'50% ficció hiperbòlica'.

The Great Escape

Els dies passen i segueixen insistint en tenir vint-i-quatre hores i nosaltres cada cop més coses a fer. Treballem a jornada completa, de vegades jornades maratonianes (a sobre em diuen que perquè no surto a córrer… ves tu a córrer!*), i ens posem activitats extres com si aquí no passes res quan el que volem realment es poder aturar-nos una mica i dedicar el poc temps que disposem en gaudir amb l’Emma de la primavera i les flors i el cel blau i totes aquestes merdes que hem aprés als telefilms de migdiada.
Algú ens va dir que quan un és pare (ojo que ara em poso en plan pare expert, amb una experiència de dinou mesos a les meves esquenes… espera, dinou? disset… no, dinou… això de comptar en mesos és un calvari) la parella pateix un distanciament. Altres és han dit que, un cop han estat pares, discuteixen més que mai. Doncs el nostre balanç és que la vida sigue igual i ni discutim més (jo diria que fins i tot menys però és que jo no discuteixo i per això em mantinc tan jove i si no será por eso pues no será) i ni ens hem distanciat ni res d’això. El secret està, amics lectors que heu vingut aquí a ésser alliçonats, en que cadascú tingui el seu espai. Que la Sílvia pugui fer gires mundials pels museus més importants del planeta amb l’Albert fent de Dúo Sacapuntas de la Poesía Catalana™ sense remordiments i que jo també tingui els meus moments de pau sense que això impacti en el temps de qualitat que passem junts els dos i/o els tres.

Per exemple, ahir dilluns i festiu, la Sílvia va marxar amb l’Emma de visita familiar deixant-me la casa per mi tot sol. Tota una tarda per llegir tranquil·lament a la butaca de llegir tranquil·lament, al costat d’una finestra amb vistes, només amb una condició: surt a comprar xoriço per fer unes llenties (sic).
Com a pare compromès amb la bona alimentació de la nostra família, no vaig posar cap impediment al tracte i vam sortir de casa tots plegats. Elles van marxar pel seu camí mentre jo vaig anar a comprar xoriço. Quan vaig tornar a casa a gaudir de l’estona de lectura tranquil·la a la butaca de lectures tranquil·les, vaig trobar-me amb que les claus de la Sílvia s’havien quedat posades al pany de la porta per dins.
El primer que hom pensaria és que ja no podia entrar a casa a gaudir d’una estona de lectura tranquil·la a la butaca de lectures tranquil·les. Però mentres esperava al manyac i passaven mitja hora, una hora, hora i mitja, vaig adonar-me d’aquest regal que m’havia fet la vida. Vols espai? Aquí tens Barcelona sencera per tu, en una tarda de sol, núvols i pluja. Un regal gens enverinat, malgrat el que podeu pensar, no tragueu conclusions precipitades. Si no fos perquè vaig estar passejant amb un xoriço a la mà i res més perquè, és clar, a la pregunta de “le pongo bolsa son cinco céntimos?” jo sempre responc “no cal, visc aquí mateix”, hagués estat una tarda per recordar.

* córrer, maratons, ho pilleu?

No Reason To Talk About The Books I Read But Still I Do

Ahir (a la més recent alabatrada organitzada per LaBreu on es presentaren els últims poemaris de colors de l’editorial i on, no intencionadament, vaig arribar tard degut a un acte de responsabilitat familiar on vam decidir que, com a mínim, un dels dos pares de l’Emma l’havia de posar a dormir, cosa que té els seus avantatges ja que arribant tard no has de saludar a ningú*) en Jaume Miró va introduir el nou poemari Pianos i Túnels on va demostrar entendre la poesia de la Silvie molt millor que molts dels seus lectors més propers. I ho va demostrar sense dur ulleres de pasta, aquell component estètic trendy que es va convertir ràpidament en remei per a més d’un lleig. Per a més d’un dels que vam reconèixer no consumir-la habitualment, la poesia sembla que està allà, accessible, si un vol.
La resta del que pugui comentar sobre el que es va dir i la lectura de la Silvie entra en el terreny de l’embafament i l’estomagància.

Les presentacions de LaBreu no són breus** i, en un Horiginal sense cadires lliures ni fum, corre el rumor de que es va demanar brevetat als autors però que algú va oblidar demanar brevetat als presentadors i ponents, possiblement en una calculada estratègia per a vendre més llibres que ja se sap que avui dia tothom va amb els seus iPhones, et graven els poemes i els pengen a Youtube abans de que en Toni Gol hagi acabat la seva ponència.***

* noteu com m’esforço i forço cada dia per aconseguir parèntesis més llargs
** joc de paraules realment emocionant
*** les frases llargues també bé

Teenage Dad On His Estate

Hauré d’agafar la setrillera, amanir una mica aquest blog i empassar-me’l amb patates. Sé que vaig dir (aquí i aquí) que jo no cantava mai en públic però estic en posició d’afirmar que sóc el nou Xesco Boix. Imbuït pel seu esperit, al més pur estil possessió Raticulín, el meu últim hit ha calat tant entre el públic (dues persones) que estic per enregistrar-lo i fer-ne mertxandising.

