A bright future in sales

El futur professional de l’Emma podria estar en el cinema:

– Mama, mira, m’he inventat una pel•lícula. Es diu Gato Feo. És un gat que els altres gats i els ratolins li diuen Gato Feo i ell és dolent i els pega (…), és una peli molt interessanta i maca per persones de 3 i 7 anys [l’Emma aixeca tres dits en una mà i dos a l’altra], com el papa, que la poden veure i els hi agradarà molt. [sic sic i sic]
– Ara t’inventes pelis? Que vols ser directora de pel•lícules?
– [Estupefacta de conèixer aquesta nova professió] SÍ! De gran seré DIRECTORA DE PELIS!!
– Dibuixos o pelis de veritat?
– Pelis de veritat… Però necessitaré l’ajuda de tota la família.

El futur professional de l’Emma podria estar en la música:

[L’emma escoltant l’ària de Turandot]
– Jolín com crida aquest tiu.

Podria estar en el món de la moda:

[L’Emma de bon matí mirant a sa mare sortir del dormitori vestida amb un vestit d’estiu al febrer]
– Ha arribat la primavera… O QUÈ?!

Podria estar en la dramatúrgia:

– Papa, ara juguem a que tu eres l’hivern i venies a per mi però després veies que jo era una superheròina [més sic].

960

Past Masters, Vol. 1

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al desembre del 2014.

Em van explicar una teoria que no sé si té cap sentit ni cap base científica. Tampoc crec que sigui important que la tingui. Aquesta teoria venia a dir que vagi com vagi l’embaràs i el part, amb més o menys dificultats, amb més o menys dolors, amb més o menys sorpreses, la dona acaba oblidant tota aquesta experiència “traumàtica” en una boirina on només queden petits detalls, sovint els més agradables. És la manera que té la natura de tenir-nos llestos per a repetir i així perpetuar l’espècie. Perquè, segons com hagi anat, qui coi voldria tornar a passar per una nou embaràs i un nou part?

Bé, doncs jo he tingut algun nadó últimament entre braços i m’he adonat que ho he oblidat tot. Absolutament tot. Amb prou feines els sé agafar i ja no recordo què era donar un biberó o preparar unes farinetes. Trobar-te un bolquer per canviar o aixecar-te tres cops cada nit? No sé de què em parleu.
Els períodes s’han fusionat en la mateixa boirina que comentava abans. Recordo quan l’Emma va començar a caminar o quan li vam treure el bolquer perquè tinc una referència temporal clara però he oblidat completament una quantitat esfereïdora de detalls.
En quins mesos va començar a dir les seves primeres paraules o va començar a parlar directament o anar a quatre grapes o a menjar sòlids i mastegar. Tot això són puntets brillants en l’horitzó que s’allunyen, s’allunyen, s’allunyen i se’n van.

Per tant, sóc un pare incapaç de participar en una conversa amb altres pares novells sobre el vòmit del rotet o la bona oloreta que fan*. Per no recordar, no recordo ni tenir les típiques pors estil “està molt callada. dorm? mira si respira”.

En resum, tinc la sensació d’haver fet un unboxing de l’Emma i treure-la de la caixa amb dos o tres anys i encaixar-la en la nostra vida.

960

Oh, mare natura, quina utilitat i benefici pot tenir que jo hagi oblidat tot això? Amb la de coses inútils que recordo.

* notis els diminutius característics de qualsevol conversa sobre nadons

Start your own currency. Make your own stamp.

aplec
1 m. [LC] Munió de persones o de coses aplegades.

Podríem dur tots un globus groc farcit d’heli. Un cada persona que sortís a votar el dia del referèndum consulta procés de participació ciutadana Aplec Sobiranista™ del 9 de novembre. Un globus groc ben lligat al canell amb un fil vermell. Un símbol. Orgullosos del nostre sentit i ordre democràtic i català.
Un cop dipositat el nostre vot al col·legi electoral punt de votació FourSquare Check-in Sobiranista™, deixaríem anar el globus i ompliríem de color groc el cel blau. Els helicòpters de la Guàrdia Urbana i la Delegación del Gobierno podrien comptar els globus per a saber la participació. I si volguéssim fer pública la nostra decisió, escriuríem clarament al globus amb un Edding 800 permanent si sí, si no i, en cas de sí, si sí-sí o si sí-no. I així els drones dels diaris també podrien fer les primeres enquestes a cel d’urna.

7660

O podríem deixar-nos de xorrades.

Out Of Time

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares a l’octubre del 2014.

El setembre és un mes iniciàtic. No només per ser el començament del curs escolar pels nostres fills o pels que encara estudieu. És el veritable principi de molts dels cicles anuals del nostre dia a dia. És el vertader gener costerut. És el retorn laboral pels que parem a l’agost a agafar aire. És quan comprem el primer fascicle de la maqueta el Titànic quan sabem que no passarem del segon número.
I, pel que fa al retorn a l’activitat laboral, és quan comencem a quadrar horaris. Els nostres horaris amb els de l’escola amb els de la feina amb els de les avies amb els dels cosins.

