Des d’on puc recordar, he sigut d’aquells “mal educats” que es queden mirant a la persona del davant quan viatja en transports públics. No ho puc evitar si la persona que em crida l’atenció duu una indumentària curiosa, té una cara peculiar o es fica el dit al nas. Utilitzo les finestres com a miralls reflectors quan, en un atac de consciència, no vull incomodar i, de tant en tant, llegeixo el diari o el llibre de la persona del costat. Tampoc és que a qui s’asseu al meu costat li hagi tocat la loteria amb un tipus nerviós i mig suat que no para de mirar neguitosament a tot arreu. No és això. Només que aquest últim gest amb els diaris i llibres ha anat derivant, dins d’aquesta espiral tecnològica en la que he caigut des de fa uns anys, en intentar esbrinar i apostar (amb mi mateix) què escolta la gent a través dels seus cascs, segons indumentària, look o actitud (també val reconèixer la música si està prou forta). Però com sovint jo també porto la meva pròpia música, aprofito quan es fiquen la mà a la butxaca i treuen el seu diga-li iPod, diga-li mòbil amb reproducció MP3 per intentar mirar les seves pantalles. El noi despentinat de les patilles porta Kings Of Leon i el que porta una guitarra a l’esquena Mogwai, la noia dels pantalons de pitillo, que se lleva pero te hace el culo carpeta, esto es así, porta Franz Ferdinand i aquell noi en xandall amb bossa d’esport porta el Kid A de Radiohead.
En una època en la que algú ha arribat a posar en dubte la sociabilitat d’una generació que es mou cada dia immersa en els seus pensaments i que modifica la seva percepció de la realitat adaptant-la artificialment al que vol veure i, especialment, escoltar, crec que tot dubte queda dissolt quan ens enfrontem a aquesta moda del Nokia amb altaveus i la patxanga-reggaeton-bollywood sonant distorsionada per a tothom, no només el propietari del mòbil, i que ha de suportar tot el vagó, fins i tot qui vol llegir.
Aïllem-nos, si us plau.

Aquests dies, jo porto Boxer de The National. Un altre descobriment endarrerit del 2007, com Deluxe. Fake Empire és una banda sonora perfecte per un paisatge en travelling a través d’una finestra de tren.

Quan un s’acostuma a portar aquella llibreta de la que sempre s’havia parlat durant els anys d’institut, on aniríem apuntant aquelles idees que un dia ens farien famosos i que sempre ens robava el programa de moda, el temps passa i un li agafa cert gust a escriure-ho tot en format digital (en el cas de l’iPhone, és digital perquè es fa tot amb un dit).
I encara i així costa dir adéu, Moleskine, adéu. Malgrat el plaer de veure passar les pàgines simulades d’una llibreta en espiral dins una pantalla que jubila al llapis d’Ikea i el paper del dia a dia. Per alguns inconcebible. Com si Belle And Sebastian fessin música electrònica.

Sóc un fugitiu de la tradició per la que visc i defenc.

Quina dèria deu ser aquesta dels sopars al gener, que he rebut cinc invitacions aquesta setmana per anar a sopars d’allò més variats. Sóc molt sociable i simpàtic i suposo que no n’hi ha prou amb el nadal. En el meu cas, com ja he perdut tot el que havia de perdre, cap problema. I ja està recuperat, per si algú s’ho pregunta.
Crec que tot plegat són excuses per a que faci servir l’agenda de l’iPhone, que ara està molt buida. Tinc cita pel dentista al Febrer. Un parell d’aniversaris i ja està. Cap examen.
El que sí tinc ja pel 2008 son penediments: no haver posat a Deluxe a la meva llista de favorits del 2007. Com amb The Pipettes, que avui les posaria més amunt al top del 2006, l’àlbum del Xoel estaria ben a dalt. Això per fer-me mandra escoltar-lo. Ja veurem què passa quan escolti el de Björk.
I parlant de cançons, he començat a veure Grey’s Anatomy a petició popular. Sèrie de metges totalment oposada a House. Els primers capítols se m’han fet completament insuportables degut a l’excés de cançons que es poden sentir de fons. Cada capítol conté com tres aturades per posar una cançó mentre els protagonistes es mouen a càmera lenta i després, la meitat dels diàlegs tenen com a fons unes tantes més. Em semblen bé els cd’s amb música de sèries però això és més cansino que Carlinhos Brown.
Al menys a Buffy s’inventaven una sala de concerts.

