Where there’s muck there’s brass

Hi ha un moment en el que només els pares entenem què volen dir els nostres fills. Semblem traductors universals. De vegades pot semblar que ens inventem la traducció i que simplement volem fer veure que els nostres fills per fi parlen bé.
Un cop aquesta fase queda superada, entrem en una molt més interessant, des del meu punt de vista. L’Emma, un cop dominats els plurals, els gèneres i, per suposat, els possessius, ha passat a controlar amb elegància el flux subjecte-verb-predicat. Això no vol dir que una conversa amb ella sigui fàcil o tingui un estricte significat. Un s’endinsa en un món surrealista ple de referències creuades, mecanismes a priori incongruents i reflexions que desafien tota lògica.

Aquest és un petit recull dels micro-diàlegs més curiosos que he anotat en els últims sis mesos.

– Emma, què t’agrada més, les patates fregides o la xocolata?
– La xocolata.
– I què t’agrada més, la xocolata o la sopa de fideus?
– Les patates.
[Resoleu l’equació]

– (Mama amb un meló sense tallar a la mà) Emma, mira què hi ha avui per postres!
– (Emma amb entusiasme aixecant els braços) Flam!

Posant l’Emma a dormir amb un conte de conillets a la mà:
– Papa, explica’m el conte del Peter que li pica una aranya.

Amb un Silver Surfer a la mà:
– Papa, és un patinet?
– No. És una taula de surf. I vola!
– Vola? Molt alt!?
– Sí. Silver Surfer viu a les estrelles.
– Com jo!!!
– …
– …
– …
(Mirant pel balcó)
– Molt alt…

– Qui és aquest, Emma?
– El Peter Parker…
– Molt bé.
– …en català, Spider-Man.
– …

– Papa, jo tinc 2 anys. I la Nina?
– 1
– I tu?
– 36
– Mmm… I la mama?
– [CENSORED]
– I els teus ulls?
– …

– Papa, voldré veure una peli.
– Sí? Quina?
– La Dorothy [N. Del A. The Wizard of Oz]
– No volies el Peter Pan?
– No, Papa, que la Dorothy té el cabell marró com jo!
– Ah. Perdó.
– Tu el tens com Mozart.
[Nota mental: anar a la pelu]

– Posem la peli ja, Emma?
– No! La vull veure amb els ninos.
– Les titelles del Màgic d’OZ?
– No, vull la Maria, el Josep i el Jesús! [assenyala el pessebre]
– Au, té.
– No m’hi caben als meus five fingers.
– …
[Ha sonat el telèfon. Era la N.A.S.A.]

– Papa, posa’m una mica de crema de colacao als llavis que els tinc tallats.

Parlant de rols i professions:
– Emma, i tu què faràs de gran?
– Menjar Coca-Cola.
– …

Després d’una visita al lavabo, l’Emma observa el resultat al fons de la tassa el vàter:
– Awful…

Emma sopant. Pare va a la cuina un moment.
– (amb histèria) Papa! Papa!
– Què?
– La sopa crema molt! M’estic cremant!
Pare sprinta fins al menjador malgrat dins seu sap que ha tastat la sopa abans de donar-li.
– (seriosa i sense aixecar la vista del plat) Era una broma, papa. No crema.

Després de mirar El Trencanous cent cinquanta vegades.
– Papa, em vull dir Clara.

L’Emma abraçant el seu gos de peluix efusivament.
– Emma, que t’agradaria tenir un gos? O un gat?
L’Emma pensa un moment, tota seriosa.
– Vull un dinosaure, papa. Negre.

