El primer cop què em va entrevistar una televisió va ser a la sortida del Teatre Capitol, després de l’obra Madame Et Monsieur. Una noia i un càmera de Canal 33 se’m van apropar per enregistrar les meves reflexions i opinions sobre l’obra. Amb el micròfon davant els meus llavis i la càmera apuntant a la meva cara, vaig encetar les primeres frases, una mica inconnexes pel enlluernament general del focus de llum, i la Reich i la Lara, amb un cop de colze directe, em van apartar del plànol i van aprofitar el meu empanament per acabar elles l’entrevista.
Al dia següent, em va trucar un conegut:
- T’he vist per la TV. Bé, t’he vist un braç. Sortien les teves amigues parlant.
El segon cop què em van entrevistar va ser un estiu a mitja tarda, passejant per la Rambla de Catalunya, caminant direcció La Plaça Catalunya. Un parell de nois (un altre tàndem càmera / entrevistador) es van apropar i van demanar opinió sobre les eleccions a la presidència del Barça, qui guanyaria i si hi havia un teòric favorit a la victòria:
Rbn: Erm… doncs a mi m’agrada el Bassat.
Entr: Per què?
Rbn: Em cau bé. No sóc soci. No puc votar. Però em transmet bon rollo. A més, és publicista i creatiu, autor del leche, cacao, avellanas y azúcar. Total, què em cau bé. No sé… qualsevol excepte Gaspar.
Entr: Molt bé. I tu?
Reich: Em?
Entr: Qui creus què guanyarà i si tens predilecció per cap dels dos.
Reich: A mi això no m’interessa. No ho segueixo.
Rbn: Sí. Ella només té clar què el Kluivert està un rato bo o algo.
Ens van agrair la nostra col·laboració…. i ens ho van fer repetir tot just quan marxàvem, al moment en el què el càmera va caure en el fet què ho havíem fet tot en català i l’entrevista era per El Día Después, de Canal+.
I jo què sé. Ens van entrar en català. Però ja se sap, si a Catalunya et parlen en castellà, et girem la cara.
El següent dilluns, em truca el meu cosí:
- Què fas a la TV parlant de les eleccions? Si no ets soci ni res!!
El tercer cop què m’han entrevistat pel carrer, passejava un calorós estiu per Times Square, a ple centre de NY, quan una dona i un home (entrevistadora, amb carxofa plena de sigles i acrònims, i càmera, respectivament) van llençar una bateria de preguntes sobre el recent black out o apagón què va deixar NY i part de la costa est dels Estats Units sense alimentació elèctrica durant dos dies.
Vam encetar un interessantíssim debat sobre si hi havia d’haver generadors d’emergència només per suplir hospitals, antenes de recepció / emissió per telèfons mòbils d’emergència (els què utilitzen policia, bombers, ambulància…), i altres coses què van fallar estrepitosament aquells dos caòtics dies a NY. Quan l’entrevista va acabar, em giro i dic:
Rbn: Ala, Reich, vámonos que ya hemos cubierto nuestro cupo televisivo mensual.
Entr: Ui. De dónde son ustedes?
Rbn: (sorprés, pensant-me què no m’haurien entés) Barcelona…. España?
Entr: Ui, qué lindo. Podrían repetir lo mismo ahora en español para la KORTWJF (o algo així)?
Per una vegada què realment estava orgullós de la meva dissertació televisiva, no sabré mai si es va emetre o no, si es va donar la versió original en anglès o la doblada al castellà o què.
I és què, a mi, se’m dóna molt millor entrevistar escriptores russes què ser entrevistat.
Pd.- El què he aprés és què, a l’estranger, és millor parlar sempre en català. Tens més intimitat. Excepte a Itàlia. Allà t’entenen. Però això seria una altra història.
Sona: Vas A Verme Por La Tele de Los Planetas.
Pepe: Pues la negrita aquella no estaba mal…
Anteriors