'20% ficció hiperbòlica'.

Pepperpots And Matchsticks

Hi ha pasta per fer sopa de lletres a l’armari. Hi ha la “ç”. O això venia com a exigència històrica a l’estatut o les coses tampoc estan tan malament. Com som els catalans, d’exagerar.

Com arriba hom a remenar entre la pasta i adonar-se’n d’aquestes petites coses? Una mallorquina solitària batent-se al vent. Un got amb restes poroses d’un suc de préssec que ja s’ha begut. Una meitat del llit a la fresca. Tres imatges per escenificar que estic de rodríguez. Aquella situació.

Hi ha 6 comentaris. Veure els detalls del post.

A Conscience-Free Malignant Cancer On Society

Els iogurts i els formatges es van descobrir per deixadesa. I el vi. I la cervesa. La penicil·lina se’n duu la grossa al sumar deixadesa i un premi Nobel. Podríem dir que el vinagre és al vi el que la penicil·lina és al formatge. Però sense premi.
Així és l’ésser humà. Deixant podrir les coses però amb prou curiositat per tastar-les. “Coi, quin gust tindrà això que vaig deixar aquí fa dos anys?”.

Així som també els bloggers. Deixant aquí aquest blog, a veure si en contacte amb l’oxigen de l’aire que respirem, esdevé art o jo què sé. I assumint que algú passarà i dirà: “coi, què diran en aquest blog que fa mesos que no actualitzen?”.

Hi ha 8 comentaris. Veure els detalls del post.

Arroz, Azúcar Y Canela

En canvi, diumenge, després de que l’Ini preparés una paella verda (perdó, vegetal), la Rothkovic unes galetes rostides i abans de que el Barrut demostrés la seva destresa movent els dits sobre el trast d’una guitarra xinesa (acte de poca delicadesa, degut a la carència d’alguns espectadors per aquesta habilitat), vam reflexionar sobre lo alienats que ens podem arribar a sentir quan als nostres amics els hi arriba l’època de germinar. Quan totes les seves converses transcorren al voltant dels seus fills nou nats. I, quan s’ajunten amb altres parelles, com evolucionen a parlar de la caca.
Sembla ser que als pares de fet no els aliena gens que els no germinadors monopolitzin les tertúlies de sobretaula discutint sobre l’últim artefacte d’Apple, el nou cotxe o moto adquirit, la sèrie de moda que els altres no miren o les històries de l’oficina que no poden interessar a ningú que no hi fos present.

Posteriorment, vam estar parlant i intercanviant notes durant una hora sobre els nostres nebots, alguns dels quals protagonitzen sovint aquest “el vostre” blog; la pàgina no oficial de fans inconscients de l’Anne Geddes.

Hi ha 5 comentaris. Veure els detalls del post.

In The Year 2525 Some Machine Is Doing That For You

Fa mesos que, cada cop que em poso a rentar els plats, una picor al nas acaba portant-me a un estat al·lèrgic d’esternuts incontrolables amb alguna que altre llàgrima. Suposo que, després de tantes setmanes, he convençut al meu entorn que no és una excusa per no rentar els plats de la mateixa manera que a la Síl li entren espasmes a les cervicals quan proposo anar en Bicing en comptes d’anar caminant. Portant el mètode condicional clàssic de Pavlov una mica més enllà des del 2006.
El que salta a la vista és que no s’entén perquè no tenim un rentaplats a casa que resolgui aquesta situació. De petit no teníem rentaplats a casa. Ni rentaplats ni microones ni vitroceràmica. Ma mare, de la respectable escola de la meva àvia, havia decidit que la cuina havia de ser l’últim i irreductible emplaçament gal de la tradició i la interacció humana. Així, mentre al menjador vivia l’equip de música d’última generació, a la cuina rentàvem a mà i escalfàvem el menjar amb el poder del foc, com els nostres avantpassats. Com dic, la tradició moria a les portes de la cuina malgrat no vam tenir mai vídeo, ni VHS ni Betamax, i no recordo haver rodat mai cap pel·lícula.
L’ombra de les costums més arrelades a casa és allargada i al meu antic pis tampoc hi va haver un rentaplats mai. I a aquestes alçades, penso que no sé perquè encara hi ha qui aixeca una cella quan s’assabenta que no tinc carnet de conduir a la meva edat. El que és veritablement greu és que no sé com funciona un rentaplats. No en sabria posar un en marxa i molt menys entenc com poden sortir els plats nets d’allà. Puc entendre perquè els avions que pesen tones s’enlairen gràcies a la combinació de propulsió i velocitat amb unes ales que, amb la seva superfície, sustenten l’avió en l’aire a causa del seu efecte aerodinàmic i contraresten l’acció de la gravetat. Però que la porqueria es desenganxi ficant els plats en una nevera petita? Això és el futur!

Sense rentaplats però corríem als US a comprar l’iPhone en el seu dia. Les meves prioritats tecnològiques són així de capritxoses.

Fotografies per Barrut.

Hi ha 18 comentaris. Veure els detalls del post.

Martha’s Foolish Ginger

Amb la millor intenció del món, una alumna de la Sílvie va arribar ahir a classe amb una bossa plena de caramels tous de gingebre ensucrats. Els va repartir generosament amb els seus companys i, especialment, amb la professora, ja que havia estat malalta. Malgrat les propietats curatives de la planta en qüestió, sembla ser que tothom va coincidir en que aquells caramels tenien un sabor repugnant.
El primer que va fer la Síl quan va arribar a casa va ser ensenyar-me la bossa de caramels i donar-me’n un. En una situació normal, no es necessita cap motivació especial per tastar un caramel però si l’oferiment va acompanyat de la premissa “Ugh. Això està fastigós. Té, prova.” un s’ho pensa dues vegades.
Quin és aquest impuls irrefrenable que tenim tots d’oferir per tastar allò que acabem de comprovar que realment no fa una altra cosa que provocar vòmits? Quina necessitat hi ha de compartir les coses desagradables de la vida?

En principi, Sílvie Rothkovic no repartirà ni caramels ni sushi en els propers recitals, el 10 i 15 d’Octubre.

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors