'Un blog costumista'.

Attack Of The Green Lantern

L’enèsima averia del sistema d’aire condicionat del pis va comportar que haguéssim de demanar prestat (sé que és molt trist) algun catxarret que ens ajudés a passar aquests dies de calor i penúries de la millor manera possible. I per aquestes, va arribar a casa el poder de l’ió: un ventilador rotatori amb forma de columna, a mig camí entre la torre de Collserola i R2D2 que, ves a saber com (té un botó que ionitza?), ens ha mantingut vius sempre que la nostra zona d’operacions no s’allunyés gaire de la seva zona d’acció.
Per tant, en aquests dies d’estiu i en cas de necessitat, us recomano ions.

Els nens, en canvi, no semblen entendre de temperatures. Les fotos immediatament superiors estan separades en el temps per dos anys. El Pau Petit mai ha entès de suors estiuenques i prefereix dormir acompanyat*.

* és possible que el que li agradi al Pau Petit no sigui adormir-se sobre el seu tiet sinó sobre la seva samarreta negra perquè és la mateixa en ambdós casos
** qualsevol paral·lelisme o referència de mal gust amb el Michael Jackson serà censurada sense pietat

The Lost Art Of Conversation

Uns dies a les mans (al sofà, al llit, a la cadira) i el dubte “per a què serveix l’iPad” queda resolt. Serveix, concretament, per a qualsevol cosa. Punt i final. Tot depèn de l’enfoc que li volem donar a l’aparell (com passa amb qualsevol altre).
És la màquina definitiva per a llegir, evidentment. L’objectiu de convertir-lo en aquell somni humit que tot col·leccionista de còmics ha tingut des de sempre, un lector electrònic per endur-te els teus volums i sèries amunt i avall sense carregar tones de paper, es fa realitat. La pantalla, que probablement en exteriors pateixi amb els reflexes del sol, té una qualitat brutal i en interiors no té rival. I les discussions paper versus pantalla estan de més. Que cadascú esculli segons les seves circumstàncies i preferències.
Malgrat sembla un gadget orientat al consum de contingut, tot es saber redirigir l’ús als nostres desitjos. El teclat és realment còmode en posició horitzontal. A partir d’aquí, ja siguin texts, apunts, posts, xarxes socials, la nostra interacció amb la xarxa no es veu limitada en cap moment. Generar contingut no té més barrera potser que la carència d’una càmera però, per la qualitat que donen les càmeres en dispositius mòbils, personalment no la trobo a faltar.
L’interface segueix sent igual d’intuïtiu que l’iPhone (si la Nina, que no te ni dos anys, navega pels àlbums de fotos sense problemes, tothom pot) però amb unes quantes polsades més. Per tant, l’administració de fotografies i vídeos es una experiència força mes agradable.
La duració de la bateria compleix i, en gairebé una setmana, ha estat en càrrega dos cops.
A partir d’aquí, tot és ampliar les seves capacitats amb les aplicacions adients, segons les necessitats: administrar documents (DropBox gratuït i GoodReader per 0,79€), veure els mkv’s (Air Video per 2,39€) o llegir còmics (ARCreader, gratuït, a l’espera de la versió de ComicBookLovers) que tenim a l’ordinador, etc.

És un aparell que, amb les seves mancances, i sent un capritx mes, si no substitueix l’ordinador central de la casa, t’allibera d’ell.

The Booklovers

El dia que es va presentar l’iPad vaig pensar que no seria l’únic en veure-li ràpidament aquesta possible funcionalitat al nou gadget d’Apple i l’Álvaro, des de La Cárcel de Papel, probablement ho va exposar ahir nit millor que jo.
Quan el vaig veure per primer cop, em van donar bastant igual les seves mancances pel que fa a connectivitat (HDMI i USB), expansió (ranures o slots) o permetre aplicacions córrer en multi-tasca (habilitat que no enyoro gaire a l’iPhone). També van quedar en segon pla les seves capacitats de 3G i d’iPod amb esteroides.
Jo el que vaig veure va ser un lector perfecte per còmics. Una pantalla amb la mida adequada, amb un pes i una duració de bateria raonables i prou espai en disc com per portar part de la biblioteca mòbil. Tot depèn de certs factors. El que trigui el mercat en adaptar-se (el discurs sobre la mort de la grapa fa tants anys que dura que podria dir-se que hem conviscut amb ell tota la vida però un aparell com aquest no ha d’implicar la desaparició del paper perquè sí) o com ho assimilarien els lectors. Per no parlar de les possibilitats que pot tenir un còmic amb connectivitat a internet (autoedició, multi-idioma, interacció amb autors i editorials, expansió de pàgines, accés a referències per capítols anteriors, etc.).

Mentrestant, el que pot reactivar és el “mercat” dels escànners.

Actualització: PaneFly i el seu comic book reader per l’iPad.
Actualització 2: Comic Zeal anuncia la versió 4 del seu software lector de còmics per iPhone i iPad.

Ichiban

El futur ens han dut també canvis interiors. Canvis intangibles a nivell espiritual. En la forma i la manera en la que sentim. Ningú es sorprèn en comprovar l’estimació que la gent por arribar a exterioritzar per certs objectes inanimats. “No puc viure sense el meu iPod” seria un clàssic normalitzat. Fer-li petons al portàtil, a un nino que encara viu dins el blister o abraçar amb força el jersei favorit seria quelcom més extrem però acceptat obertament. Es magregen cd’s i videojocs com fa unes poques dècades només es feia amb els llibres.
I potser ens avergonyim d’ells uns anys després. Dels objectes i dels intangibles també. Dels nostres noms d’usuari i adreces d’email repartides als quatre vents per la xarxa. Amb referències explícites a les nostres filies i l’any de naixement. El “backstreetboys_forever@hotmail.com”, “mario_vivalossmiths@yahoo.com” o “neniguapi8@msn.es”.
Avui dia ens importen unes coses molt bizarras.

Observant aquesta nova derivació del Síndrome de Diògenes (ens avergonyim dels nostres cd’s però no els llencem a les escombreries), proposo regalar-ne un a cada visita que aparegui per casa. Sempre donar-lo just al moment que surten per la porta (abric en mà), tal i com fem nosaltres.

Arcadia

El fet d’anar pel carrer fent fotografies amb la càmera de l’iPhone mentre escolto música, edito la fotografia amb la versió de Photoshop per iPhone (una mica de contrast aquí, una mica d’exposició allà) en el mateix moment que converteixo la imatge en una Polaroid (més falsa que un bitllet de trenta euros) amb Polarize i després la pujo a qualsevol dels blogs que existeixen amb la seva pròpia aplicació també (Flickr, Tumblr, Posterous) mentre s’anuncia automàticament a Twitter pot sonar cool, tecnològic, guay, molongui o modern però l’única cosa que n’he tret és topar tres vegades amb tres vianants diferents que sí miraven per on anaven.



Potser l’evolució, en la seva saviesa infinita, mantindrà els cinc dits però ens farà créixer un “tercer” ull.