Keep Banging Up Your Drum

L’últim cop que vaig passar per aquí, ara fa poc més d’un any, la meva situació era molt diferent. Tenia una única filla de 4 anys, vivia al centre d’una ciutat a dues passes de l’escola i a quatre de la feina i apuntava amb el dit a la resta de Vadepares rient guturalemnt quan es queixaven de com de dura és la vida dels pares i mares que tenen més d’un fill.

Vet aquí que dotze mesos després ja no vivim a la ciutat (el que comporta temporalment una logística difícil per anar a la feina i una de terrible per anar a l’escola), en breu ja no aniré més a treballar a l’oficina i tenim un nou fill. És diu Jan i té gairebé 8 mesos.

Una de les teories que he compartit en el passat en aquest blog, abans del meu writer’s block (no sé com tinc la cara dura de dir això), és la que explica com la natura (diga-li natura, diga-li Déu, diga-li univers, diga-li oli de palma) poc a poc esborra totes les experiències més desagradables de la criança d’un fill per així facilitar que repetim en un futur. Com s’agafa un nadó? Quan menjarà farinetes? I quant mastegarà trossets? I entrepans? Quin dia la caca deixa de semblar crema de cacauet?
Doncs ho he experimentat en primera persona. No nomès no recordava res si no que havia oblidat els mals moments que, malgrat ser molt pocs, havíem passat amb l’Emma i que el Jan replicava amb un 8,5 a l’escala Estivill. Era com si tot hagués sigut perfecte en el passat i aquest nou nen pesat fos un ploramiques insaciable i molest. I poc a poc vaig anar recordant els mètodes amb els que intentàvem que l’Emma no fos un nadó pesat i molest i els hem anat aplicant al Jan amb més o menys fortuna.

Tots aquests canvis, però (mudança, casa temporal, nova mudança, casa nova, llargs vatges per anar a la feina i a l’escola) han tingut un impacte significatiu a la família i probablement han tornat mig bojos als nostres fills. Com sento que tenim temps per anar-nos psicoanalitzant, començaré per la logística.

Un bon dia, de vacances a una cabana al Pirineu català, vam decidir que vindria el Jan i que volíem viure amb finestres que donessin al cel i no a l’escala. Un any després, el Jan tenia dos mesos i havíem canviat el pis de Barcelona per una casa al bosc. Vam fer les maletes i no vam mirar enrere.

Pessebre vivent en mudança contínua - Foto de Sílvie Rothkovic.
Pessebre vivent en mudança contínua – Foto de Sílvie Rothkovic.

Què significava això? Moltes coses però la primera és que vaig decidir que treballaria des de casa. Preferia la solitud i l’aïllament d’un despatx a la nova casa si l’espai ho permetia a canvi de no perdre l’oportunitat de dur els nens a l’escola, recollir-los si estaven malaltons i gaudir d’ells unes hores cada tarda. Això és impensable si has d’entrar i sortir de Barcelona cada dia.

Aquí em sento totalment en contraposició amb l’Ismael via experiència personal. Estic segur que el seu anàlisi i paral·lelisme amb el ara ja mític assalt en directe per part de la filla del professor Robert Kelly (no confondre amb el senador de mentida de mateix nom) a la connexió en directe de la BBC és com realment deuen ser les coses per a la majoria. Poca conciliació, incomprensió i masclisme a dojo. Però la meva experiència és molt diferent. Per un cop, i sense que serveixi de precedent, la meva experiència treballant amb companys dels Estats Units d’Amèrica (aquell país) és que la majoria dels meus col·legues mascles porten i/o recullen habitualment els seus fills de les escoles i activitats extraescolar, i organitzem les reunions al voltant d’aquestes activitats per no entrar en conflicte. Es queden a casa o marxen quan els nens tenen febre i treballen amb nens al voltant com si res. Per tant, ningú va fer preguntes quan vaig proposar treballar des de casa per la meva família més enllà d’un burocràtic “hem de canviar el teu contracte i, si us plau, posa’t fibra que te la paguem – leave that crappy DSL behind, please“.

Potser sóc una excepció afortunada però en cap moment vaig haver de justificar la meva decisió de voler treballar a prop de la meva família. No vaig haver de posar un context. En una societat amb una mobilitat enorme i una conciliació no regulada però assumida com un dret adquirit, això és el pa de cada dia.

Sobre nou nats, rescolaritzacions i mudances múltiples, un altre dia.

Si només el professor hagués agafat a la seva filla i se l’hagués assegut a la falda com em passa a mi en comptes d’enfonsar-li el cap sota el llit…

El Duendecillo Verde

Tot just aterro del meu primer viatge internacional per feina de llarga durada des de que va nàixer l’Emma. I he pogut observar que estem per tot arreu. Tant allà (és igual on sigui allà) com aquí, estem pels carrers, a les portes de les escoles, als supermercats, a les terrasses, als txiquiparcs i als aeroports. Els nostres fills fan una giravolta en patinet, veuen un objecte a l’aparador, marquen un golàs entre dos troncs d’arbre o estan preparats per a lliscar des del tobogan més alt. Quan reclamen la nostra atenció, han d’insistir amb dos o tres “papa!” per a que aixequem la vista dels nostres telèfons i somriguem.

No ens jutjaré. Sé que existeix la part que no es pot observar. Les tardes que passem a casa posant-li veu als Clicks, fent d’arquitectes amb el Lego, personificant monstres, ballarins o superherois, llegint contes, dibuixant o xutant la pilota. El que passa és que volíem respondre aquell mail de feina que ha quedat pendent. Comprar una cosa. Parlar amb la mama que encara està a la feina. Estarà la meva última foto rebentant les estadístiques d’Instagram?