IMG_411860008

A tot això, també us volia comentar una petita novetat, si és que encara hi algú llegint aquí.
Aquest blog és un blog personal (encara que no íntim, com saben els meus més vells lectors), i sempre ha girat al voltant del que en cada època m’ha succeït o interessat, com és lògic i normal. Com que l’Emma ha passat a formar part de les nostres vides amb un impacte equivalent al d’un meteorit, s’ha convertit en la novetat i l’atenció principal del nostre dia a dia. I poc a poc ha anat absorbint gairebé tot el protagonisme d’aquests texts que escric a corre cuita.
Recentment, amb una sèrie de pares tan confosos com jo, hem inaugurat un nou blog anomenat Va de pares, on volem exposar la perspectiva masculina de la paternitat.
A mi, que sempre m’han fet ràbia els festivals de cinema de directores, el concurs de literatura d’escriptores, les exposicions pictòriques només de dones pintores i tota aquesta obsessió per acotar per gènere, encara em grinyola el concepte una mica però és així com ha sortit. La dictadura del penis, masclisme intervencionista, obsessió pel cogombre, digueu-li com vulgueu. Potser no us equivoqueu.
Si crec que pot tenir certa validesa és perquè partim de la base que el procés de criança acostuma a estar lligat inevitable i lògicament a la perspectiva de la dona, ja sigui per tradició, costum, defecte social o perquè hem d’acceptar el fet de que els homes no tenim úter (nosotros no parimos, nosotros decidimos… lo justo). I com que aquest concepte està canviant (ha canviat), pot tenir interès quina és l’opinió pública que podem tenir els mascles alpha sobre tot el que envolta a la paternitat, una opinió que potser ens condueix inexorablement cap a un divorci, sí, però que ens ha semblat interessant compartir.
Per tant, encara que mantindré els texts més personals aquí, us convido a llegir-nos allà també, amb una intenció (ja m’agradaria) més didàctica.

My Name Is Trouble

Per a cada persona hi ha una cançó que porta per títol el seu nom propi. Gràcies al santoral, també hi ha un poble amb nom de persona per a cadascú. Ben pensat, potser no per a cadascú. Però quasi.
En base a què escollir un nom? És una càrrega que s’arrossega per sempre. El meu germà va ser un nen sense nom fins que el doctor va fer notar que, ja que naixia a l’hospital de Sant Pau i no hi havia quòrum, potser s’hauria de dir com el sant que en aquell moment patrocinava el servei sanitari. L’origen del meu, en canvi, no està clar i hi ha diverses versions. Diu la llegenda que vaig ser un Albert fins al minut noranta i diverses persones reclamen per si mateixes el mèrit a haver-lo canviat a última hora per l’actual quan, si hem pregunteu, jo m’hagués quedat amb el primer. Per pragmatisme, bàsicament.
Un petit exemple de fa només un parell de dies. Va venir a casa un tècnic i la cosa va transcórrer més o menys de la següent manera:

– Bon dia. Sóc el Guillermo.
– Rubèn.
– Robert. Molt bé.
– No. Rubèn.
– Ah, Rupert. Perdó.

Un món on s’assumeix Rupert com a més plausible que Rubèn és un món on és millor dir-se Albert.
Tot es redueix a modes i tendències. Que d’aquí vint anys hi hauran ordes d’adolescents que es diran Miley i Justin i aleshores Emma sonarà prou bé.

Schroeder no era un mal nom pel fill d’una pianista (malgrat jo preferia Linus). Però suposo que, a part de que ambdós progenitors es posin d’acord, havíem de considerar un nom que el pogués pronunciar la meva àvia granadina. O, com a mínim, entendre’l.

Per a cada persona hi ha una cançó que porta per títol el seu nom propi.

Lord Anthony

Potser algú recorda un gag dels Monty Python on dos pilots s’avorreixen sobiranament durant un vol transoceànic i decideixen passar el temps gastant bromes al passatge a través del circuit intern de ràdio. Exemple: “Els parla el capità. Hem perdut el motor dret. Si us plau, seguint tots ordenadament als seients de l’esquerra. Gràcies.” i etc. Abans de tenir aquesta brillant idea, pilot i copilot començaven a jugar al típic joc del veo-veo però la cosa no anava més enllà de:

– Veo-veo.
– Què veus?
– Una cosa que comença per… per… n.
– Núvol.
– Merda…

El cel infinit no donava per més.
A mi, aquest joc (que estic segur que per molts té l’efecte secundari de fer aparèixer durant una dècima de segon la cara de la Teresa Rabal al cervell) em posava realment nerviós. Frenètic. Semblava tan fàcil que la pressió per no respondre al moment o no encertar i la humil·liació posterior em bloquejaven la parla. Així que vaig decidir no jugar mai i retirar-me discretament a algun racó fins que els altres nens acabaven de dir objectes.

