PRODUCTES DE NETEJA » Gastronomia

Pepperpots And Matchsticks

Rubèn — Tue, 03 Aug 2010 21:58:42 +0000

Hi ha pasta per fer sopa de lletres a l’armari. Hi ha la “ç”. O això venia com a exigència històrica a l’estatut o les coses tampoc estan tan malament. Com som els catalans, d’exagerar.

Com arriba hom a remenar entre la pasta i adonar-se’n d’aquestes petites coses? Una mallorquina solitària batent-se al vent. Un got amb restes poroses d’un suc de préssec que ja s’ha begut. Una meitat del llit a la fresca. Tres imatges per escenificar que estic de rodríguez. Aquella situació.

A Conscience-Free Malignant Cancer On Society

Rubèn — Wed, 14 Jul 2010 17:00:22 +0000

Els iogurts i els formatges es van descobrir per deixadesa. I el vi. I la cervesa. La penicil·lina se’n duu la grossa al sumar deixadesa i un premi Nobel. Podríem dir que el vinagre és al vi el que la penicil·lina és al formatge. Però sense premi.
Així és l’ésser humà. Deixant podrir les coses però amb prou curiositat per tastar-les. “Coi, quin gust tindrà això que vaig deixar aquí fa dos anys?”.

Així som també els bloggers. Deixant aquí aquest blog, a veure si en contacte amb l’oxigen de l’aire que respirem, esdevé art o jo què sé. I assumint que algú passarà i dirà: “coi, què diran en aquest blog que fa mesos que no actualitzen?”.

Arroz, Azúcar Y Canela

Rubèn — Tue, 16 Feb 2010 08:20:36 +0000

En canvi, diumenge, després de que l’Ini preparés una paella verda (perdó, vegetal), la Rothkovic unes galetes rostides i abans de que el Barrut demostrés la seva destresa movent els dits sobre el trast d’una guitarra xinesa (acte de poca delicadesa, degut a la carència d’alguns espectadors per aquesta habilitat), vam reflexionar sobre lo alienats que ens podem arribar a sentir quan als nostres amics els hi arriba l’època de germinar. Quan totes les seves converses transcorren al voltant dels seus fills nou nats. I, quan s’ajunten amb altres parelles, com evolucionen a parlar de la caca.
Sembla ser que als pares de fet no els aliena gens que els no germinadors monopolitzin les tertúlies de sobretaula discutint sobre l’últim artefacte d’Apple, el nou cotxe o moto adquirit, la sèrie de moda que els altres no miren o les històries de l’oficina que no poden interessar a ningú que no hi fos present.

Posteriorment, vam estar parlant i intercanviant notes durant una hora sobre els nostres nebots, alguns dels quals protagonitzen sovint aquest “el vostre” blog; la pàgina no oficial de fans inconscients de l’Anne Geddes.

In The Year 2525 Some Machine Is Doing That For You

Rubèn — Thu, 29 Oct 2009 11:32:32 +0000

Fa mesos que, cada cop que em poso a rentar els plats, una picor al nas acaba portant-me a un estat al·lèrgic d’esternuts incontrolables amb alguna que altre llàgrima. Suposo que, després de tantes setmanes, he convençut al meu entorn que no és una excusa per no rentar els plats de la mateixa manera que a la Síl li entren espasmes a les cervicals quan proposo anar en Bicing en comptes d’anar caminant. Portant el mètode condicional clàssic de Pavlov una mica més enllà des del 2006.
El que salta a la vista és que no s’entén perquè no tenim un rentaplats a casa que resolgui aquesta situació. De petit no teníem rentaplats a casa. Ni rentaplats ni microones ni vitroceràmica. Ma mare, de la respectable escola de la meva àvia, havia decidit que la cuina havia de ser l’últim i irreductible emplaçament gal de la tradició i la interacció humana. Així, mentre al menjador vivia l’equip de música d’última generació, a la cuina rentàvem a mà i escalfàvem el menjar amb el poder del foc, com els nostres avantpassats. Com dic, la tradició moria a les portes de la cuina malgrat no vam tenir mai vídeo, ni VHS ni Betamax, i no recordo haver rodat mai cap pel·lícula.
L’ombra de les costums més arrelades a casa és allargada i al meu antic pis tampoc hi va haver un rentaplats mai. I a aquestes alçades, penso que no sé perquè encara hi ha qui aixeca una cella quan s’assabenta que no tinc carnet de conduir a la meva edat. El que és veritablement greu és que no sé com funciona un rentaplats. No en sabria posar un en marxa i molt menys entenc com poden sortir els plats nets d’allà. Puc entendre perquè els avions que pesen tones s’enlairen gràcies a la combinació de propulsió i velocitat amb unes ales que, amb la seva superfície, sustenten l’avió en l’aire a causa del seu efecte aerodinàmic i contraresten l’acció de la gravetat. Però que la porqueria es desenganxi ficant els plats en una nevera petita? Això és el futur!