960

Ara que l’Emma ha començat P3, en cap moment ens hem plantejat apuntar-la a una activitat extraescolar. Les activitats extraescolars tenen sentit quan els nens són més grans. Per estimular-los, motivar-los, per a que facin activitats col·lectives (esports, orquestres, etc.) o suplir mancances, tant del sistema educatiu com d’aquells coneixements especialitzats que els pares i mares no podem transmetre. Però per a un nen més petit, el canvi principal de la llar d’infants a l’escola ja és suficient (i pels que no han anat a la llar d’infants encara més). Els dies són més llargs i els horaris menys flexibles. De veritat un nen de dos o tres anys necessita fer anglès de vuit a nou del matí? És necessari que s’arrossegui fins a la piscina a les set de la tarda quan amb prou feines aguanta despert fins a les vuit?

En part és una necessitat. Els horaris escolars i els horaris laborals no són gaire conciliadors els uns amb els altres i sovint recórrer a activitats extraescolars ja és això: pura necessitat.
I en part ens obsessionem. Ens obsessionem amb que els nostres fills facin anglès als dos anys, que toquin el violí als tres, que nedin i facin bàsquet cada tarda que és vida sana. I, quan creixin una mica, hi haurem d’afegir l’absurda quantitat de deures i tasques que les escoles posen per a fer a casa.

Els nens ja passen prou hores a l’escola. Quan la majoria de nens probablement es queden al menjador, vuit hores han de donar sí o sí per a totes les activitats i lliçons del dia.
El temps lliure ja no existeix en les vides de molts nens que al sortir de l’escola fan una espècie de gimcana contra-rellotge fins a l’hora de sopar. Doncs a casa volem que l’Emma jugui, que s’avorreixi, que tingui temps per a divagar, imaginar i descobrir. En el seu nivell, encara podem ensenyar-li anglès nosaltres, gaudir de la música, pintar, saltar i fer tota mena de floritures amb cartolines i gomets, jugar bàsquet amb una paperera i fins i tot cuinar junts. I ja hi haurà temps per tota la resta.

Realment no som capaços, els pares i les mares, de cantar cançons amb ells, escoltar música, ballar plegats, parlar quatre paraules en anglès, jugar a pilota o fer quatre tombarelles? Cal que aquest aprenentatge el traslladem a un altre adult i perdem l’oportunitat d’estar més temps junts?
El que han de fer quan acaba el dia és passar més temps amb els seus pares i jugar més. Jugar més i estar més amb ells mateixos.

Per suposat, això és l’ara. L’any que ve, l’Emma anirà a ballet i a violí [so d’explosió termonuclear].

Hombre Araña

[box type=”bio”] Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al juny del 2014.[/box]

Un amic de la infantesa tenia un calaix ple de cintes de casset que contenien la seva veu. El seu pare havia estat enregistrant moments puntuals d’ell des de que va començar a dir les seves primeres paraules fins als primers diàlegs amb sentit. Malgrat ser aficionat també a la fotografia, havia decidit invertir temps en enregistrar el so ambient al voltant del seu fill en cintes de casset plenes de rialles i frases innocents i involuntàries.

960

La tecnologia actual fa molt accessible documentar fins a l’esgotament mental les nostres vides i la dels demés. La fotografia o el vídeo semblen la solució completa. Però, potser influenciat per aquell record, o potser per compensar l’“austeritat tecnològica” de la meva llar d’origen, tinc certa obsessió amb intentar enregistrar sons ambient significatius de l’Emma des de que va néixer.

I és que, per alguna raó, el departament de documentació i imatge dels meus pares mai va funcionar amb efectivitat. En aquella època, per casa dels meus pares no corrien ni càmeres de fotos ni càmeres de vídeo, i gairebé tot el que es pot trobar del passat del meu germà i meu són quatre fotografies mal comptades de moments inconnexos i no especialment rellevants. Per tant, tot just em queda la meva distorsionada memòria. I silenci.
Els beneficis són clars, per altra banda. Ni fotos comprometedores amb pentinats desfasats i vestits vintage ni vacances a la platja amb banyadors que mostren més del que insinuaven. Res que els amics, la parella o la família puguin fer servir per a fotre-se’n d’un. Que els vuitanta van ser molt durs.

Només quedarà constància del nostre pas per aquella època a la memòria col·lectiva.

I aquest és un de tants detalls que em plantejava quan va nàixer l’Emma. He d’enregistrar-ho tot? Conservar testimoni de cada petit gest per sempre? Que no trobi aquests buits quan vulgui mirar enrere? Un de tants propòsits que després acostumen a quedar en no res, com els de cap d’any.

Però, un cop les tendències maniacobsessives de fer una foto i un vídeo de cada petita gota de baba van quedar superades, he tingut prou èxit fent petites gravacions de veu a l’Emma per a la posteritat. Més per a la seva posteritat que la meva.
I, si d’aquí molts anys, un dia l’Emma es queda paralitzada perquè li venen fragments sonors de la part més posterior del cervell, del racó remot de matèria grisa on es guarden els records més profunds, potser al principi no sabrà què signifiquen ni d’on venen però, després, sabrà que es tracta d’un d’aquells sons que, si vol, pot recuperar.

Ara fa un any quan l’Emma tenia un any: