Losing In Front Of Your Home Crowd

El meu millor amic durant la infantesa era ros i d’ulls quasi grisos i s’assemblava més a ma mare que jo. Teníem una relació d’aquelles que només succeeixen a aquestes edats. Inseparables i amb certa dependència. Els dos passàvem els dies junts, a l’escola o jugant al carrer per les tardes.
D’aquesta primera dècada de les nostres vides, els records que conservo són molts però força aleatoris i en cap cas proporcionals a la seva rellevància. Com el dia que ens vam trobar una pedra enorme i punxeguda de color verd fosc a l’antiga estació de tren abandonada del Clot. Probablement es tractava d’algun tipus de ceràmica però ben bé hagués passat per un tros de kriptonita en una pel·lícula de sèrie B. Vam estar jugant amb aquella pedra tota una tarda, estimulats per la imaginària d’uns nens amb uns referents basats pràcticament en la ciència ficció més popular. Fins que ell va llençar la pedra en l’aire i ens va caure al cap.
Durant aquells anys va anar creixent en el meu amic l’admiració cap a un futbolista. Va deixar-se el cabell ben llarg com ell, duia la samarreta del Barça amb el seu número i tenia fotos seves penjant de les parets de la seva habitació que gairebé semblava un altar. A l’equip de futbol de l’escola, on també portava el vuit, procurava moure’s com ell i, sorprenent a tothom, va arribar a llençar les faltes amb una mestria que hagués fet sentir orgullós al seu ídol. La seva destresa amb la pilota, el seu cos petit i prim de pell clara i la seva melena rossa el convertien en una rèplica més que bona a nivell amateur.
He trigat dècades en conèixer algú més que hagués sentit un nivell de passió similar per un esportista. Per fer-me comprendre amb perspectiva aquella adoració cega que només vaig arribar a entreveure una trista tarda de dissabte. El meu amic va aparèixer a la porteria de casa meva, amb els ulls vermells d’haver plorat, tot venint de la perruqueria. En Schuster havia fitxat pel Real Madrid i ell s’havia rapat al dos.

La pedra verda no era prou gran per caure’ns al cap als dos a l’hora però sóc incapaç de recordar si li va caure a ell o a mi. Fins i tot dubto sobre qui la va llençar a l’aire. Només tinc un record borrós de sang a les mans. I suposo que aquest record borrós és la resposta que omple el buit de memòria.