El Duendecillo Verde

Tot just aterro del meu primer viatge internacional per feina de llarga durada des de que va nàixer l’Emma. I he pogut observar que estem per tot arreu. Tant allà (és igual on sigui allà) com aquí, estem pels carrers, a les portes de les escoles, als supermercats, a les terrasses, als txiquiparcs i als aeroports. Els nostres fills fan una giravolta en patinet, veuen un objecte a l’aparador, marquen un golàs entre dos troncs d’arbre o estan preparats per a lliscar des del tobogan més alt. Quan reclamen la nostra atenció, han d’insistir amb dos o tres “papa!” per a que aixequem la vista dels nostres telèfons i somriguem.

No ens jutjaré. Sé que existeix la part que no es pot observar. Les tardes que passem a casa posant-li veu als Clicks, fent d’arquitectes amb el Lego, personificant monstres, ballarins o superherois, llegint contes, dibuixant o xutant la pilota. El que passa és que volíem respondre aquell mail de feina que ha quedat pendent. Comprar una cosa. Parlar amb la mama que encara està a la feina. Estarà la meva última foto rebentant les estadístiques d’Instagram?

Som uns pares pèssims, de vegades. No ens jutgeu i assumim-ho, com abans millor. No som perfectes ni ho fem bé sempre i, de tant en tant, estem així, distrets per les tecnologies. No passa res.

Però són aquestes mateixes tecnologies les que m’han permès veure i parlar amb la meva família cada nit, tenir una foto cada hora del que fan, que m’ensenyin on van i poder llegir què diuen. I farà un segle que vam començar a gaudir dels telèfons i les comunicacions epistolars són admirables avui dia però també reconeixerem que no és el mateix. Us deixaré un tòpic: escurçar distàncies.

Per tant, pactem no llençar-nos mirades de desaprovació la propera vegada que, en un aeroport qualsevol, el teus quatre fills es distribueixen de forma organitzada i a l’hora entre: cavalcar una Samsonite amb rodes passadís de la Terminal avall (el gran), esbatussar-se entre ells per un lloc lliure per seure al Gate 22 (el mitjà i la mitjana) mentre el petit escampa un suc per les sabates de la resta de turistes que feien cua “pacientment” i tu estaves distret fent un tweet graciosíssim. Quan aixequis la vista de la pantalla per observar el caos que s’ha generat en aquell minut de relax, ens mirarem sabent que som del mateix tipus de pares pèssims involucrats.

Només necessitaves un moment.

IMG_460300390

L’Emma va aprendre a nedar sola i sense complements aquest passat diumenge perquè ella va voler. Vaig voler pensar que, de forma inconscient, va esperar a que jo tornés per a que ho pogués presenciar. Perquè m’hagués fet mal perdre-m’ho. Cap tecnologia m’ho hagués pogut compensar per més a prop que ens facin sentir en la distància.

I ja us ho deia jo que cada nen té el seu ritme. Potser no calia que la portéssim a natació des dels 3 mesos.

Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares a l’agost del 2015.

November Spawned A Monster

La imatge que hom projecte de sí mateix com a pare des del moment en el que considera tenir descendència es distorsiona progressivament se superen les etapes fecundar, embaràs, part, criança i ensinistrament. La fantasia del pare amb nervis d’acer que somriu de costat i pica l’ullet davant qualsevol barrabassada del seu fill. La temprança davant la filla que puja les escales del tobogan a l’infernal parc urbà i que segur no caurà. La calma davant el nen ennuegant-se amb un tros de fuet. Totes aquestes postures vitals i totèmiques es descomponen i, davant l’onada de desconeguda histèria que ens invadeix, només queda aferrar-nos a la última connexió. El pare cool que recita de memòria totes les alineacions dels X-Men i Los Vengadores des de la dècada dels 60 fins l’era moderna del videojoc, que mai quedarà paralitzat davant d’un aparell amb pantalla tàctil no importa quants anys passin i que encara pot gaudir de l’última banda d’adolescents marginats sorgida d’algun edifici gris de Manchester. Aquest pare guay que perdurarà.