Sense rentaplats però corríem als US a comprar l’iPhone en el seu dia. Les meves prioritats tecnològiques són així de capritxoses.

Fotografies per Barrut.

Martha’s Foolish Ginger

Rubèn — Fri, 25 Sep 2009 13:03:00 +0000

Amb la millor intenció del món, una alumna de la Sílvie va arribar ahir a classe amb una bossa plena de caramels tous de gingebre ensucrats. Els va repartir generosament amb els seus companys i, especialment, amb la professora, ja que havia estat malalta. Malgrat les propietats curatives de la planta en qüestió, sembla ser que tothom va coincidir en que aquells caramels tenien un sabor repugnant.
El primer que va fer la Síl quan va arribar a casa va ser ensenyar-me la bossa de caramels i donar-me’n un. En una situació normal, no es necessita cap motivació especial per tastar un caramel però si l’oferiment va acompanyat de la premissa “Ugh. Això està fastigós. Té, prova.” un s’ho pensa dues vegades.
Quin és aquest impuls irrefrenable que tenim tots d’oferir per tastar allò que acabem de comprovar que realment no fa una altra cosa que provocar vòmits? Quina necessitat hi ha de compartir les coses desagradables de la vida?

En principi, Sílvie Rothkovic no repartirà ni caramels ni sushi en els propers recitals, el 10 i 15 d’Octubre.

Burman Flash

Rubèn — Thu, 16 Apr 2009 12:43:28 +0000

Ves a saber si era al Nan Roig on els personatges podien demanar al microones el que els hi vingués de gust menjar i aquest proveïa. Fins que no arribin aquests nivells de desenvolupament tecnològic a nivell atòmic, sembla que ens haurem de conformar amb les galetes substitutives (dos barritas = una comida) com a màxim exponent del futurisme gastronòmic. El que ve a ser la versió comercial de les mongetes màgiques del Toriyama o el pa èlfic d’en Tolkien (per com s’infla la panxa al ser ingerides, básicamente).

Sempre pensant en la nostra comoditat.

Another Elegant Fall Into The Unmagnificent Lives Of Adults

Rubèn — Wed, 18 Feb 2009 15:20:37 +0000

Aquesta tarda he de comprar una bombeta, Doritos™ i una ceba. I un senyor al Penedès porta un restaurant i no sap fer entrepans. I, per tant, no en fa encara que en demanis. Aquesta i només aquesta és la raó per la que s’ha de deixar de buscar el sentit de les coses. I buscar només la direcció.

No Alarms And No Surprises

Rubèn — Mon, 17 Nov 2008 16:34:53 +0000

Curiosament, una nena de nou anys descobria el poliol aquest cap de setmana. Amb molt de sucre i a cullerades petites se’l prenia fins que sa mare li va dir que perquè no es bevia la tassa com la gent normal. La nena va fer una ganyota avorrida, va deixar anar la cullera a un costat i amb les dues mans es va apropar la tassa als llavis i en va veure només una mica. Es va aixecar de la cadira i va marxar deixant-ne una mica menys de la meitat. Per dins, vaig pensar que no feia tants mesos que, no sé per quina raó, he deixat de prendre’m el poliol del migdies de la mateixa manera.

Coffee + TV

Rubèn — Thu, 13 Nov 2008 10:41:24 +0000

És un ritual ancestral. Jo dic “quedem per fer un cafè?” i em responen “però quin cafè si tu no en prens”. No tenen cap pes els lustres que pot fer que em coneixen. No entenen per què utilitzo l’expressió “fer un cafè” si no en prenc. I jo sempre responc que quan he utilitzat “quedem per fer un suc?” m’han mirat com guenyos i les següents frases han acabat contenint els vocables gayer, gaylor o lila (no necessàriament en aquest ordre). Sense excepció.

Mai he entès la raó d’aquest prejudici pels sucs de fruita però a l’hora d’anar a “fer un cafè”, existeixen les variants poleo* o xocolata calenta.

