Crec recordar que va dir el Tomàs que al Carrer del Comerç ni hi havia botigues ni hi havia mercat ni hi havia res de res. Quina manera de desqualificar l’únic carrer que dóna accés al Carrer dels Petons.

Si no m’agraden les disfresses ni disfressar-me i tampoc em sento còmode com espectador o participant en cap tipus de ritual, amb quina actitud se suposa que m’he de presentar a una boda? Amb una mica de sort, gràcies al meu vestuari, potser venc alguna assegurança de vida (vendre un pis en aquests temps està fatal).
En un altre ordre de coses, el recitar d’ahir va ser un èxit però s’ha de saber que Sílvie Rothkovic també és capaç de recitar de memòria gairebé tots els Celebrities de Muchachada Nuí! (i algun testimonio chanante), cosa de la que dubto que fossin capaces ni l’Emily ni la Sylvia ni la Virginia.

A alguna d’aquestes potser li hagués anat millor amb una mica més d’humor.

Abans de la mudança de dijous passat, tenia les meves pertinències escampades a tres o quatre residències. Vivint de prestat. Avui m’he posat un polo negre que va sortir d’una rentadora aliena. El suavitzant que es va utilitzar fa una intensa olor similar a la colònia Nenuco o S3. Una mica olor d’infantesa, una mica el perfum de la portera.
És tan intens que crec que començo a sentir-ne el gust a la gola.

No recordo a ma mare fent servir aquest suavitzant mai abans.

La meva afició pel còmic (de super-herois i altres) suposo que es va cimentar quan vivia amb els meus avis. El meu oncle encara era un post-adolescent que vivia amb els seus pares però mai parava per casa.
Els diumenges a la tarda, després de dinar, els adults es quedaven fent la tertúlia de sobretaula i jo m’amagava al seu dormitori on tenia accés als seus còmics de super-herois (especialment Conan, Iron Man i Thor) i altres publicacions com Cimoc o unes intel.ligibles fotonovel.les. Llegia aquelles aventures coloristes de super-herois i històries de descobridors de tombes, on mòmies en blanc i negre perseguien jovenetes gairebé nues, rodejat de pòsters amb algun pit a l’aire mentre sentia els partits de futbol de fons. La bombeta que penjava del sostre era vermella així que l’ambient era molt més sòrdid del que es pot imaginar.

Durant el sopar de nadal de l’any passat, el meu tiet (que ja està en uns quaranta molts) va dir que ell no hi pensava mai en la mort. Sempre s’havia imaginat vivint per sempre, com Thor. Aquest cap de setmana me n’he adonat que el Carrusel Deportivo no ha canviat gens. Fa anys vaig obrir aquest blog amb la intenció de parlar del present i no del passat.

Els pianos són com molts ordinadors. Negres, brillants, amb teclat. Si no tecleges la combinació adequada, com si d’una contrasenya es tractés, no apareix el contingut que busques. Per rebatre aquesta estupidesa, només cal veure flotar un piano sobre els carrers de Barcelona. Els únics ordinadors que fan això són els que surten per les finestres dels usuaris després de penjar-se per cinquena vegada consecutiva. Duen una trajectòria directament inversa.

I afortunadament, vam esquivar el drama complet en fer totes aquestes peripècies vint-i-quatre hores abans d’una pluja furiosa.