M’agrada que els blogs que llegeixo tinguin un disseny agradable a la vista. Que siguin clars, estructurats i una mica minimalistes. Després els llegeixo sempre a través del feed RSS i gairebé no els visito mai si no és per comentar.
Sóc maniàtic i una mica tiquismiquis. Això és vox populi.
Aquí, la meva oficina.

Hi ha dilluns en els que és millor no sortir de casa. I com els dimarts sempre són pitjors que els dilluns, ara penso que millor no haver sortit del llit. Torno a tenir insomni i una apatia que no sé si és depressió perquè no sé si mai n’he tingut una o una son incontenible. A les quatre de la matinada m’he posat a enviar SMS’s sabent que no es llegirien i, de segur, acabarien despertant als receptors.
Tinc una forta correspondència via SMS durant tot el dia, sempre amb les seves paraules senceres i accents. No sóc persona de parlar per telèfon. A mi doneu-me mitjans epistolars, ja siguin amb tecles o boli BIC. Em comunico via post-it amb la meva companya de pis i això que vivim en cinquanta metres quadrats. En el passat, vaig espatllar un Nokia que no podia continuar funcionant amb una base de dades de missatges de més de 2.500 texts. Tots els que havia rebut des de que em van regalar el mòbil, fenomen també conegut com Síndrome de Diógenes 2.0 (en podem parlar un dia).
Avui, amb el desconcert que duc a sobre, que no sé si estic deprimit o ansiós o normal o sóc un optimista incorregible que acaba donant l’estoica sensació de que res importa, fins i tot m’ha passat pel cap fer un post íntim i dir que porto un xupetón al coll. Però no. Si he de confessar una intimitat, que sigui una de ben grossa.
Durant uns quants anys vaig ser molt fan de Prince. Ma mare deia “este bajito me pone” (perquè “me pone” és un estàndard a la meva família per expressar atractiu) però jo preferia de manera heterosexual els seus àlbums sexuals i mig místics. Des de 1999 fins a Rave In2 the Joy Fantastic, que era tan tan dolent que me’n vaig oblidar per sempre del Prince Rogers Nelson i vaig aparcar tots els seus cd’s en una caixa de sabates sota el llit.
Ara que viu una segona joventut amb el seu vint-i-tresé disc, igual m’animo i els recupero. A ell i uns quants grups d’aquests molt dolents, i com diu la Sílvie, no canònics, com Mansun o Hurricane #1. Ningú nega que el caviar sigui una delícia però cada dia caviar? Les patates amb ketchup també estan bones i poden ser plat favorit.

Aquí, he vist un riu a París i Mordor.

Des d’on puc recordar, he sigut d’aquells “mal educats” que es queden mirant a la persona del davant quan viatja en transports públics. No ho puc evitar si la persona que em crida l’atenció duu una indumentària curiosa, té una cara peculiar o es fica el dit al nas. Utilitzo les finestres com a miralls reflectors quan, en un atac de consciència, no vull incomodar i, de tant en tant, llegeixo el diari o el llibre de la persona del costat. Tampoc és que a qui s’asseu al meu costat li hagi tocat la loteria amb un tipus nerviós i mig suat que no para de mirar neguitosament a tot arreu. No és això. Només que aquest últim gest amb els diaris i llibres ha anat derivant, dins d’aquesta espiral tecnològica en la que he caigut des de fa uns anys, en intentar esbrinar i apostar (amb mi mateix) què escolta la gent a través dels seus cascs, segons indumentària, look o actitud (també val reconèixer la música si està prou forta). Però com sovint jo també porto la meva pròpia música, aprofito quan es fiquen la mà a la butxaca i treuen el seu diga-li iPod, diga-li mòbil amb reproducció MP3 per intentar mirar les seves pantalles. El noi despentinat de les patilles porta Kings Of Leon i el que porta una guitarra a l’esquena Mogwai, la noia dels pantalons de pitillo, que se lleva pero te hace el culo carpeta, esto es así, porta Franz Ferdinand i aquell noi en xandall amb bossa d’esport porta el Kid A de Radiohead.
En una època en la que algú ha arribat a posar en dubte la sociabilitat d’una generació que es mou cada dia immersa en els seus pensaments i que modifica la seva percepció de la realitat adaptant-la artificialment al que vol veure i, especialment, escoltar, crec que tot dubte queda dissolt quan ens enfrontem a aquesta moda del Nokia amb altaveus i la patxanga-reggaeton-bollywood sonant distorsionada per a tothom, no només el propietari del mòbil, i que ha de suportar tot el vagó, fins i tot qui vol llegir.
Aïllem-nos, si us plau.

Aquests dies, jo porto Boxer de The National. Un altre descobriment endarrerit del 2007, com Deluxe. Fake Empire és una banda sonora perfecte per un paisatge en travelling a través d’una finestra de tren.

Quan un s’acostuma a portar aquella llibreta de la que sempre s’havia parlat durant els anys d’institut, on aniríem apuntant aquelles idees que un dia ens farien famosos i que sempre ens robava el programa de moda, el temps passa i un li agafa cert gust a escriure-ho tot en format digital (en el cas de l’iPhone, és digital perquè es fa tot amb un dit).
I encara i així costa dir adéu, Moleskine, adéu. Malgrat el plaer de veure passar les pàgines simulades d’una llibreta en espiral dins una pantalla que jubila al llapis d’Ikea i el paper del dia a dia. Per alguns inconcebible. Com si Belle And Sebastian fessin música electrònica.

Sóc un fugitiu de la tradició per la que visc i defenc.

Quina dèria deu ser aquesta dels sopars al gener, que he rebut cinc invitacions aquesta setmana per anar a sopars d’allò més variats. Sóc molt sociable i simpàtic i suposo que no n’hi ha prou amb el nadal. En el meu cas, com ja he perdut tot el que havia de perdre, cap problema. I ja està recuperat, per si algú s’ho pregunta.
Crec que tot plegat són excuses per a que faci servir l’agenda de l’iPhone, que ara està molt buida. Tinc cita pel dentista al Febrer. Un parell d’aniversaris i ja està. Cap examen.
El que sí tinc ja pel 2008 son penediments: no haver posat a Deluxe a la meva llista de favorits del 2007. Com amb The Pipettes, que avui les posaria més amunt al top del 2006, l’àlbum del Xoel estaria ben a dalt. Això per fer-me mandra escoltar-lo. Ja veurem què passa quan escolti el de Björk.
I parlant de cançons, he començat a veure Grey’s Anatomy a petició popular. Sèrie de metges totalment oposada a House. Els primers capítols se m’han fet completament insuportables degut a l’excés de cançons que es poden sentir de fons. Cada capítol conté com tres aturades per posar una cançó mentre els protagonistes es mouen a càmera lenta i després, la meitat dels diàlegs tenen com a fons unes tantes més. Em semblen bé els cd’s amb música de sèries però això és més cansino que Carlinhos Brown.
Al menys a Buffy s’inventaven una sala de concerts.