  • Emma, On Estàs?: L’Emma ha trobat com a última teràpia anti-avorriment amargar-se per casa. Ha anat depurant la seva tècnica (de llocs tan evidents com amagar la cara darrere el coixí o anar sempre al mateix lloc, darrere el cotxet) i de vegades comença a ser difícil trobar-la (a l’espai entre el bidet i la paret, darrera la porta, entre la paret i la calaixera). A més, ha aprés a afegir certes dificultats pel cercador i ja no respon “Aquí!” quan crides “Emma, on ets?!”. Per a fer l’experiència més amena, he inventat una petita cançó que marca el període de cerca, un cop he contat fins a deu. Quan la sent, l’Emma sap que estic en ple procés de trobar-la i fa així:

    Emma, Emma, on estàs?
    Estàs aquí? Estàs allà?
    Emma, Emma, on estàs?
    Estàs a… quí!

    [Repetir si quan dius l'últim "aquí!" no has trobat la nena al racó on esperaves trobar-la, per exemple, dins la banyera]

L’èxit és tal que l’Emma la canta per cantar-la o, més important, quan està preparada per amagar-se i vol que la busquis.

Recapitulant, amb aquesta sisena composició, jo crec que dóna ja per a EP enregistrat amb radio-cassette al menjador de casa entre copa i copa de vi, amb el veí de dalt fent els cors (el que es coneix com a Classic Recording Xesco Vintage).
A més, tinc ja planejada una serie de contes il·lustrats on l’Emma s’anirà amagant darrere els objectes més estranys i hauràs de moure una pestanyeta per a trobar-la. Los Troquelados de Emma™. Que no s’ha fet mai.

Creative Commons: Reconeixement Creative Commons: No Comercial Reconeixement – NoComercial (cc-by-nc): es permet la generació d’obres derivades d’aquestes cançons sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc es pot utilitzar l’obra original amb finalitats comercials.

I Poured My Aching Heart Into A Pop Song

El meu disc dur on Time Machine s’encarrega de fer còpies de seguretat es diu Uatu. L’anterior es va dir Weller. El disc on estan les pel·lícules guardades es diu Jarvis i el que conserva les sèries de televisió es diu Hannon. Els meus iPhones s’han dit Liam, Noel i Bowie i els meus iPads Genís i Morrissey. El disc dur pels còmics s’anomena inevitablement Kirby, el MacBook Pro es deia Linus i l’iMac actual té nom de Celestial.

L’iPod va ser batejat com a Lennon i és mort.

The Father Who Must Be Killed

Jo no cantava mai en públic. Correcció: jo no cantava mai en públic excepte quan els decibels de la música estaven tan per sobre de la potència de la meva veu que feia impossible sentir-me a mi mateix. Però he acabat perdent la vergonya i els complexos.
Aquest matí, de camí a l’escola bressol, anava cantant-li a l’Emma “John Brown Era Un Petit Indie”*. Tot esperant que el semàfor es posés en verd, recorrent al torrent de veu que m’ha donat Déu-Nostre-Senyor, li bramava a l’Emma, ulls tancats, boca ben oberta, els versos mentre ella feia els gestos adequats amb els dits per a seguir la lletra (“un, dos, tres petits indies”) per a sorpresa i èxtasi dels motoristes aturats al ralentí a la línia blanca, que ens observaven des dels seus visors.
Però no he deixat pas enrere les fases més creatives que van caracteritzar els primers mesos de la vida de la meva filla i últimament he composat algunes noves cançons. Té bastant èxit el nou tema de l’hora del bany, perquè el “Peix Globus” és un hit del que m’he cansat, com uns Radiohead que ja no toquen “Creep” o uns Oasis avorrits del “Wonderwall”. Per tant, aquí van un parell de noves composicions (malauradament, només en text i sense melodia):

  • Pop: l’Emma té des de que va nàixer una sèrie d’animals aquàtics de goma amb els que es banya i poc a poc ha anant aprenent els seus noms. I el seu favorit és el pop. Per tant, el títol fa referència al cefalòpode i no a l’estil artístic. La lletra faria una cosa així com:

    Pop. Pop pop poooop.
    Semblo un calamar.
    Pop. Pop pop poooop.
    Tinc vuit tentacles.
    Pop. Pop pop poooop.
    Visc dins la mar…
    Pop. Pop pop poooop.
    …i se’m pot menjar.

    Es canta fent dansar el petit pop roig de goma… o mentre li rento el cap. Depèn. Amb una melodia similar a “L’Esquirol, Plim, Plim, Plim, Plim”.

  • Els Cosins: l’Emma menja prou bé però de vegades s’encanta i recórrer a allò de “una cullerada per la mama, una pel papa…” més o menys funciona per a que no estigui tan abstreta. Però només funciona si les cullerades es fan en honor als cosins. I com fer l’avió i dedicar palades de crema de verdura s’acaba fent avorrit, les últimes nits hem cantat quelcom així:

    El Pau, babau, té cara de gripau.
    La Nina, patina, i no contamina.
    El Blai, és guay, però fa molt guirigall.

    El Marc només vol anar a jugar al parc.
    El Roger, molt bé, és un bon porter.
    La Berta sempre es deixa la porta oberta.

    [en aquesta, la veritat és que improviso una mica la melodia perquè me n'oblido]

I, abans de que dispareu el bounce rate d’aquest site, no m’agradaria que marxéssiu sense notar lo complexes i treballades que estan algunes rimes.

No, no estan a Spotify.

* al meu cap li canto “John Brown Era Un Petit Indie“, no és cap error

Creative Commons: Reconeixement Creative Commons: No Comercial Reconeixement – NoComercial (cc-by-nc): es permet la generació d’obres derivades d’aquestes cançons sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc es pot utilitzar l’obra original amb finalitats comercials.