Durant l’agost, l’alegria més gran que pot recórrer l’oficina és quan recarreguen la màquina de pastes. La resta son penúries arrossegades feixugament esperant l’inici de les vacances.
Sempre m’he considerat de fonaments bàsicament optimistes però, paradoxalment, acostumo a pensar com seran els finals de gairebé totes les coses quotidianes que m’envolten. On acabarà aquest nou gadget que he comprat quan acabi sent substituït pel nou hype. Com acabarà aquest pis quan jo no hi sigui o l’enderroquin. Com serà el carrer on vaig nàixer d’aquí trenta anys més. Com serà deixar aquesta feina (per segona vegada). Com acabaré aquest blog (sóc especialment creatiu imaginant el títol perfecte per un hipotètic final). Com serà la meva última i potser primera cerimònia no apostòlica ni tan sols romana (curiosament, totes les cerimònies d’aquest estil que he protagonitzat fins ara han sigut completament involuntàries, i així seguiria).
Especialment m’atrau aquesta última. És una imatge recorrent durant les vigílies nocturnes mentre altres dormen. Em va quedar gravada un matí de dissabte, fa anys, despertant-me dels somni del meu propi funeral. Veia globus de colors i entrepans de Bimbo en meitats triangulars. Una selecció de la meva música favorita de fons. Totes les finestres obertes i cortines blanques al vent. Cap taüt. Cap persona.
El que dèiem. Clarament optimista.

El que sóc incapaç de visualitzar, ara per ara, és el principi de les meves vacances, aquí, a la cantonada.

Que Barcelona val la pena a l’hivern. A les sis de la tarda, quan ja és de nit. Caminant per l’Eixample amb un abric posat sota l’enllumenat taronja de la ciutat. Fred que talla la cara i potser tornar a agafar l’autobús. Aquell mitjà de transport públic que no serveix per arribar ràpid ni puntual enlloc però que és gustós quan no tens pressa. Com el Bicing, curiosament.

Evocando, evocando. Sin parar de evocar. Evocando… el bajón, claro.
La misma cantautora.

Rebo un escarit missatge éssemeésse al mòbil: Han nascut però no als ha vist ningú.
Em pregunto si són invisibles.

escarit 2 adj. [LC] Sense acompanyament de cap mena, sense adornaments, circumloquis, etc.

Una mudanza es como un picor en el ojete. Incómoda.
Cantautora a quien le fue francamente bien.

M’he desfet de més roba de la que em quedo. Mai l’he valorat com un cd o tots els còmics que sí m’he quedat. La roba no té cap càrrega emocional, com quan la Síl condueix esgotada de nit després d’un dia inacabable. Una mudança acaba sent una purga d’aquelles coses per les que busques racons on no molestin fins que hagin de ser retrobades. I quan ho són és per purgar-les.
Una mudança és una purga. Olvidaos del ojete.

purgar 1 v. tr. [LC] Llevar (d’una cosa) allò que l’embruta, que la impurifica, que no li convé.

Hi ha una xorrada com un piano que diu que en aquesta vida s’ha d’escriure un llibre, s’ha de plantar un arbre i tenir un fill. Tres condicions per a tenir una vida plena i, assumeixo, ser “feliç”. Jo tinc un llibre, he escrit sobre algun arbre i plantaré al meu fill si algun dia vol que l’acompanyi a un concert de reggae.
No veig pas en aquesta llista el tenir el carnet de conduir (ni l’habilitat de fer acudits, véase párrafo anterior). La raó pragmàtica popularment acceptada és que els cosmopolites no necessiten un cotxe per tenir aquesta (m’atraveixo a dir que) relativa sensació de llibertat. Jo em declaro més urbanita que lector de revistes de tendències però puc entendre l’argument. L’altre raó, suposadament científica, la vaig sentir aquest cap de setmana. Els dibuixants són un col.lectiu amb tendència (genètica?) a no conduir.
No va quedar clar si només afectava als dibuixants professionals o si als aficionats també però vaig abraçar amb força aquest argument durant quatre minuts. Perquè no és molt millor anar contemplant el paisatge i no necessàriament com a copilot?