'Un blog domèstic'.

The Lost Art Of Conversation

Uns dies a les mans (al sofà, al llit, a la cadira) i el dubte “per a què serveix l’iPad” queda resolt. Serveix, concretament, per a qualsevol cosa. Punt i final. Tot depèn de l’enfoc que li volem donar a l’aparell (com passa amb qualsevol altre).
És la màquina definitiva per a llegir, evidentment. L’objectiu de convertir-lo en aquell somni humit que tot col·leccionista de còmics ha tingut des de sempre, un lector electrònic per endur-te els teus volums i sèries amunt i avall sense carregar tones de paper, es fa realitat. La pantalla, que probablement en exteriors pateixi amb els reflexes del sol, té una qualitat brutal i en interiors no té rival. I les discussions paper versus pantalla estan de més. Que cadascú esculli segons les seves circumstàncies i preferències.
Malgrat sembla un gadget orientat al consum de contingut, tot es saber redirigir l’ús als nostres desitjos. El teclat és realment còmode en posició horitzontal. A partir d’aquí, ja siguin texts, apunts, posts, xarxes socials, la nostra interacció amb la xarxa no es veu limitada en cap moment. Generar contingut no té més barrera potser que la carència d’una càmera però, per la qualitat que donen les càmeres en dispositius mòbils, personalment no la trobo a faltar.
L’interface segueix sent igual d’intuïtiu que l’iPhone (si la Nina, que no te ni dos anys, navega pels àlbums de fotos sense problemes, tothom pot) però amb unes quantes polsades més. Per tant, l’administració de fotografies i vídeos es una experiència força mes agradable.
La duració de la bateria compleix i, en gairebé una setmana, ha estat en càrrega dos cops.
A partir d’aquí, tot és ampliar les seves capacitats amb les aplicacions adients, segons les necessitats: administrar documents (DropBox gratuït i GoodReader per 0,79€), veure els mkv’s (Air Video per 2,39€) o llegir còmics (ARCreader, gratuït, a l’espera de la versió de ComicBookLovers) que tenim a l’ordinador, etc.

És un aparell que, amb les seves mancances, i sent un capritx mes, si no substitueix l’ordinador central de la casa, t’allibera d’ell.

Hi ha 11 comentaris. Veure els detalls del post.

Perfect

Per raons que ara no venen al cas, és possible que un dia d’aquests accedim al pis que hi ha sobre el que vivim actualment. Està buit i en oferta de lloguer i volem tafanejar.
Entrar a un pis que és com el teu però no és el teu produeix una sensació estranya. Recordo dos amics de bàsica que vivien en el mateix bloc que jo. La distribució de les seves llars era exactament la mateixa que la del pis dels meus pares però les decisions a l’hora d’equipar-lo el convertien en un lloc completament diferent però familiar a l’hora. Els nostres pares dormien a la mateixa habitació. Els nostres germans també. Fins i tot, diversos mobles estaven col·locats en la mateixa posició, com si poguessis superposar els tres pisos i dedicar-te a buscar les diferències.
Entrar en el pis que tenim per sobre dels nostres caps serà lo més a prop que estarem mai de visitar un món paral·lel on tot semblaria igual a la nostra realitat quotidiana però no ho seria. On la naturalesa de les coses i minúsculs esdeveniments quotidians haurien modificat el teixit de la realitat i posar-nos inconscientment en situacions alternatives.

I aquesta sensació no la va inventar ni Lost ni Fringe ni els “What if…?” de Marvel ni els Flash dels Dos Mons. Ni tan sols la mecànica quàntica. Però estan al nostre abast cada dia, en aquells adosados que apunten ben alt, cada mati, per sobre dels arbres.

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.

Is That A Knee?

