A l’última exposició del Macba, i actualment en cartellera, Sota La Bomba, m’he enfrontat a l’encisadora magnitud de l’esclat d’una bomba nuclear i a Kandinsky, precursor del videojoc de 8-bits i altres.

Com va anunciar Variety fa un parell d’anys, Comedy Central va comprar els drets dels 72 episodis de Futurama de cara a emetre’ls al 2008, quan acabi l’actual contracte amb Cartoon Network (la compra més cara en la història del canal), i que comporta l’emissió de noves històries en format de pel.lícula i episodis de cara a l’any que ve.

Així que, com a homenatge ramplón, no utilitzo pell groga per caracteritzar-me, que sempre he sigut més de Futurama que dels Simpsons.

Encara que, estèticament, són molt més atractius els avatars a la South Park.

Seria ideal que, ara que el meu iPod està ple a vessar, demà es presentés un nou model amb més capacitat i el meu reproductor Apple actual fos heretat per algú que l’apreciés com es mereix després de les hores i hores de felicitat que m’ha donat.
I és que els productes Apple tenen el seu encant més enllà de la forma i el color.

Aquest menú d’ajuda no serà de gaire idem però a mi m’agrada.

Tinc el meu pobre iPod de 60Gb ple fins a dalt de música. No queda espai per res més que uns quants cd’s extres. Tota aquesta música té els seus tags corresponents, caràtules i, fins i tot, gran part de les 13.000 cançons què hi ha inclouen les lletres gràcies al widget de Mac anomenat TunesTEXT que les grava a l’arxiu quan escoltes la cançó (aquests japonesos i la seva obsessió pel karaoke).
Ja que tinc un backup del contingut (curiosament, si em robessin l’iPod, crec que em faria més mal el fet d’haver de passar un altre cop tota la música a l’iPod que haver-me de comprar un de nou, així que més val tenir una còpia), el tema estaria en deixar al disc dur del Mac part dels artistes que no escolto freqüentment. Però el tema és que m’agrada tenir sempre tota la música a mà i disponible ja sigui per quan viatjo, em moc per Barcelona, estic treballant o connecto l’iPod a l’equip de música.
Suposo que la meva febre consumista compulsiva pel que fa a catxarrets em condueix irremeiablement a un nou iMac quan surti Leopard (i m’hagi mudat), un iPhone (si surt un amb 3G de cara al 2008) i un nou iPod amb més capacitat (ves a saber si amb un interface tàctil com el del telèfon d’Apple). I una Wii?

Estimat Pare Noel, …

Llegeixo el Hulk de Bruce Jones, que tenia reservat per dies com aquests. Vuit volums amb un sorprenent regust als millors moments dels X-Files de Chris Carter i que val la pena tenir en la seva versió original o recopilatori en anglès (l’edició de Planeta era de pena).
Parlant de series, Tele5 ha començat l’emissió de la serie Jericho, de la qual he vist un tros avui i m’ha semblat molt fatal. Estic d’acord que a Lost de vegades sembla que no passi res i tot avanci lentament però cada cop més sèries estan copiant aquest modus operandi (com al seu dia totes van copiar X-Files) però amb menys gràcia. I també, de nou, una televisió ofereix una serie que no té final. Jericho va ser cancel.lada als US després de la seva primera temporada però amb un últim capítol acabat en continuarà. Se suposa que hi haurà una mini-temporada de 5 o 6 capítols per no deixar penjats els arguments però és com quan TV3 va emetre Invasion. Em nego a veure una cosa que sé que no porta enlloc (si és que una sèrie de televisió et pot portar a alguna part).
Escolto els últims cd’s adquirits: Zeitgeist de The Smashing Pumpkins, que m’ha agradat més del que esperava i menys que en els seus millors moments; Twilight Of The Innocents d’Ash, que sonen com sempre però si el sempre t’agrada, gaudeixes com idem; floto una mica amb The Reminder de Feist (per fi l’he trobat en caixeta de plàstic i no en digipack, coses meves) i començo a fer rodar els nous de The Chemical Brothers, Ryan Adams i U.N.K.L.E. dels que encara no tinc una opinió que interessi ni a mi.
M’alimento de síndria i em poso crema a l’esquena com bonament puc. Maivista, potser sí que la natura no és sabia del tot perquè és literalment impossible posar-se crema a l’esquena un mateix sense tenir braços de mico o qualsevol altre primat.

Ah, i m’he canviat de feina un altre cop.