November Spawned A Monster

Doncs aquest pare ideal amb nena penjant de la mà quedà eclipsat, a la festa de la castanyada de la llar d’infants, pel nen amb samarreta de Star Wars i jaqueta de Spider-Man amb pare amb uniforme de Star Trek oficial o samarreta de Green Lantern indistintament amb motxilla a l’esquena plena de marxandatge vintage. L’Emma va guanyar còmodament la batalla del cuquisme, els panellets eren comestibles però la meva derrota com a pare freak navega intravenosa com metralla directe al cor de Tony Stark.

Zoom a una ploma

En un punt indeterminat de l’Eixample, en el trajecte de la feina a casa que és on passo un temps valuossíssim cada dia, una nena avançava per la vorera amb els ulls clavats en la pantalla d’un mòbil. No tindria més de nou o deu anys i potser anava acompanyada del seu pare. Els vaig seguir durant una estona entre molta altra gent anònima sense interès simplement perquè els nostres camins coincidien i el seu ritme era àgil com el meu. Poc a poc els vaig anar atrapant. Ell caminava distret amb un ull a sobre d’ella. I, apropant-me una mica més, vaig observar com ella es seguia a ella mateixa a través de l’iPhone. Em vaig adonar que la nena es dedicava a observar-se a si mateixa sobre les línies imaginàries de Google Maps. Ella era la boleta blava brillant que, durant una estona, va coincidir en la línia imaginària del meu trajecte de la feina a casa.

Podrien ser dos turistes orientant-se a la ciutat desconeguda. Podria ser un simple passatemps. Els vaig deixar enrere en un obrir i tancar d’ulls. Però no és meravellós per a un nen poder fer zoom a un país llunyà o fer zoom a un mateix i resseguir-se en qualsevol moment i en qualsevol circumstància? Com un Déu curiós.

I Poured My Aching Heart Into A Pop Song

El meu disc dur on Time Machine s’encarrega de fer còpies de seguretat es diu Uatu. L’anterior es va dir Weller. El disc on estan les pel·lícules guardades es diu Jarvis i el que conserva les sèries de televisió es diu Hannon. Els meus iPhones s’han dit Liam, Noel i Bowie i els meus iPads Genís i Morrissey. El disc dur pels còmics s’anomena inevitablement Kirby, el MacBook Pro es deia Linus i l’iMac actual té nom de Celestial.

L’iPod va ser batejat com a Lennon i és mort.

Hello Kitty Kat

Tenim un nou membre a la família. No és tracta d’un germanet per l’Emma malgrat els rumors que ha generat el braç fantasma en aquesta foto. Però, en part, sí que és un nou germanet per alguns elements de la casa, com es veu a la foto més a baix. Es tracta d’un nou iMac de 27″ que ha de substituir el meu defenestrat Macbook Pro (2006) i fer de nau nodrissa per la resta d’aparells.

Gràcies al programa HCI a través del Fnac hem aconseguit un bon preu (una rebaixa al voltant del 40%) i això em va fer decidir-me pel model de 27″. Pensava que la pantalla em menjaria però la taula és prou profunda i ample i les mides que vaig agafar eren correctes: hi cap.
La màquina és veloç (és clar que, comparat amb un ordinador de fa 6 anys, qualsevol cosa em sembla veloç) i la pantalla d’una qualitat brutal i amb una manca de reflexes que és sorprenent. Els altaveus, situats sota la pantalla, sonen prou bé. Malauradament, a través del programa HCI no es podien fer modificacions i només estaven disponibles els equips base així que he hagut de prescindir de Fusion Disks o el SSDs. Per tant, encara hi ha espai per a millorar el rendiment (una opció seria un disk extern SSD ThunderBolt per al OS X).
Externament, les extremitats finíssimes de la pantalla criden l’atenció. És extremadament silenciós, fins i tot quan el processador és exigit, i molt net pel que fa a la distribució de cables malgrat l’accés als ports USB, ThunderBolt, etc. podria ser millor.
I fins i tot diuen que la pantalla em posa moreno.

Mostres del procés d’unboxing aquí, aquí i aquí.