Con cariño en mis sueños soy Ronaldinho y ahora marcaré un gol para tí.
Gruff Rhys.

Triste y solo en la oficina, tinc molta feina però crec que avanço una mica. Al carrer plou però, de totes formes, planejo sortir una estona a l’hora de dinar. Em senta bé. Menjar fruita amb fred a les mans. No havia arribat l’estiu?

Això no és un post. És un missatge per tu.

He solucionat el meu virus informàtic. Sóc així de bo. Com el Raid. Un magician, que em deien en els meus bons temps. Ara vaig a remolc i també al dentista. Són èpoques, com aquesta, que de tan convulsa, se’m veu escoltant el flamenc psicodèl.lic de Los Planetas sense parar. Bé, aquesta no. Aquesta és la Síl a la casa del llibre.

Avui me n’he adonat que el transatlàntic enorme que s’atura tots els dies davant la meva finestra, aparca en zona blava.
Una petita ciutat flotant.

El constipat que et reclou a casa té com una de les seves avantatges el redescobriment de la televisió, en especial, la programació de matins i, més concretament, els debats d’esmorzar polítics. Aquestes últimes setmanes, només calen cinc minuts de telenotícies per veure que, amb la que ens està caient a sobre, més val que tots anem a veure l’exposició Quan Plovien Bombes al Museu d’Història de Catalunya. Així, a part de no oblidar, al menys sabrem on aixoplugar-nos si torna l’àguila aquella o, com diu el Chuspi, la bandera con el pollo ese.

L’exposició és gratuïta.