, és el cap del poble.
– Què vol dir el cap?
– Doncs vol dir que és l’alcalde.
– Ah, perquè l’han votat, no?

Quan en Rajoy surt per la tele fent declaracions esbufega una mica.

– Mama, per què els senyors que voten* quan els hi posen els micros sempre diuen el mateix?
*creiem que vol dir els polítics.

I va viure amb la intensitat de qualsevol altre adult tant el passat 11S:

– Emma, aquest any s’ha d’anar de blanc.
– [Indignada] Sempre anem de Catalunya! Això és del Madrid.

Com el 27S:

– Hem guanyat? Ja som independents? – va dir asseguda a la cadireta del darrera del cotxe.

L’objectiu és que el Jan arribi rodejat de pau i tranquil·litat. Buscar-li un lloc on créixer ho farem sense pressa. Però per l’Emma serà un canvi. D’entorn, d’escola, de rutina. Cada dia serà diferent als anteriors mil set-cents que ha viscut.

Vaig sentir un cop que és un recurs estilístic molt francès el d’anar desgranant anècdotes inconnexes per pintar un fascinant fresc o documentar de forma interessant un moment o una situació. Jo crec que l’auca és un bell recurs català.

A bright future in sales

El futur professional de l’Emma podria estar en el cinema:

– Mama, mira, m’he inventat una pel•lícula. Es diu Gato Feo. És un gat que els altres gats i els ratolins li diuen Gato Feo i ell és dolent i els pega (…), és una peli molt interessanta i maca per persones de 3 i 7 anys [l’Emma aixeca tres dits en una mà i dos a l’altra], com el papa, que la poden veure i els hi agradarà molt. [sic sic i sic]
– Ara t’inventes pelis? Que vols ser directora de pel•lícules?
– [Estupefacta de conèixer aquesta nova professió] SÍ! De gran seré DIRECTORA DE PELIS!!
– Dibuixos o pelis de veritat?
– Pelis de veritat… Però necessitaré l’ajuda de tota la família.

El futur professional de l’Emma podria estar en la música:

[L’emma escoltant l’ària de Turandot]
– Jolín com crida aquest tiu.

Podria estar en el món de la moda:

[L’Emma de bon matí mirant a sa mare sortir del dormitori vestida amb un vestit d’estiu al febrer]
– Ha arribat la primavera… O QUÈ?!

Podria estar en la dramatúrgia:

– Papa, ara juguem a que tu eres l’hivern i venies a per mi però després veies que jo era una superheròina [més sic].

960

Simple love songs drenched in bored songs

El cervell de la meva filla va canviant. Segueix essent un sac sense fons que registra i s’empassa qualsevol paraula que es pronuncia en la seva presència i, posteriorment, ho escup de forma surrealista, amb referències creuades, a priori incongruents i desafiant tota lògica. Alhora, es pot observar com es torna més racional cada dia que passa.

És per això que aquest altre petit recull dels micro-diàlegs que he anotat en els últims tres mesos entre l’Emma i els seus pares sigui possiblement l’últim.

– Papa, per que diuen “bien” i tenen una tassa?
[Emma mirant com Alemanya rep la Copa de Campions del món].

Jugant a doctores i pacients.

– Emma, crec que estic malalt.
– Posa’t el termòmetre, papa.
– A quant estic?
– Vint mil dos.

A partir d’ara em podeu dir La Antorcha Humana.

Després del xarop fictici.

– I ara a quant estic, Emma?
– A tretze.

Adéu, Torxa Humana. Hola, Home de Gel.

Emma, davant una TV que emet el canal 324:
– Com que ara tinc tres anys ja m’agraden les notícies. Quan tenia dos anys no m’agradaven.

Emma davant d’un aparador decorat amb un Pare Noel i altres elements nadalencs:
– Papa, van molt ràpid! Encara no ha passat la castanyada.

Mama al seient del copilot del cotxe: Ens hauríem de fer una foto on sortim els tres que no en tenim.
Papa conduint: Cert.
Emma mirant per la finestra a la cadireta del cotxe: Mama, envia-li un Whatsapp al Barrut i que ens faci una foto.

Tenim un amic fotògraf.

Cosina gran: Nosaltres a l’escola fem coses més de grans.
Emma: Jo també vaig al cole de grans.
C.G.: Nosaltres fem medi.
Emma: Jo també faig medi.
C.G.: Nosaltres fem llengua.
Emma: Jo també tinc llengua.

L’Emma li ensenya la llengua a la seva cosina de sis anys.

Aquests van ser els altres reculls durant el 2014: Febrer. Març. Juliol.

Emma, forget your foolish father.

Batgirl

Començo a entendre com funciona el cervell de la meva filla. És un sac sense fons que registra i s’empassa qualsevol paraula que es pronuncia en la seva presència i, posteriorment, ho escup de forma surrealista, amb referències creuades, a priori incongruents i desafiant tota lògica.

Aquest és un altre petit recull dels micro-diàlegs més curiosos que he anotat en els últims tres mesos entre l’Emma i els seus pares.

– Emma, què vols esmorzar?
– Un entrepà de llum.
– …

Mirant la portada de The Amazing Spider-Man #39:
– Papa, què li fa el Duende Verde al Peter Parker?
No he sabut ni per on començar…

– Papa, jo em dic Emma…
– Ahá.
– …i s’escriu BE-LLA-DUR-MIEN-TE.
– …

Grups de manifestants sota el balcó de camí a Pl. Universitat. Càntics molt civilitzats en la línia “ràbia, ràbia, ràbia”, “crema, crema, crema” i algun despropòsit més.
– Papa, mira, fan una festa! M’AGRADA MOLT EL QUE FAN!

Em pregunto com tractaran els antiaval·lots a una menor de 3 anys.

– Emma, escull un conte del prestatge per abans de dormir.
[Remena, remena i remena]
– Aquest, papa, aquest. Què mono, aquest. És taaan mono…
– “Ellsworth Kelly. Vida i obra”. Emma, això no és un conte.
– Sí, papa. Explica’m les formes i els colors, papa. És taaan mono, el Kelly…
– …

I així és com passarà els dies la meva filla al pati de l’escola. Sola i en un racó.

– Papa, mira com em trec els mitjones i vaig descalça. ESTIC MOLT LOCA!

L’Emma destrossant els límits de la societat occidental.

Amb un pal de carrer a la mà:
– Papa, jo de gran vull ser doctora de música.
– Directora d’orquestra?
– Sí. Això. – i mou les mans al ritme de res.

– Papa, m’agrada tant el melo… Que me’l fotre tot!
Pànic a les cares dels pares.

– Papa, vull fer un puzzle a l’iPad.
– No, ara no.
– Si us plau, papa.
– No, ara no toca, Emma.
– Un puzzle, si us plau!
– Mira, te’l deixo si ets capaç de llepar-te el colze.

I si. Resulta que hi arriba.

Un home passa pel carrer amb uns taps grocs a les orelles, típics d’espuma.
– Mama, aquest senyor porta arracades de xuxe.

– Mama, quan em dius Cuqui, que vol dir que m’estimes, també vol dir Galeta.

7459

De nou, els punts suspensius en els diàlegs normalment signifiquen pare o mare en mode procés, reflexió, desencriptació, comprensió, tic a l’ull dret i/o curtcircuit.

No one hears the desperate screams of the techno DJ

Hi ha un moment en el que ni els pares entenem què volen dir els nostres fills. Ens agradaria ser traductors universals i poder llegir entre línies. De vegades pot semblar que ens inventem les situacions i que simplement volem fer veure que els nostres fills són graciosíssims.
Per què no endinsar-nos de nou en aquest món surrealista ple de referències creuades, mecanismes a priori incongruents i reflexions que desafien tota lògica?

Aquest és un petit recull dels micro-diàlegs més curiosos que he anotat en els últims dos mesos entre l’Emma i els seus pares.

Assenyalant amb el dit el codi de barres d’un Petit Suís:
– Papa, saps què posa aquí?
– Què?
Resseguint amb el dit els números com si llegís:
– Sant-Josep-fa-bu-ga-da.
– …

Decidit: l’Emma a col·legi catòlic.

Mirant a traves de papers de cel·lofana de colors:
– Mira, mama. Blau i groc fa… verd!
– Molt bé.
– I amb vermell fa… negre fluix.
– Ahà.
– I blau i vermell fa… Barça!
– …

– Emma, avui t’has portat molt bé.
– Sí. Felicitats, papa.

Sopant una amanida amb tomàquet, cogombre i alvocat:
– Emma, aquesta amanida porta to-mà…?
– …quet!
– Co-gom…
– …bre!
– Al-vo…
– …cata!
– …

– Papa, si em rento la cara, les mans i les dents… no tindré singlot.
L’Emma desafiant diverses lleis bàsiques de l’univers en una única frase.

– Emma, avui hem anat a veure una escola de grans per a tu.
– És un cole de ballet?
– Mmm. No.
– BUUUAAAAAAAAAAAH! [Lagrimones]
– Emma, què passa?
– És que… jo… TINC UN TUTÚ!

– Papa, al nou cole hi haurà indes?
– Indes?
– Sí. Indes.
– Què són indes?
– In. Indè.
– Vols dir banderes?
– Sí. De Catalunya.
– …

Anirem a la presó per adoctrinadors.

– Papa, vull tornar al museu Joan Miró…
– Emma… si seguim així els nens et pegaran al pati del cole nou.
– Té piscina?
– …

– Papa, de què és aquest xupa xup?
– Crec que de poma.
– Vull un xupa xup de sopa de boletes.
– El buscarem però no crec que hi hagi.
– Per què, si el xupa xup és una boleta?
– …

DJ

Els punts suspensius en els diàlegs normalment signifiquen pare o mare en mode procés, reflexió, desencriptació, comprensió, tic a l’ull dret i/o curtcircuit.