Children In Pieces

Quan escrivia l’última entrada, pensava que fa temps que no feia un post minuto y resultado sobre el món de la paternitat, aquesta experiència que sí mereix un bon videojoc. Ja sé que estan els Sims (joc que en la seva primera versió de PC vaig esborrar del disc dur per després llençar el CD d’instal·lació a les escombraries i així demostrar al món amb tota honestitat que puedo dejarlo cuando quiera) però els Sims no són el tipus de simulador en primera persona que la paternitat es mereix. Parlo d’uns bons gràfics en 3D estil Quake amb una mà llesta per a carregar una tovalloleta humida Dodotis*, uns quants palitos de pa i una ampolla d’aigua. I els seus comptadors de tovalloletes, palitos i centímetres cúbics d’aigua a la part baixa esquerra de la pantalla que s’omplirien amb les recàrregues que anem trobant pels racons quan busquem els xumets perduts (que en tenim cinquanta i mai sabem on són) que donarien punts extres i que ens servirien per evitar que el nen plori. I més punts extres si banyes el nen sense sortir del lavabo fet un nyap i alguns logros a desbloquear com que acabi de sopar sense crema de porros al cabell. Com a súper feature també posaria un botó al mando per fer plorar el propi jugador en el rol de pare degut a l’estrès o esgotament extrem.

El canvi més gran en aquests últims mesos és la raó per la qual s’han acabat els posts sobre cançons per a l’Emma. Ara bàsicament ens dediquem a sentir com és ella la que canta, amb la cara de gilipollisme que comporta la ja esmentada experiència vital de ser pare, i a gaudir de les seves primeres frases complexes com, per exemple: “papa, em fa mal el peu de la cama del peu” no sigui que em confongui de peu i cama, ja que en té dos.

Recordo una experiència de quan l’Emma encara era un petit nadó i jo em trobava en plena fase proxèmica. Un senyor gran i arrugat va allargar el seu coll per ficar la cara entre l’Emma bebè i jo, son pare, que viatjava tranquil·lament en el bus sense fer mal a ningú amb la meva filla als braços, i va dir en un to lleugerament massa alt pel meu gust: “¡Como pa no quererla!”. Doncs sí, senyor, molt ben expressat. Encara comptem l’edat en mesos i deixem anar babes quan menja la sopa de lletres tota sola i les reconeix (les lletres, no la sopa) o canta l’himne del Barça. Que sí, que un desitja tant tenir un fill que potser s’hauria d’haver aturat a pensar en la quantitat de sèries de televisió que deixaria de veure, d’acord. I que haurà de compartir el menjar i el llit. Però un es veu recompensat quan observa com la seva filla corre per la casa en llàgrima viva agafant-se el peu cridant: “No tinc mitjons!” quan sa mare li ha col·locat unes sandàlies. Carne de mi carne, HOYGAN.

Realment no hi haurà més posts a la secció de cançons per l’Emma perquè cada post estava titulat, com aquest mateix, amb un tema de Morrissey que feia referència a pares i fills i se m’han acabat. Una raó tan vàlida com qualsevol altra.

* ja sabeu que aquí no ens agrada parlar de marques** però les altres fan una pudor estranya
** cómo? perdona? cómo?

Yawny At The Apocalypse

Comprar llet en pols. Endreçar la casa. Reendreçar l’estanteria dels còmics. Fer cagar el tió amb l’Emma i la Sílvie. Entregar els regals de nadal. Encetar un nou blog sobre còmics Marvel. Aprendre a fer un estofat de vedella amb carxofes. Tornar-me a passar el Baldur’s Gate. Anar a la boda del meu germà. Dibuixar més. Aprendre a tocar la guitarra. Canviar de professió. Anar a viure a una casa de pedra i pissarra. Viatjar amb l’Emma. Veure-la d’adulta. Inventar la teleportació.

Ho tenia tot aquí, en un post-it. Coses pendents abans de l’apocalipsi. Perquè l’apocalipsi, si passa, només pot passar per nadal.