– Veo-veo.
– Què veus?
– Una cosa que comença per… per… r.
– El Rubèn en un racó.

Amb lo poc que m’agradava a mi destacar.

For The Price Of A Cup Of Tea

M’agraden les tasses. Les grans, les petites, de colors o amb missatge. M’agrada comprar tasses a llocs remots i empaquetar-les per a que viatgin esmorteïdes a la maleta i pensar durant tot un trajecte en avió si arribaran fetes bocins o no. M’agraden les tasses amb logos corporatius i amb formes rares. Crec que sempre s’hauria de beure en tassa. I és el que faig. A ser possible, jo bec en tassa*.
La Sílvie, qui té una passió encara més gran que jo per comprar tasses, creu que no hauria de fer-les servir sempre:

– Què beus? – pegunta ella.
– Suc de préssec. – responc jo.
– El suc es beu en got.
– Ja hi som. Per què?
– Hi ha líquids que es beuen en tasses i líquids que no. Llet. Cafè. Tes. És… algo cultural.
– Cultural? No serà més perquè el material del que estan fetes les tasses manté els líquids calents?
– I la nansa.
– Exacte. Això i la nansa.
– Aleshores estàs d’acord amb mi. Una tassa és per begudes calentes.
– No. No ho estic. Què més dóna? Les tasses són més maques i fan la mateixa funció que un got. Si gairebé tenen la mateixa forma.
– Mira, beure suc en tassa és com pixar a la pica.

I amb aquest argument vaig anar-me’n al llit ahir a la nit. I amb la sensació d’haver assistit al naixement d’una nova dita popular, al més pur estil asiàtic. No bebelás zumo en taza como no mealás en la pica de tu casa (llegir amb pretés accent xinès).

M’agradava més l’argument socio-cultural.

* samarreta potencial aquí.

Supermassive Black Hole

Suposo que està que la pel·lícula de Wolverine hagi estat un blockbuster, més enllà de si és entretinguda o no (ves a saber, no l’he vist). Se la pot valorar, potser, per ser l’últim pas cap a la normalització:

– Aun leyendo tebeos?
– Um… Sí?
– Jaja. Tío, a tu edad… Por cierto, has visto X-Men Orígenes: Lobezno?
– No.
– Osti, pues mola cacho.

però jo la valoro més com a reivindicació dels peluts. Logan és el mascle pelut per excel·lència. Hugh Jackman és l’actor viu* més sexy del planeta. A partir d’aquí, la regla de tres es resol gairebé per sí mateixa.
Si es convertís en tendència, ara que he descobert que unes sessions de massatges poden costar com 400€, veig que els centres d’estètica podrien viure exclusivament d’això i les visites per depilació masculina es podrien reduir. Aleshores, els que criem pèl al pit deixaríem de sentir-nos una raça a part a les platges i les piscines al món.
Durant la primària, va haver una llarga època on, a l’hora del pati, sempre jugàvem a Star Wars i a mi em tocava sempre ser el Chewacca. Mai el Luke o el Han Solo (el Han Solo s’ho quedava l’organitzador del joc, que vivia obsessionat amb els personatges del George Lucas i, fins i tot, assegurava haver vist de veritat als protagonistes de la Guerra de les Galàxies a casa seva (sic) encara que sempre he pensat que volia aquest paper perquè estava colat per la nena que feia de Leia, de les més guapes de segon d’EGB i perquè, de tant en tant, queia l’escena del petó). A mi no em desagradava ser el Chewacca, tampoc. Poques línies de guió i representava ser el més fort físicament així que podia repartir tollinas per desfogar-me ja que em tocava ser aquest personatge per ser el típic nen a qui els seus pares han decidit fer-li portar melena.
Va ser com vaticinador.

Vaticinador? La cosa va evolucionar a jugar a ser Els Barrufets i a mi sempre em feien ser el barrufet inventor. No he inventat res a la meva puta vida.

* sóc tan fan d’aquest aclariment.