Utopia Parkway

Barrut, una nit, ben entrada la matinada, ja fa molts anys, després d’un sopar encara amb els meus pares, vam anar a buscar el cotxe al pàrquing. El vigilant que ens havia de cobrar era un noi jove al que vam interrompre en les seves coses de fer de nit: llegir una pila immensa de còmics de la Marvel que tenia en un costat de la taula. Entre aquesta visió, la perspectiva de poder passar hores i hores mortes llegint sense grans molèsties, i l’obsessió que vaig tenir pels programes de ràdio nocturns durant un temps, va haver una època en la que vaig pensar que aquella era la feina perfecta en la franja horària perfecta.

Anys després, vaig tenir una novia que tenia un pare que treballava de vigilant en un pàrquing. Bata blava inclosa. S’aixecava escandalosament aviat. Però no va importar gaire. Jo ja havia mogut fitxa i feia, amb pas ferm, el meu camí cap a dibuixant de còmics frustrat i fracassat.

From Soho Down To Brighton

A l’oficina tenim un racó de l’estil de l’atzucac* del Cámera Café, on la gent es deté durant uns minuts buscant un moment de pau interior. Les converses no són tan enginyoses ni els colors tan llampants però el cafè és gratis. Dijous, asseguts al sofà amb el seu cafè en got de plàstic, un parell jugaven al pinball amb els seus iPhones i, com qualsevol videojoc ben fet, aquest procurava emular una màquina real amb els seus sons, llums i efectes. Fins i tot acceptava que el jugador etzibés algun cop per fer rebotar la pilota més violentament i així aconseguir més punts. Aquells moviments de cintura, aquells moviments pèlvics que feien trontollar el pinball (fins que t’avisava que series penalitzat) s’han convertit ara en subtils moviments de canell però, encara i així, el que de veritat s’ha perdut, seguint la corrent kitsch del post anterior, és la màquina en sí. No perquè l’experiència fos millor (que sí) sinó perquè es perden aquelles decoracions extravagants. Màquines de pinball amb motius futuristes, amb indis apatxes, amb guerrers cimmerics, plats voladors, noies en biquini o dedicats a Queen. Quin criteri es devia seguir per dissenyar una màquina infernal com aquella?

Suposo que “dissenyador de pinballs” pot sumar-se a la llarga llista de professions socialment desagraïdes, com guionista de vídeos de karaoke o trianglista.

* 1 m. Carreró o camí sense sortida

Jetstream

La vuelta al cole ha anat de la següent manera: ordinador corporatiu down per falla general de cert sistema operatiu de Microsoft del qual no diré el nom i, per altra banda, el meu mac down degut a una falla estrepitosa de la placa base i la tarja gràfica. Milers de nens tornen a l’escola amb un portàtil sota el braç i jo donant gràcies per l’iPhone.
Em pregunto com s’hauran equipat les escoles de primària i secundària per afrontar tant ordinador portàtil en mans tan petites. Hi ha endolls per tots? Quant duren les bateries? Totes les classes tenen wifi? Hi ha servei tècnic si els ordinadors fallen? Serà la nova excusa per no entregar els deures, enterrant per sempre el popular mi perro se me comió los deberes? Quant trigaran en instal·lar el Counter Strike i fer partides en xarxa local en comptes de sortir al pati?

Milers de preguntes existencials m’assalten a la vegada que veig la possibilitat d’un negoci potencial.

In The Garage

Per fi algú pensa amb el cap en el món de la publicitat online. Per què enviar tant spam sobre medicaments, software i pornografia quan són les coses més fàcils de trobar a la xarxa? Si el que és busca és atraure públic de totes les edats, races, credos i tendències polítiques, el que s’ha de fer és provocar als possibles clients amb un contingut o producte ben enigmàtic.

A casa estem fem una mini marató de The Big Bang Theory, així la Síl pot sentir-se més tranquil·la* comprovant que no sóc la única persona en el planeta que juga amb una xBox, llegeix còmics Marvel i va a treballar amb la samarreta de Flash passats els 30. En honor a aquesta nova etapa a les nostres vides, aquí queda aquest post geek.

*he dit la Sil? volia dir sentir-me jo més tranquil

Stockholm Syndrome

Habemus aqua. La solució salomònica a la retirada de l’aigua embotellada de l’oficina i substituir-la per dues màquines expenedores d’aigua freda de l’aixeta ha sigut retirar una d’aquestes i posar una màquina d’aigua mineral. És una d’aquestes màquines a mig camí entre el R2D2 i un robot de pel·lícula de sèrie B*, on el cap seria una ampolla gegant amb bombolletes. De vegades, quan m’apropo per saciar la meva set, espero trobar dins un cervell flotant ple de cables i, aleshores, telepàticament, sentir una veu que em xiuxiuegi: vas a ser asimilado (en algun dialecte Skrull, és clar).
La qüestió és que ara estem molt contents (si és que amb res se’ns fa feliços) i hi ha fins i tot bofetades per canviar la monstruosa ampolla de 15 o 20 litres. Encara no ha passat res com això i la raó probablement sigui que cada cop que s’ha de canviar l’ampolla hi ha fins a sis persones al voltant esperant el desastre i fent broma (quin mal ha fet Cámara Café) però algun acaba ajudant.
Em pregunto quant durarà.

Corregeixo. Em pregunto qui collons anirà a beure aigua de l’altre màquina.

* ho sé. fa dos posts també vaig utilitzar com a recurs “sèrie B” per fer una comparació. hauria de quedar compensat pel fet d’haver fet servir una mica de llatí.