* la veu per poleo en català seria poliol, paraula que estic segur que no he dit en veu alta ni un sol cop en tota la meva vida

Sympathetic Noose

Rubèn — Tue, 11 Nov 2008 14:45:26 +0000

Sembla que ens han regalat una Nespresso. Sense saber ben bé què és, sé que és una màquina infernal que és capaç de posar en dificultats al George Clooney davant una noia guapa i que, en un altre ordre de coses, fa cafè. Com de cafè no en prenc, me la miro de reull i em pregunto si també farà xocolata o sucs. Si serà la germana petita i pija de la Thermomix.

Als Starbucks de Berlín servien les begudes calentes en tasses de ceràmica. Diferències. Petites diferències.

Follow The Lights That Line The Streets Connecting Telephones

Rubèn — Fri, 31 Oct 2008 11:50:22 +0000

Primer vam reconèixer que la vertadera naturalesa d’aquest electrodomèstic és ser decorat. després, hem fet que cada nou visitant construeixi (ho intenti, si més no) una nova frase al lateral del frigorífic. Curiosament, ahir les rellegia i el sentit i la intenció de cada frase diu molt del seu autor. Del pragmatisme al surrealisme passant per la cursileria fins a la genialitat.

U.E.F.A.

Rubèn — Fri, 03 Oct 2008 14:48:48 +0000

La sopa amb fideus s’ha de servir en tassa i no en plat. Y es así. Els trossos de pollastre son fàcils de capturar però no així els últims fideus entre les últimes gotes de brou. Però això no em va posar de mala hòstia. Ni tan sols de mal humor. El pilar de la meva felicitat és un optimisme incondicional i cert estoïcisme davant la derrota. Però hauria d’haver reconegut l’evidència que l’enfrontament simultani amb els serveis d’atenció al client de l’aigua, el gas, la llum, la rentadora, companyies telefòniques i serveis de missatgeria és una batalla perduda. Capítol número tres de l’Art de la Guerra de Sun Tzu. No enfrontar-se cara a cara amb un enemic que et supera en número i en motivació.

L’únic bon servei que he rebut en aquestes setmanes és la conversa del venedor d’auriculars (fan de Coldplay) quan va veure el contingut del meu iPod, sobre si aquest o aquell àlbum estava millor o pitjor.

If Looks Could Kill

Rubèn — Mon, 22 Sep 2008 13:59:57 +0000

Un home toca un solo de guitarra d’aire (un punteo guay) a l’andana del tren. Una noia perd una polsera i quan li recullo i li torno em crida ben alt “merci!” dins el vagó. Un noi em perfora amb la mirada i, ni tan sols tornant-li la mirada descaradament, això el treu del seu estat semi-catatònic. Jo els he somrigut als tres.
La gent aïllada amb el seu iPod no em fa por. Però, de petit, quan a la vorera hi havia un grup de gent xerrant, em feia vergonya passar aprop d’ells, especialment si eren noies. Creuava el carrer. A mi la sociabilitat mai m’ha agradat.

Ma mare em va tornar a oferir truita per sopar. Tres cops. La vaig rebutjar tres vegades educadament. Una estona més tard tenia la truita a taula. No va comprendre perquè no me la vaig menjar. No va comprendre perquè vaig marxar.

Love Is Pain

Rubèn — Wed, 10 Sep 2008 09:48:24 +0000

Ma mare ja no em coneix. Em pregunta perquè no he esmorzat o si vull truita (en el sentit literal) per sopar. Potser no és que no em conegui sinó que ja no em recorda. Dos fills i un gos són massa costums i manies acumulades per a recordar. Especialment si portes set anys apareixent molt de tant en tant per casa. Qualsevol dia em prepara coliflor amb beixamel. Segur que no recorda que vaig desenvolupar un radar especial per la coliflor i la puc olorar des de l’ascensor. Aleshores, giro cua i truco des de la cabina més propera per dir que soparé fora. Bé, això era abans. Ara hi ha mòbils. Alguns sense botons. Ens ho va dir una nena petita, que sa mare el tenia. Vam respondre que nosaltres en teníem dos perquè, de tant en tant, està bé fer-se el xulo.

El sostre del meu antic dormitori és la única cosa que roman intacte. Tota la resta ha canviat. No queda res meu.

A Trunk That Poos

Rubèn — Thu, 22 Nov 2007 15:35:57 +0000

A això li dic jo tranquil.litat. Mitja companyia de festa per Acció de Gràcies. A unes poques hores de preparar galls d’indi, pastissos de poma i salses de nabius. Una salsa que, per cert, sembla més salsa per calçots que una salsa de nabius vermells, concepte que m’estalvio en comentar en públic. No m’esforço gaire en converses de caire cultural en la distància. Només quan venen de visita. Només quan no entenen la senyalització malgrat xampurrejar el mexicà o pregunten si la Jennifer López és d’aquí. Aleshores, jugues la carta del fet diferencial (que jugar-la entre Catalunya i els Estats Units té la seva cosa). I treus el mapa. De fet, em vaig trobar fa uns anys enfrontant-me amb el comentari: “he quedat sorprès de que les dones aquí son molt franceses” (sic) volent dir que no semblen llatines a lo Salma Hayek. La més recent, això sí, fa dues setmanes: “m’he adonat que aquí les dones li donen molta importància a les sabates”. Ahí l’has dao, ahí lo ves. Mus.
No sé si això està ja explicat aquí o potser és de l’antic blog (bàsicament, no ho trobo fent una cerca) però fa un bon grapat d’anys, en un dels primers viatges als US, a la carta d’un restaurant apareixia una salsa d’acompanyament anomenada alioli (també sic). Em va semblar graciós i ho vaig comentar a la taula, i els natius californians que m’acompanyaven em van dir que era bastant habitual trobar-la als restaurants de nord-amèrica, depenent l’estat. En arribar el cambrer, vam demanar i algú li va indicar la meva procedència i la curiositat del nom de la salsa (atenció, equació: all + oli = alioli). La resposta del cambrer va ser sorprenent. Em va dir que no podia ser. Allò era un producte típic i 100% autòcton de Califòrnia. I tal qual, es va girar i ens va deixar allà, amb cara de moniat… de nabiu.

Total, que no he pogut esbrinar si ja havia explicat aquesta anècdota, perquè tinc la sensació de que sí, però tinc aquest defecte de repetir-me. Com l’all i oli.

Especial Charito Muchamarcha

Rubèn — Mon, 10 Sep 2007 16:42:29 +0000

Ingredients:
Massa de pa de pessic amb trossos de xocolata Nestlé.
50g. de farina.
50g. de mantega.
Got petit de Nocilla.
Bossa gran de Conguitos.
Bossa gran de Lacasitos.

Procés:
1) Posa el forn a escalfar 10 minuts a 180º. Durant aquests 10 minuts…
2) Cobreix el motllo de farina i mantega. Si no vols netejar a fons després, sigues generós.
3) Vessa la massa de pa de pessic Nestlé al motllo juntament amb un bon grapat (al gust) de Conguitos.
4) Remena fins que quedi pla i uniforme i cap Conguito a la vista.
5) Posa el pastís al forn 40 minuts.
6) Un cop fora, espera que es refredi i cobreix-lo de Nocilla (també al gust).
7) Pluja de Lacasitos sobre la zona coberta de Nocilla.

Traffic And Weather

Rubèn — Tue, 08 May 2007 19:14:40 +0000

Un company de feina nord americà, enorme i de veu greu, ha fet un cap de setmana de cinc estrelles Michelin. Ha estat al Bulli (tres estrelles Michelin) i a un altre restaurant de 2 estrelles del que no recordo el nom. En resum, aquest últim cap de setmana s’ha endrapat cinc estrelles Michelin.
Li he preguntat que què tal l’experiència i ha respòs amb un estoic “pretty good”.
Només és el millor restaurant del món.
Entre altres detalls, ha estat intentant aconseguir taula durant quatre anys i s’ha fet acompanyar de dos amics seus vinguts dels US especialment per això. Un de Boston i un de San Francisco. Han vingut en first class només per anar al Bulli.
Em pregunto si veuran Polonia.

Aquesta tarda, al metro, un home gairebé arriba a les mans amb el patriarca d’una família d’una ètnia que no sé que volia colar-se sense pagar aprofitant que les portes queden obertes després de picar el bitllet. La família s’ha mofat d’ell i s’han acabat colant.

Aigua De Fruites

Rubèn — Tue, 06 Feb 2007 19:23:41 +0000

En aquest mateix moment, al nostre voltant, sense que ens adonem, s’està lliurant una disputada guerra secreta. Un conflicte de baix nivell, gairebé underground, imperceptible per la massa social però present al nostre subconscient col.lectiu. L’arbre que no ens deixa veure el bosc és la desmesurada competició per veure qui prepara el millor tiramisú.
Segur que tots coneixem algú que sap preparar un tiramisú. Potser som nosaltres mateixos participants involuntaris d’aquest conflicte. Formem part d’aquesta guerra secreta quan reconeixem una d’aquestes dues premisses (sense ordre d’importància concret) que fa qualsevol que sap preparar aquestes populars postres:

- el meu és el millor
- el meu és l’autèntic

És igual que te’l presentin en porcions, aixafat en un plat estil metxambrat o en una tassa de flam en forma de margarida, que dugui cafè o no o porti més o menys llimona. Res importa. El tiramisú que se’t presenta és sempre el millor i l’autèntic. I si mai has comentat que un cop en vas provar un de boníssim o que no-sé-qui en fa un de deliciós, la tercera premissa serà:

- i veritat que aquest està molt millor? oi que sí?

Tots responem que sí, encara que de vegades sigui cert. No és la nostra guerra i si ens mantenim joves és perquè no discutim (o no serà per això).

El secret sembla estar en bullir l’aigua a 86ºC.

C-Cats

Rubèn — Sun, 03 Dec 2006 19:47:03 +0000

Dijous vam tornar al restaurant gallec de L’Hospitalet ja mític a l’oficina per oferir menjar en grans quantitats, de qualitat i a molt bon preu. Pulpito, pimientos del piquillo, lacón i un chuletón d’1Kg per barba (erem 10). Vi (jo aigua), postres, cafès i xupitos. Tot uns 30€. Ens vam posar ben cegatos de menjar.
El dia següent, alguns estaven molt perjudicats. S’ha de saber menjar un chuletón de 1Kg. S’ha de saber.

El restaurant, que està a un fosc carreró estret prop de La Farga, té la seva típica tarja de visita a l’entrada. Posa: “se habla alemán” i hi ha una placa del FC Shalke 04.

Existeix

Rubèn — Sun, 26 Nov 2006 21:42:54 +0000

I l’estimo.

El Tercer Mite

Rubèn — Thu, 23 Nov 2006 16:24:32 +0000

Primer és una amiga de la teva dona i un pollo al chilindrón deliciós. Després un matrimoni amic d’un amic i una pizza casolana espectacular. Un home de negocis a Guatemala i la seva filla, que estudia a Houston un màster d’econòmiques, que no pot viure sense ella. Un fill de restauradors que n’ha sentit a parlar i un aficionat a la cuina que també. Un nen a un diari que vol viatjar pel món però sempre amb ella a la motxilla i un amo d’un restaurant que es nega a comprar-li al seu cuiner.
El tercer mite del món modern és La Thermomix, un aparell misteriós del que tothom ha sentit a parlar però que ningú ha vist mai. Una màquina sinistre que no es ven a cap botiga sinó que te l’han de portar a casa i presentar formalment. Una tecnologia sectària de preu desorbitat però famós arreu del món (UK, AUS, Espanya) que es suposa que cuina sola.

Què vol dir que “cuina sola”? Si hi fico un paquet d’arròs i un boli Bic, em fa un arròs negre?

Com la melmelada, el gos i Ricky Martin, tants mesos de misteri per res. Una trituradora que calenta. Amb la d’invents macos que hi ha pel món per descobrir, el Segway, el Trilobite Electrolux (espectacular) i altres.

Es veu que per fi, després de tant de temps de mite, en podré veure una aquest cap de setmana.
Sóc l’enveja del meu cercle d’amistats. Dels pocs que n’havien sentit a parlar, és clar, perquè pel que a mi respecta…

P.S.- Tranquils, faré fotos.

Pastís de Nata i Mató amb Mores

Rubèn — Tue, 18 Jul 2006 20:17:37 +0000

Ingredients:
2 bricks de 200 ml. de nata líquida.
2 sobres de mató (Cuajada Royal?).
2 gots de llet.
1/3 d’un got de sucre.
Pa de pessic tendre o magdalenes.
Mores del bosc.

Procés:
1) Col.loca els pans de pessic a una font una mica profunda construint el que serà la base del pastís. Enganxa els pans a la font amb una mica de mantega i punxa’ls amb una forquilla.
2) Barreja tots els ingredients en una cassola: llet, mató, sucre i nata. Es pot fer servir una batedora per treure els grumolls.
3) Posar a escalfar la barreja anterior, a foc lent, movent-la sovint per evitar que s’enganxi. Quan arribi al punt d’ebullició, apagar el foc i llençar la barreja sobre la base de pa de pessic a la font i posa-hi les mores.
4) Deixar refredar a la nevera i decorar l’exterior (canyella, melmelada, fruita, cacao en pols…).

