Everyday is like Sunday

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al juny del 2015.

Us han explicat mai la història dels nens que acabaven el curs escolar al juny, amb més de dos mesos per endavant de vacances, amb els progenitors encara treballant i on aquests havien d’escollir entre pagar un servei de casal habitualment poc econòmic, carregar l’agenda dels avis o agafar-se una excedència com a única solució per a poder passar temps amb els seus fills i no encolomar-los a tercers?

Recordo els estius com un diumenge continu i brillant. Era quan les classes es quedaven buides i els patis s’omplien de partits de futbol clandestins, algun amic desapareixia perquè anava a Comarruga (què coi hi devia haver a Comarruga?) i la televisió emetia l’enèsima reposició de Verano Azul. En resum, un període àrid on els dies es confonien perquè me’ls passava als carrers habituals de la ciutat o al Maresme amb la iaia fins que va arribar el dia que es va jubilar i l’anàvem a visitar al peu de Sierra Nevada.

En aquesta rutina basada en l’absència total de la mateixa, un era feliç arrossegant els peus pel ciment a quaranta graus, dormitant amb el Tour de França com a banda sonora de fons, assaltant la xarxa metàl·lica de l’escola per a emular les jugades dels nostres ídols futbolístics que de nou no havien guanyat res i comprant Popeyes per vint-i-cinc pessetes.

Però estic repapiejant.

No estic per consumir energies en queixar-me dels calendaris escolars, la conciliació laboral i l’estat de la nació. Perquè els efectes col·laterals els teniu a dues setmanes vista, són evidents i no tinc solucions ni per a mi ni per a vosaltres. Però una cosa sí us diré sobre com eren els nostres estius fa trenta anys. Com deien els homes de Yorkshire: “And you try to tell the young people today that and they won’t believe you”.

The thrill of running, catching, throwing, taking orders from a moron

El primer record que tinc del FC Barcelona és el de l’equip del César Luis Menotti. El del Maradona sense pentinar. El del Schuster malcarat. El del Quini segrestat. El de la muralla Migueli i el d’un Urruti que semblava que podia aturar-ho tot. I, en aquella època, l’hora morta que quedava entre el final del dinar i l’hora de reprendre les classes de la tarda a EGB, la passaven a la biblioteca. Allà tenia accés a tots els còmics que no tenia a casa: Cavall Forts, Tintíns, Astèrixs, Lucky Lukes i l’Eric Castel.

tumblr_nn1o3bnRqw1urf8bko1_1280

Eren els primers anys de la dècada dels vuitanta. Entre la lliga de Cruyff i la de Venables van passar 11 (onze) anys de sequera lliguera. I fins a la primera del Cruyff entrenador van passar sis més. Sí, vam guanyar alguna copa aquí i allà. Les Recopes ens donaven subidón, també. Però les Copes D’Europa les veiem als cromos i a repeticions en blanc i negre de finals perdudes amb pals de porteria de cantonades afilades.
Els culers pertanyíem a un club d’aire perdedor que mirava com els equips bascs s’enduien 4 (quatre) lligues seguides però també pertanyíem a un futbol més romàntic. Sense estrelles de la publicitat. Sense Instagram. Sense llei Bosman. Sense la botiga del Barça. Amb Meyba i l’Eric Castel.

Aquest era el nostre marxandatge. Ni polo ni xandall ni bambes ni ninots ni Barça Toons ni motxilles pel cole. Els nens culers amb prou feines tenien accés a una samarreta Meyba no falsificada i sense número ni nom i tres o quatre àlbums de Grijalbo per casa. Uns còmics que t’explicaven com el FC Barcelona fitxava un jugador francès desconegut per a substituir en Cruyff a finals dels 70 i es quedava amb nosaltres fins a principis dels 90 amb una breu estada al PSG.

I aquest era el meu lligam i el de molts amb el nostre club, més enllà del Carrusel Deportivo del diumenge a les 17h. Això era llegir les aventures dels jugadors del Barça un cop i un altre. I és per això que, un cop ja hem aconseguit més de vint lligues i quatre Xampions (ara li diem així a les Copes d’Europa) i tota una generació de nens només coneix aquest Barça lluent i estel·lar, un grup d’humils culers pensem que seria hora de reconèixer l’obra d’en Raymond Reding d’alguna manera. I es pot fer aquí.

Qui era Raymond Reding? Per què un dibuixant franc-belga un bon dia va decidir que el protagonista del seu còmic jugaria al Barça? Per què va marxar l’Eric Castel al PSG per tornar dos àlbums després? Per què l’Eric Castel no està al museu del Barça?

