No és com la noia que avui anava al tren a les vuit del matí amb ulleres de sol, amagant ben bé no sé què. No és enveja. Però em molesta la gent que menteix. Em molesta especialment quan es menteix en presència de qui se sap que pot destapar l’engany. És una desagradable sensació de frustració la que em recorre el cos quan m’ho empasso i no vull destapar la mentida en un intent de ser constructiu i evitar el conflicte. M’indigno per dins i genero una mica de suor per fora. A nivell molt superficial. Gairebé no toca la roba.
Encara que també m’indigna una mica qui omple sudokus sense parar amb els diaris gratuïts del matí i va apuntant mini-números a les cantonades i penso: trampa. No s’ha de fer a la primera? Però és que mai he fet un sudoku.

Aprofitant el cel blau i aquest aire net, he baixat al carrer a fer unes fotografies a l’edifici on es troben les nostres oficines. Coses del màrqueting. Gent fumant a les escales, cotxes en triple fila i el nostre cambrer de passeig. A l’horitzó, avionetes amb anunci, precursores dels banners i els popups.
Les pilotes de Nivea eren un spam molt més apreciat pels seus destinataris.

En la reunió anual d’avaluació de projectes per l’any fiscal 2009, mentre altres parlen de previsions, revenues i pressupostos en dòlars, ningú sap que duc roba interior de Hulk.

M’agrada que els blogs que llegeixo tinguin un disseny agradable a la vista. Que siguin clars, estructurats i una mica minimalistes. Després els llegeixo sempre a través del feed RSS i gairebé no els visito mai si no és per comentar.
Sóc maniàtic i una mica tiquismiquis. Això és vox populi.
Aquí, la meva oficina.

A l’oficina ens han sorprès avui amb un regal de nadal. Per a què regalar un lot quan pots fer escollir entre una safata per canalons, una olla o una pinyata de ceràmica decorada amb motius florals? Nova tàctica davant la indecisió: m’espero a cinc minuts abans d’acabar la jornada laboral i aniré a agafar el regal que quedi i que ningú ha volgut. O ni això.