The Great Escape

Els dies passen i segueixen insistint en tenir vint-i-quatre hores i nosaltres cada cop més coses a fer. Treballem a jornada completa, de vegades jornades maratonianes (a sobre em diuen que perquè no surto a córrer… ves tu a córrer!*), i ens posem activitats extres com si aquí no passes res quan el que volem realment es poder aturar-nos una mica i dedicar el poc temps que disposem en gaudir amb l’Emma de la primavera i les flors i el cel blau i totes aquestes merdes que hem aprés als telefilms de migdiada.
Algú ens va dir que quan un és pare (ojo que ara em poso en plan pare expert, amb una experiència de dinou mesos a les meves esquenes… espera, dinou? disset… no, dinou… això de comptar en mesos és un calvari) la parella pateix un distanciament. Altres és han dit que, un cop han estat pares, discuteixen més que mai. Doncs el nostre balanç és que la vida sigue igual i ni discutim més (jo diria que fins i tot menys però és que jo no discuteixo i per això em mantinc tan jove i si no será por eso pues no será) i ni ens hem distanciat ni res d’això. El secret està, amics lectors que heu vingut aquí a ésser alliçonats, en que cadascú tingui el seu espai. Que la Sílvia pugui fer gires mundials pels museus més importants del planeta amb l’Albert fent de Dúo Sacapuntas de la Poesía Catalana™ sense remordiments i que jo també tingui els meus moments de pau sense que això impacti en el temps de qualitat que passem junts els dos i/o els tres.

Per exemple, ahir dilluns i festiu, la Sílvia va marxar amb l’Emma de visita familiar deixant-me la casa per mi tot sol. Tota una tarda per llegir tranquil·lament a la butaca de llegir tranquil·lament, al costat d’una finestra amb vistes, només amb una condició: surt a comprar xoriço per fer unes llenties (sic).
Com a pare compromès amb la bona alimentació de la nostra família, no vaig posar cap impediment al tracte i vam sortir de casa tots plegats. Elles van marxar pel seu camí mentre jo vaig anar a comprar xoriço. Quan vaig tornar a casa a gaudir de l’estona de lectura tranquil·la a la butaca de lectures tranquil·les, vaig trobar-me amb que les claus de la Sílvia s’havien quedat posades al pany de la porta per dins.
El primer que hom pensaria és que ja no podia entrar a casa a gaudir d’una estona de lectura tranquil·la a la butaca de lectures tranquil·les. Però mentres esperava al manyac i passaven mitja hora, una hora, hora i mitja, vaig adonar-me d’aquest regal que m’havia fet la vida. Vols espai? Aquí tens Barcelona sencera per tu, en una tarda de sol, núvols i pluja. Un regal gens enverinat, malgrat el que podeu pensar, no tragueu conclusions precipitades. Si no fos perquè vaig estar passejant amb un xoriço a la mà i res més perquè, és clar, a la pregunta de “le pongo bolsa son cinco céntimos?” jo sempre responc “no cal, visc aquí mateix”, hagués estat una tarda per recordar.

* córrer, maratons, ho pilleu?