'A man with a fork in a world of soup'.

Bring Out Your Comic Book Smile You Wore As A Child

Hi ha altres activitats a la meva vida de les que podria parlar des de les últimes actualitzacions. He canviat d’oficina, he escoltat música variada i experimentat amb l’iTunes Match, tinc un nou projecte / hobby en ment, he llegit una bona pila de còmics i la nostra llar està més decorada que mai. Pero en los albores de la tempestad vuelvo a vosotros para daros la brasa de nuevo con el mismo tema.
Jo he vingut aquí a parlar de la cara que ha posat l’Emma durant la seva primera experiència amb una papilla de fruites. Una cara que només es pot definir d’una manera: “picuet”.
Recordo que, durant els dinars de dissabte, sent jo molt petit, al meu pare li donava per posar-me tres mil·límetres de cervesa en un got. Tres mil·límetres de cervesa que jo no em bevia perquè ja l’olor em semblava repugnant. A hores d’ara, encara no bec cervesa i, en canvi, la Coca-Cola, que estava prohibidíssima, em podria patrocinar. Suposo que això demostra que tot té conseqüències.
L’impuls que porta a un adult per donar-li alcohol a un nen és una cosa que a mi se m’escapa però durant les últimes setmanes m’havia vist oferint per llepar a l’Emma tot tipus d’aliments: mandarines, galetes, plàtans i salses variades (de tomàquet, beixamel i curri). O sigui que alguna cosa roman.
Com passa el temps. Sembla que va ser ahir quan #holaemmy i #porraemma van ser trending tòpic al carrer Balmes i ara l’Emma es fa gran, amics. Ja menja i dorm a la seva habitació.

Heu vist quantes fotos de nens hi ha en aquest blog últimament? Aspirant al premi Anne Geddes al blog més monotemàtic des de 2001*.

* i amb la quantitat de nens 2.0 que estan programats en aquests moments, això no pot fer més que continuar pujant. El #nipplesandtweets cada dia més a prop.

A Stitch In Time

De petit acostumava a anar corrent a tot arreu. A l’escola. A buscar el pa. A jugar al parc. No s’entenia un desplaçament sense una explosió d’energia, curiosament en una edat on la puntualitat tenia una importància relativa. De tant en tant, em creuava amb algun veí que em comentava si de gran volia ser atleta. Jo no desaccelerava per correspondre al comentari. No parlava amb adults. No parlava gaire, en general.
Durant aquella època, davant aquella absurditat de pregunta que és “què vols ser de gran?” sempre responia “veterinari”. No sé ben bé perquè tenia entre cella i cella passar-me la vida curant animals.
Més de vint anys després, laboralment, passo les hores assegut a una cadira i, en general, desconfio dels gats.

En cap moment en plantejo on es va espatllar tota aquella fantasia de vida sinó quin estrany procés mental les va generar si no anava gens amb mi.

In Gratitude For This Magnificent Day

Uns cinc-cents feeds per llegir és el que marca la boleta vermella del meu lector de blogs i el que demostra la feinada que he tingut el primer dia de feina després de tres setmanes de vacances. La feinada queda demostrada perquè encara estan per llegir, s’entén. De fet, he acabat pensant que potser estic subscrit a massa coses i he començat a esborrar aquí i allà blogs que ja no m’interessen per a res, la veritat (no pateixis, el teu encara hi és).
Aquí estic parlant de feeds quan podria compartir la setmana que hem passat a London o els dos pisos inundats per on hem navegat aquesta última setmana. M’he fet un expert en localitzar ràpidament claus de pas, drenar, eixugar, parlar amb asseguradores i desesperar-me.

Però ja se sap que els que compartim bocins (o molles) de la nostra vida pel ciberespai som uns egocèntrics i segur que interessa més quins blogs he esborrat del meu dia a dia a com pot ser que, cada cop que poso el peu en una casa, una canonada d’aigua esclati pels aires.

Utopia Parkway

Barrut, una nit, ben entrada la matinada, ja fa molts anys, després d’un sopar encara amb els meus pares, vam anar a buscar el cotxe al pàrquing. El vigilant que ens havia de cobrar era un noi jove al que vam interrompre en les seves coses de fer de nit: llegir una pila immensa de còmics de la Marvel que tenia en un costat de la taula. Entre aquesta visió, la perspectiva de poder passar hores i hores mortes llegint sense grans molèsties, i l’obsessió que vaig tenir pels programes de ràdio nocturns durant un temps, va haver una època en la que vaig pensar que aquella era la feina perfecta en la franja horària perfecta.

Anys després, vaig tenir una novia que tenia un pare que treballava de vigilant en un pàrquing. Bata blava inclosa. S’aixecava escandalosament aviat. Però no va importar gaire. Jo ja havia mogut fitxa i feia, amb pas ferm, el meu camí cap a dibuixant de còmics frustrat i fracassat.

From Soho Down To Brighton

A l’oficina tenim un racó de l’estil de l’atzucac* del Cámera Café, on la gent es deté durant uns minuts buscant un moment de pau interior. Les converses no són tan enginyoses ni els colors tan llampants però el cafè és gratis. Dijous, asseguts al sofà amb el seu cafè en got de plàstic, un parell jugaven al pinball amb els seus iPhones i, com qualsevol videojoc ben fet, aquest procurava emular una màquina real amb els seus sons, llums i efectes. Fins i tot acceptava que el jugador etzibés algun cop per fer rebotar la pilota més violentament i així aconseguir més punts. Aquells moviments de cintura, aquells moviments pèlvics que feien trontollar el pinball (fins que t’avisava que series penalitzat) s’han convertit ara en subtils moviments de canell però, encara i així, el que de veritat s’ha perdut, seguint la corrent kitsch del post anterior, és la màquina en sí. No perquè l’experiència fos millor (que sí) sinó perquè es perden aquelles decoracions extravagants. Màquines de pinball amb motius futuristes, amb indis apatxes, amb guerrers cimmerics, plats voladors, noies en biquini o dedicats a Queen. Quin criteri es devia seguir per dissenyar una màquina infernal com aquella?

Suposo que “dissenyador de pinballs” pot sumar-se a la llarga llista de professions socialment desagraïdes, com guionista de vídeos de karaoke o trianglista.

* 1 m. Carreró o camí sense sortida