Passa amb la memòria com amb els arxius, que et recorden quan has canviat d’opinió. Quasi me desdigo i si, en el seu dia, vaig dir que als concerts gratuïts de la Mercè mai més, suposo que el fet d’haver treballat fins altes hores de la matinada de dissabte va fer que que les ganes per veure a Primal Scream o a La Casa Azul (Antònia Font toquen a totes les Mercès de la vida) creixessin proporcionalment i sense control. Vaig acabar esgotat així que millor deixo que m’ho expliquin.

Sopant, ma mare va dir este pan está blando i es va quedar completament indiferent quan em vaig posar la barra de pa a l’orella i vaig replicar pues a mi no me dice nada. I fins aquí el report aperiòdic de convivència post-adolescent.

M’han fet dubtar i ara no sé si comprar-me el matalàs de làtex o viscolàstic, una cosa que tothom m’aconsella que es veu que és un material que no només s’adapta al cos sinó que també s’adapta a la seva temperatura. He pensat en deixar a sobre els refrigeris acabats de comprar.
Es veu que el piscolabis aquest ara és lo más en matalassos però jo sóc poc aventurer (de más vale malo conocido) i una mica tossut i si he de dormir incòmode, dormo incòmode, però dormo sobre el teixit artificial que em doni a mi la gana.
També m’han recomanat que, si estic considerant tenir descendència, no el compri gaire còmode perquè els nens tenen tendència a anar a dormir amb els pares, concretament entre l’un i l’altre, i això els podria dissuadir. Tots els pares expliquen la mateixa batalleta. Alguns acaben al sofà (o pitjor encara, al llit del fill).
Curiosament, no recordo anar gaire sovint a dormir amb els pares. Només durant una època, quan ma mare estava embarassada i només quan el meu pare sortia per la porta, ben de de matí, per anar a treballar. Hi hauria més espai, suposo. També recordo no poder dormir-me i quedar-me jugant amb la camisa de dormir de la meva mare, que era rosa i m’agradava molt perquè era suau.
Les memòries són excèntriques i selectives. I incomprensibles. Ma mare s’ha comprat el seu primer pen drive d’un giga. Em va preguntar si cabien words. Vaig dir que sí. Em va preguntar quants. Li vaig dir que depenia. Em va preguntar de què depenia. Vaig respondre que depenia de la mida. Em va tornar a preguntar quants cabien i jo vaig dir que cent. Va somriure i es va quedar més tranquil.la.

El Chuspi és un dels patidors pares a qui el seu fill fa fora del llit cada nit a allò de les tres de la matinada. Ha pensat que es revenjarà d’aquí quinze anys (aprox.), quan el seu fill porti les primeres nòivies a casa i es quedin a dormir. Aleshores anirà, es posarà al mig i… qué? a que jode?!

Un home toca un solo de guitarra d’aire (un punteo guay) a l’andana del tren. Una noia perd una polsera i quan li recullo i li torno em crida ben alt “merci!” dins el vagó. Un noi em perfora amb la mirada i, ni tan sols tornant-li la mirada descaradament, això el treu del seu estat semi-catatònic. Jo els he somrigut als tres.
La gent aïllada amb el seu iPod no em fa por. Però, de petit, quan a la vorera hi havia un grup de gent xerrant, em feia vergonya passar aprop d’ells, especialment si eren noies. Creuava el carrer. A mi la sociabilitat mai m’ha agradat.

Ma mare em va tornar a oferir truita per sopar. Tres cops. La vaig rebutjar tres vegades educadament. Una estona més tard tenia la truita a taula. No va comprendre perquè no me la vaig menjar. No va comprendre perquè vaig marxar.

I sí, com suposo que s’ha intuït (no cal gaire investigació 2.0), ja som propietaris (tu, jo, el banc) d’un nou pis el qual volem convertir en una nova llar. Un pis cèntric, maco, ni gran ni petit i que pagarem fins que morim. L’entrada fa olor a missa. Te uns sostres alts i macos, finestres de fusta antiga, portes dobles i uns terres de colors. En especial, m’agrada el mosaic del passadís que gairebé forma una d’aquelles textures que si la mires detingudament durant una estona, al final et descobreix una forma en tres dimensions. Com a Mallrats, jo diria que veig un vaixell però la Reich, que té vertigen, creua el passadís amb els ulls tancats.
I és aquest el nou escenari el que, com el Vila-Matas, espero que sigui habitual, el dia que finalitzem la mudança (d’aquí un bon grapat de setmanes) i pel que em ja veig que posaré pesat i redundant (i ara no sé si disculpar-me o no).

Em pregunto que se n’ha fet d’aquelles imatges en 3D i per què han passat ja de moda. Crec que hi ha una generació que creu que els noranta són com els vuitanta i deixen que els seus kitschismes es dilueixin en el subconscient col.lectiu. Y nada mas lejos de la realidad*.

* nada más lejos de la realidad és la millor frase del món (avui).
** escenari de les fotografies pot no ajustar-se a la realitat del pis. rodat per especialistes.

Viure en un mateix barri durant anys genera cert automatismes. Coneixes els traçats més curts, on es pot aparcar i tots els seus serveis. Saps on està cada comerç, quins horaris fan, quan s’obre un de nou i de quin tipus.
Un canvi de barri, després de trenta anys, suposa una aventura pel fet de sortir a buscar allò més simple i quotidià, una drogueria o una ferreteria, però és una activitat completament necessària. Observar nous vells carrers, les cruïlles per on has passat mil cops i on no havies vist un petit comerç de claus i soles de sabata o una botiga especialitzada en globus terraqüis.
I observar el veïnat. Les dues senyores que tornen de la compra agafades del braç caminant molt a poc a poc. El dependent de la fruiteria que que s’avorreix al costat de les pomes verdes veient passar la gent. Aquell senyor que observa bocabadat l’interior d’un sex shop i, una estona després, te’l tornes a trobar a l’aparador de La Tienda Del Espía, sota el cartell Le engaña su mujer?.

Sobre l’últim, la resta de la seva història s’escriu sola.