El fet de no tenir fotografies que documentin el meu passat em converteix, potser, en un d’aquells personatges enigmàtics, dels que l’autor va destapant obscures vivències per sorpresa i explica detalls de forma desordenada. Per donar aquella sensació de que, malgrat t’està oferint la seva història en petites píndoles, sempre queden forats per omplir. I així, s’allarga la trama, es fidelitza al lector (o seguidor) i s’optimitza el rendiment de l’argument.
O no.

Aquest personatge enigmàtic no és capaç de fer alguns acords amb la guitarra però, dissabte al matí, va desmuntar el seu portàtil, peça a peça, i el va tornar a muntar, gairebé només pel gust de fer-ho.

El dia que es va presentar l’iPad vaig pensar que no seria l’únic en veure-li ràpidament aquesta possible funcionalitat al nou gadget d’Apple i l’Álvaro, des de La Cárcel de Papel, probablement ho va exposar ahir nit millor que jo.
Quan el vaig veure per primer cop, em van donar bastant igual les seves mancances pel que fa a connectivitat (HDMI i USB), expansió (ranures o slots) o permetre aplicacions córrer en multi-tasca (habilitat que no enyoro gaire a l’iPhone). També van quedar en segon pla les seves capacitats de 3G i d’iPod amb esteroides.
Jo el que vaig veure va ser un lector perfecte per còmics. Una pantalla amb la mida adequada, amb un pes i una duració de bateria raonables i prou espai en disc com per portar part de la biblioteca mòbil. Tot depèn de certs factors. El que trigui el mercat en adaptar-se (el discurs sobre la mort de la grapa fa tants anys que dura que podria dir-se que hem conviscut amb ell tota la vida però un aparell com aquest no ha d’implicar la desaparició del paper perquè sí) o com ho assimilarien els lectors. Per no parlar de les possibilitats que pot tenir un còmic amb connectivitat a internet (autoedició, multi-idioma, interacció amb autors i editorials, expansió de pàgines, accés a referències per capítols anteriors, etc.).

Mentrestant, el que pot reactivar és el “mercat” dels escànners.

Actualització: PaneFly i el seu comic book reader per l’iPad.

El futur ens han dut també canvis interiors. Canvis intangibles a nivell espiritual. En la forma i la manera en la que sentim. Ningú es sorprèn en comprovar l’estimació que la gent por arribar a exterioritzar per certs objectes inanimats. “No puc viure sense el meu iPod” seria un clàssic normalitzat. Fer-li petons al portàtil, a un nino que encara viu dins el blister o abraçar amb força el jersei favorit seria quelcom més extrem però acceptat obertament. Es magregen cd’s i videojocs com fa unes poques dècades només es feia amb els llibres.
I potser ens avergonyim d’ells uns anys després. Dels objectes i dels intangibles també. Dels nostres noms d’usuari i adreces d’email repartides als quatre vents per la xarxa. Amb referències explícites a les nostres filies i l’any de naixement. El “backstreetboys_forever@hotmail.com”, “mario_vivalossmiths@yahoo.com” o “neniguapi8@msn.es”.
Avui dia ens importen unes coses molt bizarras.

Observant aquesta nova derivació del Síndrome de Diògenes (ens avergonyim dels nostres cd’s però no els llencem a les escombreries), proposo regalar-ne un a cada visita que aparegui per casa. Sempre donar-lo just al moment que surten per la porta (abric en mà), tal i com fem nosaltres.

El fet d’anar pel carrer fent fotografies amb la càmera de l’iPhone mentre escolto música, edito la fotografia amb la versió de Photoshop per iPhone (una mica de contrast aquí, una mica d’exposició allà) en el mateix moment que converteixo la imatge en una Polaroid (més falsa que un bitllet de trenta euros) amb Polarize i després la pujo a qualsevol dels blogs que existeixen amb la seva pròpia aplicació també (Flickr, Tumblr, Posterous) mentre s’anuncia automàticament a Twitter pot sonar cool, tecnològic, guay, molongui o modern però l’única cosa que n’he tret és topar tres vegades amb tres vianants diferents que sí miraven per on anaven.



Potser l’evolució, en la seva saviesa infinita, mantindrà els cinc dits però ens farà créixer un “tercer” ull.

Anava a parlar del temps però aleshores això sí que semblaria un diari de veritat. No importa. Gràcies, clima, per retornar-nos els jerseis i les jaquetes. Ja no són trendies però podré tornar a dur alguna xapeta que altre sobre la butxaca al pit esquerra, on guardo l’iPhone i penja el cable dels auriculars. Ara mateix porto una de The Flash (The Fastest Man Alive), del Barry Allen en concret, lluint-la a la bossa. Sembla que és el Flash que ha quedat marcat en el subconscient col·lectiu quan jo crec que he sigut més de Wally West o Jay Garrick. És curiós que dins de totes les coses comercials i gens cool que m’agraden, m’arriben les menys populars. Sóc una ovella outsider.

Una antiga lectora em va dir un dia que deixava de llegir aquest blog quan parlava de còmics i/o de música (fet que era habitual). Paradoxalment, he assistit a tres recitals poètics aquesta setmana i en un han referenciat (dos cops) a Oasis i a la postura de rock ‘n’ star de Liam gallagher davant del micròfon (massa agressiva per a recitar poesia) i a l’altre… a l’altre m’han parlat de la fortalesa de solitud. Això és quan còmic i rock ‘n’ roll es troben a l’altre banda de la normalització.