Diluvis d’arena i de meteors

Recordo que el Petit Schuster, sobre qui ja us vaig teclejar* amb anterioritat, tenia un calaix ple de cintes de casset que el seu pare li havia enregistrat des del moment que ell va començar a dir les seves primeres paraules fins a les primeres converses amb sentit. Cintes de casset plenes de frases innocents i involuntàries, totalment oposades a les declaracions que la Sílvie, arrossegant la seva gravadora Fisher Price™ pel passadís de casa, va anar enregistrant compulsivament als seus amics i familiars, volguessin o no. Notis una nova carrera de periodisme esportiu truncada per la indiferència familiar.
Malgrat sóc conscient que la tecnologia actual posa molt fàcil documentar fins a l’esgotament plàstic i mental les nostres vides, aquest és un de tants detalls que em plantejo aquests dies. Un de tants propòsits que després probablement queden en no res, com els de cap d’any:

Anar fent petites gravacions de veu a l’Emma per a la posteritat. I si, d’aquí molts anys, un dia es queda paralitzada perquè li venen fragments de frases de la part més posterior del cervell, del racó on es guarden els records, potser no sabrà què signifiquen però, al final, deduirà que es tracta d’un d’aquells diàlegs que se sabrà de memòria de tant escoltar-los.

I que no li passi com a mi.

Experiment 1.

* de forma maldestre, fent servir només dos o tres dits, perquè jo mai vaig fer mecanografia

Caballitos Al Amanecer

Una paraula que t’agrada com sona?
Fins ahir a la nit la meva paraula preferida era “rúfol”. Ahir vaig pensar que potser canviava, ara m’agrada la paraula “literatura”. No pel què és. Simplement per com sona: Li-te-ra-tu-ra. És tan vilamatiense!

Aquest divendres 26, es farà la premiere mundial del primer recull de poesia de Sílvie Rothkovic, que es titula Helicòpter i l’edita LaBreu Edicions dins la seva col.lecció Alabatre.
Per aquesta i altres raons (bàsicament perquè em dóna la gana), convido a l’autora a respondre un test silenciós.

Edites el teu primer llibre de poesia. D’on et ve la inspiració?
Normalment del dolor. A vegades de la por. Un cop em va inspirar un núvol que semblava una mandarina.

Si no hi ha dolor, no hi ha inspiració?
Si no hi ha dolor, no n’hi ha massa. Amb dolor no em refereixo a un dolor explícit sinó al dolor que és intrínsec a la normalitat i d’aquest sempre n’hi ha una mica.

L’últim llibre que has deixat a mitges?
No ho recordo exactament perquè me’ls deixo gairebé tots, a mitges. Em fa vergonya, però no m’he acabat Mestres Antics del Thomas Bernhard. Ho faré, ho faré.
El meu mític llibre a mitges és La Muntanya Màgica. Fa nou anys que m’espera amb el punt posat.

Què llegeixes al wàter?
El catàleg de l’Habitat. O el del Ikea, segons mercat.

Ens han dit que en els teus temps eres tota una hooligan.
Això és un mite, eh? Els meus primers poemes eren Laudrupistes.

Així que si et demanem un ídol de l’adolescència?
Home, el Laudrup era una cosa més d’infantesa. Amors platònics… erm… però un ídol és qui volies ser, no? Jo d’adolescent volia ser el Glenn Gould.

Provens del món de la música. L’últim disc que t’has comprat? O l’últim que t’han regalat?
Ara no compro molt perquè sóc pobre. Però me’n regalen. No sé si m’equivoco, crec que el Vincent Delerm.
La veritat és que se m’ha mort l’obsessió de comprar CDs o de piratejar-los. DVD val?

Si és musical…
Aleshores lo últim que m’han regalat és un DVD d’un cicle de lieder de Mahler. Els Reis.

Un geni del segle XXI?
Nascut al XXI? Jaja. Antony i Joan Miquel Oliver. Diga’m eclèctica.

I amb quin personatge famós aniries de marxa?
Jo no vaig de marxa. Quin pal.

Un mitjà de transport?
Helicòpter. Ja-ja. Bueno, el tren, però no a hora punta.

Quantes vegades et vas examinar pel carnet de conduir?
Teòrica un. Pràctica tres.

El treball més miserable que has fet mai?
Tocar en bodes. Jaja.

Es lliga tant a les bodes com es diu?
Es fa el que es pot però mai no triomfo gaire.

Un personatge de còmic?
La Cosa, dels Quatre Fantàstics. Em fa pena.

La mentida més bèstia que has dit mai?
No en dic si no són totalment necessàries i a menys les proclamo després! Quan dic una mentida, sovint me l’acabo creient.

Et menteixes molt?
Massa poc.

Has mentit en aquest test?
No conscientment.

Ets una blogger consumada. D’on va sorgir aquesta necessitat?
Consumida. Primer em van obligar, en plan ala fes-ho que és curiós. Em vaig animar bastant i em van acabar dissenyant l’espai actual. I gratis. Jo només l’omplo.
És una manera moderna de prevenir el càncer.

Doncs per acabar, ets capaç de recomanar-nos un dels teus posts?
Jaja. No vull parlar del blog! Yo he venido a hablar de mi libro.

Silvie Rothkovic, amb la col.laboració d’Albert Forns, al Sortidor.
Divendres, 26 de Gener a les 20.00h.
Plaça del Sortidor, Poble Sec.

Tienes Papel?

Recordo què en els nostres temps radiofònics, de decència, ètica i professionalitat molt dubtoses, vam sortir al carrer a fer algunes entrevistes, estil tomando el pulso a la opinión de la calle.
Una de les enquestes amb més polèmica va ser si Jordi Cruyff tenia prou qualitat per jugar al Barça o jugava perquè el posava el papà.
L’altre va ser sobre el retorn a Catalunya dels papers de la Generalitat i la República què encara estaven a Salamanca… Encara? Era 1994 i erem una mica innocents, tot plegat, i crèiem què la resolució estava a prop.

Més enllà del què demana la Comissió Per La Dignitat, què em sorpren encara què algú pugui discutir amb arguments suposadament sòlids si un té dret a rebre els efectes personals dels seus familiars, robats durant un enfrentament bèl.lic, o no, el què voliem saber era si la gent considerava què encara allò era important, una ferida oberta, un botí de guerra,… si realment els importava.

Mentre jo em mantenia a l’estudi, muy a lo Gabilondo (què va), Ferran va aturar la primera persona què es va creuar pel carrer.

Ferran: Hola, li podriem fer una pregunta? Per Fauna Humana, de Ràdio Municipal Sant Martí, ens agradaria saber què opina sobre la polèmica existent entre Salamanca i Catalunya i la possible restitució dels papers de la Generalitat.
Subjecte1: (veu rascada, baixa, imperceptible per l’oïda humana) Jo vaig estar a la Guerra Civil… al costat Republicà… lluitant contra el fascisme, nano… al 1936 vam salvar-nos d’un bombardeig i vam contratacar amb…
Rbn: (des de l’estudi, dirigint-me a Ferran, què duia els seus cascs homologats) Ferran, tio, dile que suba la voz que no se oye una mierda…

La primera persona què vam entrevistar era un ex-combatent de la Guerra Civil Espanyola, amb una traqueotomia de la mida d’una bola de billar. No se l’entenia res, al pobre home. I va estar disertant sobre els seus records durant ben bé 10 minuts.
Com a figura representativa pel tema en qüestió, un 10. Com a entrevistat radiofònic, un zero patateru.

No ens vam desanimar i Ferran va anar a entrevistar a una altra persona què passava pel carrer.

Ferran: Hola, te podemos hacer una pregunta? Para Fauna Humana, de Ràdio Municipal Sant Martí, nos gustaría saber qué opinas sobre la polémica existente entre Salamanca y Catalunya y la posible restitución de los papeles de la Generalitat.
Subjecte2: Me… gusta…. parque… jugar…
Ferran: Erm…
Subjecte2: …mama… papeles…. es lo… jugar…
Rbn: (des de l’estudi, dirigint-me a Ferran i els seus cascs homologats) Joder, es subnormal o qué? Que vocalice que no se entiende una mierda… Llega todo entrecortado.
Ferran: Erm… Sí, gracias por su opnión.
Subjecte2: A… diós…
Ferran: Rubèn?
Rbn: Què?
Ferran: ERA subnormal.

Malauradament, el segon entrevistat era un noi discapacitat què anava a la clínica què teniem al costat. No arribava la senyal malament. Ell… parlava així.

Tot en rigurós directe. Incloent les meves “brillants” intervencions.

Després d’aquest segon fiasco, no vam fer més entrevistes a peu de carrer.
El programa va durar dos anys.

(silenci melodramàtic)

Afortunadament, 12 anys després, les coses evolucionen per tornar al seu lloc d’orígen.

I el fet és què té tant de glamour anar a recollir els papers amb un carrito de la compra :

– Me pone papeles de Salamanca?
– Sí, cuantos quiere?
– 499 cajas.
– Para llevar o tomar aquí?
– Traigo carrito.

Cita el blog: Tenemos La Regla
Foto fusilada sense pietat de Supervago.

Hay Un Hombre En Canarias

Periodista: (…) i a continuación, tenemos aquí a Siro Cofuerte, uno de nuestros científicos isleños más reputados internacionalmente, y que tiene como base de operaciones el Instituto de Astrofísica de Canarias, y que nos va a comentar los últimos avances en la materia. Bienvenido a Fauna Humana, Siro.
Siro: Pío.
Traductor: (xiuxiuejant) El Sr. Cofuerte dice que está muy contento de estar aquí y que siempre es un placer visitar Barcelona.
P: Agradecemos su presencia, Siro. Cuales han sido los últimos avances en lo que respecta al estudio de la nebulosa Villalobos?
S: Pío.
T: El Sr. Cofuerte dice que, tras descubrir el primer posible agujero negro de nuestra galaxia, el estudio de este segundo agujero situado en la nebulosa Villalobos está aportando grandes e interesantes datos a la comunidad científica, tanto nacional como internacional.
P: Muchas gracias por estar con nosotros, Siro.
S: Pío… pío pío… erm.. pío piopío… em pipío pío-pío.
T: Dice que de nada.

© Fauna Humana 1994 – 1996 – F&R Nosostros Dos Produccions.