What’s The Story, Morning Glory?

El que ha estat remarcable de la visita a la capital britànica, una ciutat molt oberta, amb llum i que dóna tota a exterior, és el fet que durant anys no he trobat ningú que hi volgués anar. La raó, òbviament, és que tothom ja hi havia estat i, abans de repetir una destinació, és respectable que sigui més atractiu invertir en paisatges desconeguts. Paradoxalment, molta d’aquesta gent que ja hi ha estat, acostumen a definir London com a la ciutat perfecte per a fer una escapada de cap de setmana i tornar pel simple fet de passejar-s’hi o anar de compres.
Finalment, la pobre Sílvie ha repetit per tercera vegada motivada per la possibilitat de visitar la Rothko Room a la Tate Modern, oberta al públic poc temps després de la seva última visita, fa prop de deu anys.
Com us explicaria la reacció de la filla pròdiga de l’artista rus (i nord-americà d’acollida) en assabentar-se de que, recentment i citant a un membre del staff del museu, havien posat aquestes obres a descansar. Cataclísmic.

Només espero que fos suficient consol assistir a la xerrada que l’escriptor Enrique Vila-matas va oferir casualment prop del nostre hotel, als Kensington Gardens. Diga-li karma, diga-li Déu, diga-li justícia poètica, però crec que va compensar els danys.
Jo, mentrestant, volia aixecar la mà durant el torn de preguntes i dir-li lo equivocat que estava amb allò de que París no se acaba nunca, que si que s’acaba, ja quan surts a allò que, comunament, es coneix com “les afores” o zona metropolitana, però no em van deixar.

I és que, al final, la nostra realitat més íntima ens atrapa i jo mai he sigut d’aquells que amaguen les seves intencions. I que el tema del pas de zebra d’Abbey Road està molt vist. Yo venía a hablar de mi libro.

Has The Light Gone Out For You?

L’artista britànic Richard Wilson ha arribat al cim de l’art contemporani amb l’obra que mostra actualment a la sala número tretze de la Saatchi Gallery de London. Després d’estar uns minuts en pau, observant-la detingudament i veient passar visitants de llarg, una dona de mitjana edat es va aturar al meu darrere i va cridar ben alt als seus acompanyants: “Don’t worry! There’s nothing in here!” i se’n van tornar a l’ascensor.

Entoma aquesta, Malevich.

Imatge cortesia de la web de la Saatchi Gallery.

El Mundo Pequeño

Durant un dels múltiples recitals de la setmana passada, accidentalment vam topar amb una exposició amb obres composades sobre paper blanc i realitzades amb un retolador, probablement estil Edding 500.

L’art abstracte és el que té. Que hom no sap si van del dret o del revés.

Què?

A Madrid vam veure Rothkos al 66% dels museus visitats i avui a l’hora de dinar, el 66% de la taula no tenia carnet de conduir però el 100% mentia al Facebook sobre el seu nom real. Durant aquestes vacances m’he llegit “Zombi. Guia de supervivència” per si un dia aquest món acaba del revés (llegir aquest llibre seria el colmo del “més val prevenir” però mai se sap). També he començat “A Sang Freda” de Capote. Podríem dir que el 100% dels llibres d’aquest estiu tenen un alt contingut en sang.

Com m’agraden els percentatges, m’ha fet notar la Júlia. No fem més que rebre convidats a casa. Deu ser la taula nova. I les cadires. Es veu que una casa sense taula de menjador no és una casa.

Per cert, només el 20% d’aquestes visites que hem rebut a casa els últims dies tenen blog.