'Goo Goo G'Joob'.

A Man With A Fork In A World Of Soup

Això d’aquí sota és una olla a pressió cabrejada. Per saber el perquè del seu mal humor, s’ha d’assistir a La Rebel·lió A La Cuina, on es farà servir aquesta mateixa olla per promocionar l’esdeveniment però substituint el ganivet per una cullera. Potser ha acabat sent una olla massa agressiva per estar enfadada amb un grup de nens sense identificar del Penedès que només volen alimentar-se de truita.

Tot per evitar una polèmica a lo Katy Perry. I després, encara em pregunten per què sento pànic quan agafo un llapis que no fa el que solia fer.

I’ve Got Diarrhea In Korea

En aquests temps que corren, i a aquestes alçades, degut a l’actual conjuntura del teixit soci-polític i a la crisi galopant que ens envolta que apareix fins i tot en els més petits detalls, fins a quin punt seria preocupant que a la meva oficina encara hi hagi qui passa pel costat de la meva taula i pregunta: pero tu, exactamente, qué haces?

Les crisis són com una moda més. Passatgeres però tornen.

If There’s A God, He’s Laughing At Us And Our Football Team

Tornava cap a casa després d’un llarg dia de treball amb la bossa del portàtil de la feina penjant d’una mà i amb una bossa de dotze rotllos de paper higiènic penjant de l’altra mà (havia visitat la drogueria entremig) i, amics, heu de saber que m’he sentit com una metàfora!

I no, no vinc de veure Watchmen.

Everything’s Cool As Long As I’m Getting Thinner

I treu el cap el que neteja els vidres de l’edifici. A la seva canastra, amb els seus cinturons i els seus productes de neteja, ensabonant els vidres i posant-me nerviós per com ens observa mentre treballa. Perquè sembla que no però ens observa. S’entera de tot el que passa a l’oficina i del que parlem els treballadors. Els projectes, els resultats econòmics, les conspiracions femenines, les distribucions de les taules, de com el Barça va jugar dissabte passat amb l’equip que fa servir la Sílvie al FIFA09. Sempre canvia l’Eto’o pel Gudjohnsen. Amb millors resultats, tot s’ha de dir.

Estic una mica perdut.

Con Solo Media Estrofa Hubiese Bastado

Té revolucionada l’oficina aquell tipus de dona catalogada fa uns anys pel meu amic Ferran com una de les que fa més ràbia. Aquella a qui li pregunten qualsevol cosa com, per exemple, si té hora i respon “jo no però el meu nòvio té un rellotge moníssim“.
I així han passat els dies. Sense calefacció, sense Gfail i mirant Lost, i potser una mica massa perquè diria que aquest matí he perdut deu minuts entre que he sortit de casa i he arribat a l’estació de rodalies. Tal qual, però sense flash de llum blanca ni res.

Encara no entenc per què el Ferran no té una categoria.