A diferència de’n “Werid AL” Yankovic, music-comediant que acostuma a fer parodies de cançons satiritzant temes d’actualitat, fets polèmics o provocadors, el pianista Ben Folds és un artista més creatiu però que fa gala d’un sentit de l’humor similar. Seria el seu revers estrictament comercial.
La carrera d’en Ben Folds està plena de bons àlbums, bones cançons, algun hit i memorables actuacions en directe. Utilitza el públic tant per fer les seccions de vent que no porta a l’escenari, per esdevenir el cor de gospel que no es pot permetre portar de gira, com per fer acompanyaments de guitarra multitudinaris. I és un artista que ha decidit utilitzar les eines 2.0 al seu favor, més enllà d’un blog o el seu twitter. Va ser dels primers artistes en transmetre un concert sencer a través de MySpace, desls primers en filtrar un fake del seu propi àlbum i ara, inspirat per un popular usuari de Chatroulette anomenat Merton, ha decidit acoblar aquest servei de chat més videoconferència totalment aleatori als seus concerts, improvisant un tema per cada usuari que apareix a l’altra banda de la línia.

D’aquesta manera, en poca estona, s’improvisen grans himnes com “Don’t Be Sad”, “Bobby”, “Is That A Knee? Could It Be Your Dick?”, “Man Sitting On A Toilette” o “Creepy Motherfucker In The Dark” que esperem apareguin d’alguna forma en el nou àlbum que prepara en col·laboració amb en Nick Hornby (“High Fidelity”, “About A Boy”).

En Ben Folds, per fi, ha trobat un substitut per “Rock This Bitch“, el tema que era simplement una improvisació diferent a cada concert que contenia la frase que dóna títol a la cançó.

Hi ha 8 comentaris. Veure els detalls del post.

Saturday Come Slow

El fet de no tenir fotografies que documentin el meu passat em converteix, potser, en un d’aquells personatges enigmàtics, dels que l’autor va destapant obscures vivències per sorpresa i explica detalls de forma desordenada. Per donar aquella sensació de que, malgrat t’està oferint la seva història en petites píndoles, sempre queden forats per omplir. I així, s’allarga la trama, es fidelitza al lector (o seguidor) i s’optimitza el rendiment de l’argument.
O no.

Aquest personatge enigmàtic no és capaç de fer alguns acords amb la guitarra però, dissabte al matí, va desmuntar el seu portàtil, peça a peça, i el va tornar a muntar, gairebé només pel gust de fer-ho.

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.

The Booklovers

El dia que es va presentar l’iPad vaig pensar que no seria l’únic en veure-li ràpidament aquesta possible funcionalitat al nou gadget d’Apple i l’Álvaro, des de La Cárcel de Papel, probablement ho va exposar ahir nit millor que jo.
Quan el vaig veure per primer cop, em van donar bastant igual les seves mancances pel que fa a connectivitat (HDMI i USB), expansió (ranures o slots) o permetre aplicacions córrer en multi-tasca (habilitat que no enyoro gaire a l’iPhone). També van quedar en segon pla les seves capacitats de 3G i d’iPod amb esteroides.
Jo el que vaig veure va ser un lector perfecte per còmics. Una pantalla amb la mida adequada, amb un pes i una duració de bateria raonables i prou espai en disc com per portar part de la biblioteca mòbil. Tot depèn de certs factors. El que trigui el mercat en adaptar-se (el discurs sobre la mort de la grapa fa tants anys que dura que podria dir-se que hem conviscut amb ell tota la vida però un aparell com aquest no ha d’implicar la desaparició del paper perquè sí) o com ho assimilarien els lectors. Per no parlar de les possibilitats que pot tenir un còmic amb connectivitat a internet (autoedició, multi-idioma, interacció amb autors i editorials, expansió de pàgines, accés a referències per capítols anteriors, etc.).

Mentrestant, el que pot reactivar és el “mercat” dels escànners.

Actualització: PaneFly i el seu comic book reader per l’iPad.
Actualització 2: Comic Zeal anuncia la versió 4 del seu software lector de còmics per iPhone i iPad.

Hi ha 11 comentaris. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors