'Voldria pertànyer a una xarxa anti-social'.

(Music Depresses Me)

Passa amb la memòria com amb els arxius, que et recorden quan has canviat d’opinió. Quasi me desdigo i si, en el seu dia, vaig dir que als concerts gratuïts de la Mercè mai més, suposo que el fet d’haver treballat fins altes hores de la matinada de dissabte va fer que que les ganes per veure a Primal Scream o a La Casa Azul (Antònia Font toquen a totes les Mercès de la vida) creixessin proporcionalment i sense control. Vaig acabar esgotat així que millor deixo que m’ho expliquin.

Sopant, ma mare va dir este pan está blando i es va quedar completament indiferent quan em vaig posar la barra de pa a l’orella i vaig replicar pues a mi no me dice nada. I fins aquí el report aperiòdic de convivència post-adolescent.

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.

Homeboy

M’han fet dubtar i ara no sé si comprar-me el matalàs de làtex o viscolàstic, una cosa que tothom m’aconsella que es veu que és un material que no només s’adapta al cos sinó que també s’adapta a la seva temperatura. He pensat en deixar a sobre els refrigeris acabats de comprar.
Es veu que el piscolabis aquest ara és lo más en matalassos però jo sóc poc aventurer (de más vale malo conocido) i una mica tossut i si he de dormir incòmode, dormo incòmode, però dormo sobre el teixit artificial que em doni a mi la gana.
També m’han recomanat que, si estic considerant tenir descendència, no el compri gaire còmode perquè els nens tenen tendència a anar a dormir amb els pares, concretament entre l’un i l’altre, i això els podria dissuadir. Tots els pares expliquen la mateixa batalleta. Alguns acaben al sofà (o pitjor encara, al llit del fill).
Curiosament, no recordo anar gaire sovint a dormir amb els pares. Només durant una època, quan ma mare estava embarassada i només quan el meu pare sortia per la porta, ben de de matí, per anar a treballar. Hi hauria més espai, suposo. També recordo no poder dormir-me i quedar-me jugant amb la camisa de dormir de la meva mare, que era rosa i m’agradava molt perquè era suau.
Les memòries són excèntriques i selectives. I incomprensibles. Ma mare s’ha comprat el seu primer pen drive d’un giga. Em va preguntar si cabien words. Vaig dir que sí. Em va preguntar quants. Li vaig dir que depenia. Em va preguntar de què depenia. Vaig respondre que depenia de la mida. Em va tornar a preguntar quants cabien i jo vaig dir que cent. Va somriure i es va quedar més tranquil.la.

El Chuspi és un dels patidors pares a qui el seu fill fa fora del llit cada nit a allò de les tres de la matinada. Ha pensat que es revenjarà d’aquí quinze anys (aprox.), quan el seu fill porti les primeres nòivies a casa i es quedin a dormir. Aleshores anirà, es posarà al mig i… qué? a que jode?!

Hi ha 10 comentaris. Veure els detalls del post.

Lemon

Ma mare, com aquell qui diu, va reemplaçar un marit per un gos. Fos com a missatge subliminar post-separació, si la va trair el subconscient o fos perquè necessitava companyia, la qüestió és que cap dels dos van coincidir en l’espai i en el temps, però per ben poc.
El Bono, estrella del rock, a lo mejor de las más influyentes y de las más acojonantes y de las más buenas, junto a Carlinhos Brown, que también tiene muy buen fondo aunque es un poco cansino, la verdad, és un artista carismàtic, mediàtic i que no deixa indiferent a ningú. Però, a casa meva, el Bono va a passar a ser un yorkshire terrier estoic i indiferent davant qualsevol estimul extern i que només entenia el català. Si el cantant és rock i compromís, aquesta versió canina tenia també dues posicions: menjar i dormir. Si li tiraves la piloteta, l’observava com s’allunyava, et mirava a tu, tornava a mirar la piloteta i s’asseia. Sempre aconseguia que tu fossis qui l’anés a buscar.
Només dues coses semblaven estimular-lo (i no per bé): els documentals National Geographic als migdies de La 2, especialment els rodats amb càmera nocturna que, pel seu histerisme i com reaccionava davant els sons de la nit a la selva, vam deduir que el gos va quedar traumatitzat pel temps que va passar abandonat al bosc abans de ser trobat per uns amics dels meus pares a les afores d’Alella, i la por que mostrava davant les ampolles buides de Coca-Cola de dos litres, així que també vam deduir que, o bé va patir una mala experiència digestiva prenent aquest refresc o potser el van maltractar amb una.
La seva adopció és va votar democràticament al menjador de casa. Vaig ser derrotat per majoria absoluta: dos vots contra un. Els dos terços victoriosos de la càmera de representants van decidir intentar fer-me acceptar aquell nou membre de la família així que, un migdia, tornant de l’institut, me’l vaig trobar vivint a casa. Ma mare i el meu germà se’m van apropar i em van dir:

Mama: Ya sabemos que no te gusta tener un perro en el piso pero, para que no te enfades, hemos decidido ponerle de nombre como tu cantante favorito.
Rbn: Liam?

I així és com un gos anomenat Bono va passar a ser part de les nostres vides.

Hi ha 11 comentaris. Veure els detalls del post.

Yesterday, Today & Probably Tomorrow

Una mudanza es como un picor en el ojete. Incómoda.
Cantautora a quien le fue francamente bien.

M’he desfet de més roba de la que em quedo. Mai l’he valorat com un cd o tots els còmics que sí m’he quedat. La roba no té cap càrrega emocional, com quan la Síl condueix esgotada de nit després d’un dia inacabable. Una mudança acaba sent una purga d’aquelles coses per les que busques racons on no molestin fins que hagin de ser retrobades. I quan ho són és per purgar-les.
Una mudança és una purga. Olvidaos del ojete.

purgar 1 v. tr. [LC] Llevar (d’una cosa) allò que l’embruta, que la impurifica, que no li convé.

Hi ha 5 comentaris. Veure els detalls del post.

Por Lo General La Gente Es Chusma

- El fet és que la gent s’està tornant cada cop més tonta. Tenim tota aquesta tecnologia sorprenent però els ordinadors encara no són més que màquines masturbatòries de quatre dígits. Es suposava que l’internet ens havia d’alliberar, ens democratitzaria, però realment tot el que ens ha proporcionat ha sigut el fracàs de la candidatura de Howard Dean i l’accés a pornografia infantil vint-i-quatre hores al dia. La gent ja no escriu. “Blogueja”. En comptes de parlar, “textegen”. Sense puntuació. Sense gramàtica. LOL això i LMFAO alló. Em sembla que no és més que un grapat de gent estúpida pseudocomunicant-se amb un altre grapat de gent estúpida en un protollenguatge que recorda més al que els cavernícoles acostumaven a parlar que a l’anglès.

- Encara i així, tu ets part del problema. Estàs “bloguejant” entre els millors.

- D’aqui la meva auto aversió.

Hank Moody a LOL.

D’aquí al bloqueig del blogger, l’auto parodia i el remake 2.0 no hi ha gairebé res.

Hi ha 6 comentaris. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors
Posts-eriors »