A Austràlia, la policia cataloga com a problema de proporcions epidèmiques la quantitat de joves atropellats quan creuen un carrer escoltant els seus iPods (no qualsevol altre reproductor multimèdia, només iPods) i han llençat una campanya de conscienciació al més pur estil DGT. Com molt bé ha comentat Bill Gates durant els seus vídeos de comiat abans de la seva retirada dels negocis, ja que Apple fa una bona feina pel que fa a l’usabilitat i, en aquests termes, l’iPhone seria el producte bandera, proposo un sistema de localització (GPS, Google Maps) que detectes la nostra posició contínuament i cada cop que anéssim a creuar un carrer, un metre abans de la vorera, baixes el volum i ens indiques amb veu fitter happier: “Por favor, mire a ambos lados de la calle antes de cruzar”.
Si el Nokia 6120 Classic del meu amic Pepe es capaç de llegir en veu alta qualsevol SMS que rep amb veu femenina i robòtica, per què no podem invertir en salvar unes quantes vides?

Per cert, últim missatge de text que ha rebut: “Hola. Soy tu móvil. Cárgame, cabrón, que me estoy quedando seca”.

Vuit del matí. Després d’una dutxa, surto al carrer i l’iPhone comença a emetre música. MobileScrobbler envia les cançons escoltades a Last.fm tan bon punt troba una xarxa wireless on connectar-se. Arribo a la feina i l’iPod proporciona qualsevol tipus de contingut (música, podcast) que em vingui de gust durant les següents hores laborables. Connectat per USB al portàtil, via iScrobbler, les cançons que sonen van a parar també a Last.fm. Comprovo el correu electrònic al servidor de l’empresa i els personals a Gmail. Dos sistemes de missatgeria instantània, Messenger i Sametime, corren en paral.lel connectant-me amb companys de feina en oficines remotes i no tan remotes (missatge a la taula del costat: fem un break?). Interwise em permet parlar veu sobre IP i la pantalla del telèfon de sobretaula identifica les trucades entrants. Google Reader o Bloglines em notifiquen quan i què han actualitzat les webs que m’interessa seguir, ja sigui per feina o per fer un descans i tenir uns minuts d’oci. Delicious manté els meus enllaços organitzats d’una manera caòtica però sempre a mà si necessito revisitar una web. El sistema de tags es desplega per tot el ciberespai i em porta d’aquí a aquí a aquí i d’aquí a aquí a aquí a aquí. Torno cap a casa escoltant música i enviant algun SMS. Arribo per sincronitzar telèfon i iPod un altre cop, contactes, calendaris, missatges, anotacions, contingut multimèdia, i es descarrega alguna foto que potser va a parar a Flickr i, si estic d’humor, la situaré en un mapa de la mateixa manera que m’apunto les adreces al Google Maps del mòbil. Gmail a l’iPhone i al Mac m’avisen si algú m’envia un correu amb el so de dues copes de cava brindant mentre endreço la casa una mica i penso dues vegades si tinc prou gana com per obrir la nevera i sopar. Miro algun capítol d’alguna sèrie de TV que m’agrada que m’he baixat gràcies a TV Forecast. Escolto una mica de música i TunesTEXT descarrega les lletres de les cançons que sonen. Molt de tant en tant, algú deixa anar una sentència a Twitter mentre comprovo les meves subscripcions amb Vienna. Feedburner proporciona alguna informació curiosa sobre aquest blog com, per exemple, quines cerques de Google han portat algú fins aquí. Intercanvi de correus i trucades de telèfon. Visito blogs temàtics i personals on ens deixem comentaris recíprocament fins que vaig al llit. Llegeixo una estona, activo el despertador i dormo.