The future here is shattered

Reconec que el que diré ara pot sonar contradictori després de la meva tendència imparable cap a lo immaterial però una de les coses que més feliç em fa és veure a la petita Emma gaudint més amb la catxarreria anàrquica de La Panera dels Tresors o amb un conte que mirant la televisió o trastejant amb els objectes artificials de la Fisher-Price moderna.
Probablement l’Emma creixerà en l’ocàs del suport físic musical. Ves a saber com estarà el paper. Sóc un defensor dels videojocs i les seves secrecions salivals per l’iPhone i l’iPad són, per altra banda, comprensibles. Però no vull que res d’això substitueixi els llibres de la mama, els còmics del papa i la col·lecció d’Astèrix que li estem comprant per a quan sàpiga llegir.
Les nenes modernes també poden tenir referents físics. Per aprendre a pitjar botons, passar pàgines i reconèixer l’autenticitat d’un marc de fotos o una pantalla tàctil.

Entenc que pel títol potser pensàveu trobar-vos un tractat sobre la situació socio-econòmica actual però lo meu sempre ha sigut l’escapisme. Abstraurem del terror pel futur. La crisis. La tensió. L’estrès. La llet de soja. El tofu.

Diluvis d’arena i de meteors

Recordo que el Petit Schuster, sobre qui ja us vaig teclejar* amb anterioritat, tenia un calaix ple de cintes de casset que el seu pare li havia enregistrat des del moment que ell va començar a dir les seves primeres paraules fins a les primeres converses amb sentit. Cintes de casset plenes de frases innocents i involuntàries, totalment oposades a les declaracions que la Sílvie, arrossegant la seva gravadora Fisher Price™ pel passadís de casa, va anar enregistrant compulsivament als seus amics i familiars, volguessin o no. Notis una nova carrera de periodisme esportiu truncada per la indiferència familiar.
Malgrat sóc conscient que la tecnologia actual posa molt fàcil documentar fins a l’esgotament plàstic i mental les nostres vides, aquest és un de tants detalls que em plantejo aquests dies. Un de tants propòsits que després probablement queden en no res, com els de cap d’any:

Anar fent petites gravacions de veu a l’Emma per a la posteritat. I si, d’aquí molts anys, un dia es queda paralitzada perquè li venen fragments de frases de la part més posterior del cervell, del racó on es guarden els records, potser no sabrà què signifiquen però, al final, deduirà que es tracta d’un d’aquells diàlegs que se sabrà de memòria de tant escoltar-los.

I que no li passi com a mi.

Experiment 1.

* de forma maldestre, fent servir només dos o tres dits, perquè jo mai vaig fer mecanografia

From Soho Down To Brighton

A l’oficina tenim un racó de l’estil de l’atzucac* del Cámera Café, on la gent es deté durant uns minuts buscant un moment de pau interior. Les converses no són tan enginyoses ni els colors tan llampants però el cafè és gratis. Dijous, asseguts al sofà amb el seu cafè en got de plàstic, un parell jugaven al pinball amb els seus iPhones i, com qualsevol videojoc ben fet, aquest procurava emular una màquina real amb els seus sons, llums i efectes. Fins i tot acceptava que el jugador etzibés algun cop per fer rebotar la pilota més violentament i així aconseguir més punts. Aquells moviments de cintura, aquells moviments pèlvics que feien trontollar el pinball (fins que t’avisava que series penalitzat) s’han convertit ara en subtils moviments de canell però, encara i així, el que de veritat s’ha perdut, seguint la corrent kitsch del post anterior, és la màquina en sí. No perquè l’experiència fos millor (que sí) sinó perquè es perden aquelles decoracions extravagants. Màquines de pinball amb motius futuristes, amb indis apatxes, amb guerrers cimmerics, plats voladors, noies en biquini o dedicats a Queen. Quin criteri es devia seguir per dissenyar una màquina infernal com aquella?

Suposo que “dissenyador de pinballs” pot sumar-se a la llarga llista de professions socialment desagraïdes, com guionista de vídeos de karaoke o trianglista.

* 1 m. Carreró o camí sense sortida