The future here is shattered

Reconec que el que diré ara pot sonar contradictori després de la meva tendència imparable cap a lo immaterial però una de les coses que més feliç em fa és veure a la petita Emma gaudint més amb la catxarreria anàrquica de La Panera dels Tresors o amb un conte que mirant la televisió o trastejant amb els objectes artificials de la Fisher-Price moderna.
Probablement l’Emma creixerà en l’ocàs del suport físic musical. Ves a saber com estarà el paper. Sóc un defensor dels videojocs i les seves secrecions salivals per l’iPhone i l’iPad són, per altra banda, comprensibles. Però no vull que res d’això substitueixi els llibres de la mama, els còmics del papa i la col·lecció d’Astèrix que li estem comprant per a quan sàpiga llegir.
Les nenes modernes també poden tenir referents físics. Per aprendre a pitjar botons, passar pàgines i reconèixer l’autenticitat d’un marc de fotos o una pantalla tàctil.

Entenc que pel títol potser pensàveu trobar-vos un tractat sobre la situació socio-econòmica actual però lo meu sempre ha sigut l’escapisme. Abstraurem del terror pel futur. La crisis. La tensió. L’estrès. La llet de soja. El tofu.

Bring Out Your Comic Book Smile You Wore As A Child

Hi ha altres activitats a la meva vida de les que podria parlar des de les últimes actualitzacions. He canviat d’oficina, he escoltat música variada i experimentat amb l’iTunes Match, tinc un nou projecte / hobby en ment, he llegit una bona pila de còmics i la nostra llar està més decorada que mai. Pero en los albores de la tempestad vuelvo a vosotros para daros la brasa de nuevo con el mismo tema.
Jo he vingut aquí a parlar de la cara que ha posat l’Emma durant la seva primera experiència amb una papilla de fruites. Una cara que només es pot definir d’una manera: “picuet”.
Recordo que, durant els dinars de dissabte, sent jo molt petit, al meu pare li donava per posar-me tres mil·límetres de cervesa en un got. Tres mil·límetres de cervesa que jo no em bevia perquè ja l’olor em semblava repugnant. A hores d’ara, encara no bec cervesa i, en canvi, la Coca-Cola, que estava prohibidíssima, em podria patrocinar. Suposo que això demostra que tot té conseqüències.
L’impuls que porta a un adult per donar-li alcohol a un nen és una cosa que a mi se m’escapa però durant les últimes setmanes m’havia vist oferint per llepar a l’Emma tot tipus d’aliments: mandarines, galetes, plàtans i salses variades (de tomàquet, beixamel i curri). O sigui que alguna cosa roman.
Com passa el temps. Sembla que va ser ahir quan #holaemmy i #porraemma van ser trending tòpic al carrer Balmes i ara l’Emma es fa gran, amics. Ja menja trossos i dorm a la seva habitació.

Heu vist quantes fotos de nens hi ha en aquest blog últimament? Aspirant al premi Anne Geddes al blog més monotemàtic des de 2001*.

* i amb la quantitat de nens 2.0 que estan programats en aquests moments, això no pot fer més que continuar pujant. El #nipplesandtweets cada dia més a prop.

Contrallums a llevant

La petita Emma va estar passejant per València fa unes setmanes, una ciutat amb riu sec on es guanyen i es perden finals de futbol. Va estar escoltant el so del picarol entre construccions noves i blanques, algunes cases antigues però ben cuidades i un bon munt de barris grisos amb cert complexe d’inferioritat. Com era el seu primer viatge, va decidir fer quelcom atrevit i va dinar davant el mar una paella vermella fluorescent amb palleta. Comentava com li agradava amb accent manxec.

Jo el que volia dir és que València és una ciutat oberta, amb molta llum i que dóna tota a exterior.

Las Exageraciones De La Teodicea Medieval

Que estava pensant jo que, si a la Índia tenen catifes voladores i si les mainaderes britàniques sobrevolen Londres amb un paraigües, potser ja és hora de que els catalans ens posem les piles i inventem la barretina teletransportadora. Jo només li veig avantatges, la veritat.
Si els italians inventen la pizza flotadora, els hi recordarem que la pasta ve de la Xina.

I és així com neixen els contes populars i els còmics de la Lliga de la Justícia dels vuitanta.

Orange Wedge

A l’Empordà, un químic va confirmar un mite en el que jo no creia. Aquella llegenda urbana que diu que el suc de taronja s’ha de consumir segons després d’exprimir la fruita o les vitamines marxen en una evasió en massa. Que fugen. S’escapen.
Davant aquesta historieta, sempre havia imaginat una fila índia de vitamines marxant com un rastre de formigues sortint del got i despenjant-se per la taula direcció a la finestra més propera. I ara resulta que la ciència diu que les propietats vitamíniques s’oxiden en una hora, com si s’evaporessin. D’aquí treuen que les vitamines marxen?

El meu consol ara és si considerem “una hora” una mesura de temps compatible amb “acabat d’exprimir” o no. I que es tractava d’un químic amb nom de conte per nens i si això fa posar en dubte el seu raonament.