Si qualsevol d’aquestes preguntes us desperten una mica de curiositat, els humils culers us esperen aquí: http://ericcastel.net/

Diluvis d’arena i de meteors

Recordo que el Petit Schuster, sobre qui ja us vaig teclejar* amb anterioritat, tenia un calaix ple de cintes de casset que el seu pare li havia enregistrat des del moment que ell va començar a dir les seves primeres paraules fins a les primeres converses amb sentit. Cintes de casset plenes de frases innocents i involuntàries, totalment oposades a les declaracions que la Sílvie, arrossegant la seva gravadora Fisher Price™ pel passadís de casa, va anar enregistrant compulsivament als seus amics i familiars, volguessin o no. Notis una nova carrera de periodisme esportiu truncada per la indiferència familiar.
Malgrat sóc conscient que la tecnologia actual posa molt fàcil documentar fins a l’esgotament plàstic i mental les nostres vides, aquest és un de tants detalls que em plantejo aquests dies. Un de tants propòsits que després probablement queden en no res, com els de cap d’any:

Anar fent petites gravacions de veu a l’Emma per a la posteritat. I si, d’aquí molts anys, un dia es queda paralitzada perquè li venen fragments de frases de la part més posterior del cervell, del racó on es guarden els records, potser no sabrà què signifiquen però, al final, deduirà que es tracta d’un d’aquells diàlegs que se sabrà de memòria de tant escoltar-los.

I que no li passi com a mi.

Experiment 1.

* de forma maldestre, fent servir només dos o tres dits, perquè jo mai vaig fer mecanografia

Losing In Front of Your Home Crowd

El meu millor amic durant la infantesa era ros i d’ulls quasi grisos i s’assemblava més a ma mare que jo. Teníem una relació d’aquelles que només succeeixen a aquestes edats. Inseparables i amb certa dependència. Els dos passàvem els dies junts, a l’escola o jugant al carrer per les tardes.
D’aquesta primera dècada de les nostres vides, els records que conservo són molts però força aleatoris i en cap cas proporcionals a la seva rellevància. Com el dia que ens vam trobar una pedra enorme i punxeguda de color verd fosc a l’antiga estació de tren abandonada del Clot. Probablement es tractava d’algun tipus de ceràmica però ben bé hagués passat per un tros de kriptonita en una pel·lícula de sèrie B. Vam estar jugant amb aquella pedra tota una tarda, estimulats per la imaginària d’uns nens amb uns referents basats pràcticament en la ciència ficció més popular. Fins que ell va llençar la pedra en l’aire i ens va caure al cap.
Durant aquells anys va anar creixent en el meu amic l’admiració cap a un futbolista. Va deixar-se el cabell ben llarg com ell, duia la samarreta del Barça amb el seu número i tenia fotos seves penjant de les parets de la seva habitació que gairebé semblava un altar. A l’equip de futbol de l’escola, on també portava el vuit, procurava moure’s com ell i, sorprenent a tothom, va arribar a llençar les faltes amb una mestria que hagués fet sentir orgullós al seu ídol. La seva destresa amb la pilota, el seu cos petit i prim de pell clara i la seva melena rossa el convertien en una rèplica més que decent considerant aquell nivell amateur.
He trigat dècades en conèixer algú més que hagués sentit un nivell de passió similar per un esportista. Per fer-me comprendre amb perspectiva aquella adoració cega que només vaig arribar a entreveure una trista tarda de dissabte. El meu amic va aparèixer a la porteria de casa meva, amb els ulls vermells d’haver plorat, tot venint de la perruqueria. En Schuster havia fitxat pel Real Madrid i ell s’havia rapat al dos.

schuster

La pedra verda no era prou gran per caure’ns al cap als dos a l’hora però sóc incapaç de recordar si li va caure a ell o a mi. Fins i tot dubto sobre qui la va llençar a l’aire. Només tinc un record borrós de sang a les mans. I suposo que aquest record borrós és la resposta que omple el buit de memòria.

Es velers sense rumb concret no fan res mal fet

La dona de fer feines i jo li vam demanar al taxista, d’accent rus, pell rosada i gran com un ós, amb una cicatriu que li creuava la cara, que ens portés a urgències ràpidament. Gairebé no parlava castellà, no em va entendre de primeres en català i, malgrat el GPS, feia l’efecte que amb prou feines coneixia Barcelona. Però va pitjar a fons l’accelerador del seu Skoda per deixar-nos a unes urgències a rebentar de ferits de l’acampada de Plaça Catalunya i la seva trifulga amb els mossos. Durant el trajecte fins a l’Hospital de Sant Pau, se’n va endur per davant una moto (i gairebé agredeix al motorista) i un 4×4 però va fer un gran registre per a que tot acabés bé i el doctor pogués calmar uns aguts dolors en el fetge.
De tornada, fantasiejava a la L4 del metro què hauria passat si ens haguéssim matat durant aquelles maniobres infernals pel carrer Rosselló. Podia visualitzar la reportera del programa de tarda de la televisió pública preguntant als nostres veïns per aquell noi de més de trenta anys trobat entre la ferralla d’un taxi amb un senyor rus. Els veïns dirien el que sempre diuen: era una persona tranquil·la, callada, mai va donar problemes. Semblava un bon jan.
Corol·lari: les males persones, o no es moren o mai se’ls busca referències.

No tot va ser tan sòrdid. El cap de setmana va remuntar. Vam decidir que, en el cas que el Barça guanyés la final, si la petita Emma és al final un nen, al nostre fill li posarem Leo.
És així com es prenen les grans decisions.