I quan t’entreguen un paquet a casa que se t’havia oblidat que havia d’arribar? Que ni tan sols recordes què és el que contenia? Quan s’obre, no és com la més agradable de les sorpreses? No da gustico?

Fins i tot, treu el singlot.

Un dia el meu germà va córrer i córrer desesperat cap a l’entrada d’un bar per anar al lavabo. No va veure que a l’entrada hi havia una porta de vidre (devia estar extremadament net) i es va estavellar contra aquell mur invisible. Va seure uns segons al terra, desconcertat, fins que va plorar com només estan habilitats els nens a plorar.
Una de les raons per la que teòricament és una merda créixer és l’abisme que et separa del jovent. Als vagons del metro i del tren, aquest abisme es materialitza en el volum de les seves riallades desmesurades i intencionadament exagerades per a cridar l’atenció. En la seva roba, cinc anys pel davant de quan tocava. L’abisme no és tecnològic, com s’acostuma a dir. És només lingüístic. Petits tecnicismes com bendiez, gormiti i bacugan. Bàsicament, és l’abisme del que parlaven els nostres pares.
L’abisme està en aquella sensació de que abans la gent jove era més senzilla i accessible. Xocaven contra els vidres com en un simple gag d’humor. Ara sintonitzeu el Super3 per comprovar com tot es precipita.

He decidit que podria fer una llista de diverses activitats per a sentir-me més jove. Coses que només fan els adolescents. Després de pensar-hi, només me n’ha sortit una. Treure’m el carnet de conduir. Serà que ara l’adolescència arriba fins els quaranta.

Fa dues nits vaig somiar que assistia (de nou) a l’espectacle teatral de Faemino Y Cansado. Malauradament, el Faemino estava malalt i només apareixia a l’escenari el Cansado. Micròfon en mà, decidia tirar endavant amb el xou sense el seu inseparable company. Als pocs minuts de començar, es quedava en blanc, oblidant completament el guió. Jo patia realment per ell. El veia amoïnat. Suant. Fent esforços per recordar el text però només recordava petits fragments aleatoris. Quan la situació era ja insostenible, es ficava la mà per la part interior del darrera del pantaló i treia el que ell anomenava el seu invent per desviar l’atenció en moments de crisi: una pala de ping-pong amb forma de guitarra elèctrica. La platea esclatava amb una sonora i unànime ovació.

Aquesta última nit he somiat amb el capítol que està encara per emetre de Lost. O sigui, fent honor a l’estructura temporal no-lineal de la sèrie, he somiat amb el capítol que s’emetrà demà. Un flashforward en tota regla. No vull desvetllar cap detall per evitar possibles spoilers però puc avançar que, en un moment donat, el Jack es queixarà amargament davant dels altres losties, Kate y Sawyer, sobre la situació actual de l’illa, amb la següent sentència: “Aquesta illa comença a semblar-se perillosament a Formentera. Se suposa que ha d’estar deserta però, a l’hora de la veritat, està a rebentar *“.

Jo no he estat mai a Formentera però no són genials aquests guionistes?

* en el somni, el Jack deia realment “a rebentar”, literal i català

En canvi, diumenge, després de que l’Ini preparés una paella verda (perdó, vegetal), la Rothkovic unes galetes rostides i abans de que el Barrut demostrés la seva destresa movent els dits sobre el trast d’una guitarra xinesa (acte de poca delicadesa, degut a la carència d’alguns espectadors per aquesta habilitat), vam reflexionar sobre lo alienats que ens podem arribar a sentir quan als nostres amics els hi arriba l’època de germinar. Quan totes les seves converses transcorren al voltant dels seus fills nou nats. I, quan s’ajunten amb altres parelles, com evolucionen a parlar de la caca.
Sembla ser que als pares de fet no els aliena gens que els no germinadors monopolitzin les tertúlies de sobretaula discutint sobre l’últim artefacte d’Apple, el nou cotxe o moto adquirit, la sèrie de moda que els altres no miren o les històries de l’oficina que no poden interessar a ningú que no hi fos present.

Posteriorment, vam estar parlant i intercanviant notes durant una hora sobre els nostres nebots, alguns dels quals protagonitzen sovint aquest “el vostre” blog; la pàgina no oficial de fans inconscients de l’Anne Geddes.

El fet de no tenir fotografies que documentin el meu passat em converteix, potser, en un d’aquells personatges enigmàtics, dels que l’autor va destapant obscures vivències per sorpresa i explica detalls de forma desordenada. Per donar aquella sensació de que, malgrat t’està oferint la seva història en petites píndoles, sempre queden forats per omplir. I així, s’allarga la trama, es fidelitza al lector (o seguidor) i s’optimitza el rendiment de l’argument.
O no.

Aquest personatge enigmàtic no és capaç de fer alguns acords amb la guitarra però, dissabte al matí, va desmuntar el seu portàtil, peça a peça, i el va tornar a muntar, gairebé només pel gust de fer-ho.