El dia que es va presentar l’iPad vaig pensar que no seria l’únic en veure-li ràpidament aquesta possible funcionalitat al nou gadget d’Apple i l’Álvaro, des de La Cárcel de Papel, probablement ho va exposar ahir nit millor que jo.
Quan el vaig veure per primer cop, em van donar bastant igual les seves mancances pel que fa a connectivitat (HDMI i USB), expansió (ranures o slots) o permetre aplicacions córrer en multi-tasca (habilitat que no enyoro gaire a l’iPhone). També van quedar en segon pla les seves capacitats de 3G i d’iPod amb esteroides.
Jo el que vaig veure va ser un lector perfecte per còmics. Una pantalla amb la mida adequada, amb un pes i una duració de bateria raonables i prou espai en disc com per portar part de la biblioteca mòbil. Tot depèn de certs factors. El que trigui el mercat en adaptar-se (el discurs sobre la mort de la grapa fa tants anys que dura que podria dir-se que hem conviscut amb ell tota la vida però un aparell com aquest no ha d’implicar la desaparició del paper perquè sí) o com ho assimilarien els lectors. Per no parlar de les possibilitats que pot tenir un còmic amb connectivitat a internet (autoedició, multi-idioma, interacció amb autors i editorials, expansió de pàgines, accés a referències per capítols anteriors, etc.).

Mentrestant, el que pot reactivar és el “mercat” dels escànners.

Actualització: PaneFly i el seu comic book reader per l’iPad.

El futur ens han dut també canvis interiors. Canvis intangibles a nivell espiritual. En la forma i la manera en la que sentim. Ningú es sorprèn en comprovar l’estimació que la gent por arribar a exterioritzar per certs objectes inanimats. “No puc viure sense el meu iPod” seria un clàssic normalitzat. Fer-li petons al portàtil, a un nino que encara viu dins el blister o abraçar amb força el jersei favorit seria quelcom més extrem però acceptat obertament. Es magregen cd’s i videojocs com fa unes poques dècades només es feia amb els llibres.
I potser ens avergonyim d’ells uns anys després. Dels objectes i dels intangibles també. Dels nostres noms d’usuari i adreces d’email repartides als quatre vents per la xarxa. Amb referències explícites a les nostres filies i l’any de naixement. El “backstreetboys_forever@hotmail.com”, “mario_vivalossmiths@yahoo.com” o “neniguapi8@msn.es”.
Avui dia ens importen unes coses molt bizarras.

Observant aquesta nova derivació del Síndrome de Diògenes (ens avergonyim dels nostres cd’s però no els llencem a les escombreries), proposo regalar-ne un a cada visita que aparegui per casa. Sempre donar-lo just al moment que surten per la porta (abric en mà), tal i com fem nosaltres.

El fet d’anar pel carrer fent fotografies amb la càmera de l’iPhone mentre escolto música, edito la fotografia amb la versió de Photoshop per iPhone (una mica de contrast aquí, una mica d’exposició allà) en el mateix moment que converteixo la imatge en una Polaroid (més falsa que un bitllet de trenta euros) amb Polarize i després la pujo a qualsevol dels blogs que existeixen amb la seva pròpia aplicació també (Flickr, Tumblr, Posterous) mentre s’anuncia automàticament a Twitter pot sonar cool, tecnològic, guay, molongui o modern però l’única cosa que n’he tret és topar tres vegades amb tres vianants diferents que sí miraven per on anaven.



Potser l’evolució, en la seva saviesa infinita, mantindrà els cinc dits però ens farà créixer un “tercer” ull.

Avui he començat el dia posant-me el jersei del revés i més tard he tingut dificultats per escriure un llarg paràgraf a mà. No me n’he sortit amb un petit post-it tampoc. L’he repetit fins a tres vegades fins que he estat convençut de que una tercera persona seria capaç de desxifrar el seu missatge.
Ha dit el 4Colors que amb tanta pantalla tàctil, l’ésser humà hauria d’evolucionar i suprimir el greix de la punta dels dits. Li he respòs que potser que desapareguessin els dits directament podria ser també una manera d’evolucionar. No sé si, a aquest pas, perdrem el gust pels treballs manuals però no recordo fer servir gaire el dit petit amb l’iPhone. Ves a saber si en unes poques generacions tenim les mans dels Simpsons.

No fa tants anys, una professora (que es rumorejava era germana d’una de les components de Nosoträsh, cosa que mai es va confirmar) se’m va apropar en mig del silenci d’un examen d’història d’art i va dir en veu alta: “què letra tan bonita tienes”. És va girar tothom i el que sí es va confirmar és que, de tant en tant, puc exterioritzar un sentiment de vergonya.

Pensant-t’hi una mica, l’austeritat tecnològica durant la meva infantesa no només es reduïa a la cuina. El departament de documentació també va quedar relegat a l’ostracisme. Per casa no van córrer ni càmeres de fotos ni càmeres de vídeo i gairebé tot el que es pot trobar del nostre passat es redueix a aquest espai virtual. En les seves lletres i la meva poc acurada memòria. Ni fotos comprometedores amb pentinats i vestits antiquats ni vacances a la costa amb banyadors que mostren més del que insinuaven. La nostra presència cibernètica no només queda delimitada pels últims vuit anys de blog sinó que, informalment i extraoficialment, pel que es pot veure només quedarà constància de la nostra existència aquí, en aquest blog que va fer el seu aniversari ahir.

Potser l’única conseqüència positiva dels batejos i les comunions és aquella fotografia que penja dels menjadors de les avies, amb vestits de pre-núvies i de mariners, amb les mans juntes sota el nas. Potser més valia allò que res.