Versió 2.0 gràcies a Gema i Óscar: a falta de pa de pessic, una bona base feta amb galetes també queda bé.

Teoria De La Conspiració (Part III)

Rubèn — Thu, 06 Jul 2006 13:13:15 +0000

El dia que el Popeye va superar la barrera de les 25 pts. va ser més traumàtic que el fet que el Super Choc sempre s’esgotés i haguessis de conformar-te amb un trist Almendrado sense pastilla de xocolata a dins. Un negrito estandard en comptes d’un Negrito Estrella. Un Cornetto de nata havent Ron Con Pasas. Que la Copa Brasil fos per adults mentre que el Frigo Dedo o el Tiburón deixaven les llengües infantils pintades de colors. Com podia estar tan asquerós el Twister Choc existint el Twister a seques? I el Solero existint el Magnum? Quina mena d’aberració era el Drácula?

Qual Woody abandonat sense miraments per un Buzz Lightyear qualsevol, cada estiu miravem el nou cartell de Frigo, buscant que els gelats de sempre encara estiguessin i quines novetats resaltades amb una estrella (Nuevo!) serien la nostre obsessió estival.
Però si els gelats nous tenien on brillar, què se’n feia dels gelats defenestrats? Per què els retiraven? Hi ha un cementiri de Frigos jubilats?

Que les pongan una estatua.

Alternatives

Rubèn — Thu, 16 Feb 2006 11:59:10 +0000

Avui a mig matí tenia gana. He anat a visitar la nostra estimada màquina de vending amb uns quants cèntims a la mà, a veure què trobava. Últimament, menjo més i dormo més encara. I m’està anant bé.
M’he trobat la màquina de vending pràcticament buida. Res del què hi havia m’agradava però he acabat traient unes galetes diet-fibra què no deuria voler ningú perquè estaven allà ben solitàries.
Estaven horribles. Imagino què així ha de ser el sabor d’una adolescent anorèxica. Estic massa acostumat a menjar maduixes com per apreciar unes galetes que, a més, presumeixen a la capsa de no dur colesterol. Crec que és al colesterol on està el sabor de les coses perquè estaven repugnants. No tornaré a esmorzar mai més (que va).
L’alternativa hagués estat no treure res de la màquina, ja què no m’agradava el què hi havia dins.
Deu minuts després, arribava l’empresa de vending i reomplia la màquina.

En Petit Suís ha estat 5 mesos trucant a Telefònica per a què li posin una línia de telèfon a casa i així poder tenir adsl. A l’hora, el seu pare vol donar de baixa la línia del pis de l’avi, recentment mort. Telefònica va insistir en no donar de baixa aquest número i traspassar-li a algú conegut què el volgués. El pare va pensar en el seu fill i els hi va dir.
Dues setmanes després, en Petit Suís ja té telèfon.
L’alternativa hagués estat què Telefònica donés un bon servei i què no calgués la mort d’algú per tenir línia telefònica.

Un pla de fuga acostuma a ser l’alternativa més popular a un pla vital.
L’altre és una òrbita concèntrica.

I és què els canvis, de vegades, senten bé.

Sopa D’Aleta de Tauró

Rubèn — Tue, 14 Feb 2006 10:00:09 +0000

Ingredients per a 2 persones:

1/4 d’aleta de tauró de mar poc profund.
2 pits de pollastre (o gall).
2 peces de cranc netejat.
Brou de pollastre.
1 tassa de fècula de blat de moro dissolta en aigua.
2 clares d’ou.
Gingebre trinxat al gust.

Procés: Bullir els pits de pollastre, el cranc i l’aleta de tauró en el brou de pollastre amb el gingebre trinxat. Què faci escuma fins què l’aleta quedi tova. Afegir la fècula de blat de moro dissolta en aigua, per a què agafi densitat i espesura. Finalment, afegir la clara d’ou i servir.

Acompanyar amb unes torrades, molt fetes, untades amb mantega i melmelada de maduixa i un plat de sèpia a la planxa amb llimona i julivert.
Si sobressin ous, també es pot acompanyar amb una truita.

Beguda: Cava conservat en gel de neu fossa.

Postres: Ferrero Roger i Sugus.