Som uns pares pèssims, de vegades. No ens jutgeu i assumim-ho, com abans millor. No som perfectes ni ho fem bé sempre i, de tant en tant, estem així, distrets per les tecnologies. No passa res.

Però són aquestes mateixes tecnologies les que m’han permès veure i parlar amb la meva família cada nit, tenir una foto cada hora del que fan, que m’ensenyin on van i poder llegir què diuen. I farà un segle que vam començar a gaudir dels telèfons i les comunicacions epistolars són admirables avui dia però també reconeixerem que no és el mateix. Us deixaré un tòpic: escurçar distàncies.

Per tant, pactem no llençar-nos mirades de desaprovació la propera vegada que, en un aeroport qualsevol, el teus quatre fills es distribueixen de forma organitzada i a l’hora entre: cavalcar una Samsonite amb rodes passadís de la Terminal avall (el gran), esbatussar-se entre ells per un lloc lliure per seure al Gate 22 (el mitjà i la mitjana) mentre el petit escampa un suc per les sabates de la resta de turistes que feien cua “pacientment” i tu estaves distret fent un tweet graciosíssim. Quan aixequis la vista de la pantalla per observar el caos que s’ha generat en aquell minut de relax, ens mirarem sabent que som del mateix tipus de pares pèssims involucrats.

Només necessitaves un moment.

IMG_460300390

L’Emma va aprendre a nedar sola i sense complements aquest passat diumenge perquè ella va voler. Vaig voler pensar que, de forma inconscient, va esperar a que jo tornés per a que ho pogués presenciar. Perquè m’hagués fet mal perdre-m’ho. Cap tecnologia m’ho hagués pogut compensar per més a prop que ens facin sentir en la distància.

I ja us ho deia jo que cada nen té el seu ritme. Potser no calia que la portéssim a natació des dels 3 mesos.

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares a l’agost del 2015.

Bring Out Your Comic Book Smile You Wore As A Child

Hi ha altres activitats a la meva vida de les que podria parlar des de les últimes actualitzacions. He canviat d’oficina, he escoltat música variada i experimentat amb l’iTunes Match, tinc un nou projecte / hobby en ment, he llegit una bona pila de còmics i la nostra llar està més decorada que mai. Pero en los albores de la tempestad vuelvo a vosotros para daros la brasa de nuevo con el mismo tema.
Jo he vingut aquí a parlar de la cara que ha posat l’Emma durant la seva primera experiència amb una papilla de fruites. Una cara que només es pot definir d’una manera: “picuet”.
Recordo que, durant els dinars de dissabte, sent jo molt petit, al meu pare li donava per posar-me tres mil·límetres de cervesa en un got. Tres mil·límetres de cervesa que jo no em bevia perquè ja l’olor em semblava repugnant. A hores d’ara, encara no bec cervesa i, en canvi, la Coca-Cola, que estava prohibidíssima, em podria patrocinar. Suposo que això demostra que tot té conseqüències.
L’impuls que porta a un adult per donar-li alcohol a un nen és una cosa que a mi se m’escapa però durant les últimes setmanes m’havia vist oferint per llepar a l’Emma tot tipus d’aliments: mandarines, galetes, plàtans i salses variades (de tomàquet, beixamel i curri). O sigui que alguna cosa roman.
Com passa el temps. Sembla que va ser ahir quan #holaemmy i #porraemma van ser trending tòpic al carrer Balmes i ara l’Emma es fa gran, amics. Ja menja trossos i dorm a la seva habitació.

Heu vist quantes fotos de nens hi ha en aquest blog últimament? Aspirant al premi Anne Geddes al blog més monotemàtic des de 2001*.

* i amb la quantitat de nens 2.0 que estan programats en aquests moments, això no pot fer més que continuar pujant. El #nipplesandtweets cada dia més a prop.

A Stitch In Time

De petit acostumava a anar corrent a tot arreu. A l’escola. A buscar el pa. A jugar al parc. No s’entenia un desplaçament sense una explosió d’energia, curiosament en una edat on la puntualitat tenia una importància relativa. De tant en tant, em creuava amb algun veí que em comentava si de gran volia ser atleta. Jo no desaccelerava per correspondre al comentari. No parlava amb adults. No parlava gaire, en general.
Durant aquella època, davant aquella absurditat de pregunta que és “què vols ser de gran?” sempre responia “veterinari”. No sé ben bé perquè tenia entre cella i cella passar-me la vida curant animals.
Més de vint anys després, laboralment, passo les hores assegut a una cadira i, en general, desconfio dels gats.

En cap moment en plantejo on es va espatllar tota aquella fantasia de vida sinó quin estrany procés mental les va generar si no anava gens amb mi.

In Gratitude For This Magnificent Day

Uns cinc-cents feeds per llegir és el que marca la boleta vermella del meu lector de blogs i el que demostra la feinada que he tingut el primer dia de feina després de tres setmanes de vacances. La feinada queda demostrada perquè encara estan per llegir, s’entén. De fet, he acabat pensant que potser estic subscrit a massa coses i he començat a esborrar aquí i allà blogs que ja no m’interessen per a res, la veritat (no pateixis, el teu encara hi és).
Aquí estic parlant de feeds quan podria compartir la setmana que hem passat a London o els dos pisos inundats per on hem navegat aquesta última setmana. M’he fet un expert en localitzar ràpidament claus de pas, drenar, eixugar, parlar amb asseguradores i desesperar-me.

Però ja se sap que els que compartim bocins (o molles) de la nostra vida pel ciberespai som uns egocèntrics i segur que interessa més quins blogs he esborrat del meu dia a dia a com pot ser que, cada cop que poso el peu en una casa, una canonada d’aigua esclati pels aires.