A l’última exposició del Macba, i actualment en cartellera, Sota La Bomba, m’he enfrontat a l’encisadora magnitud de l’esclat d’una bomba nuclear i a Kandinsky, precursor del videojoc de 8-bits i altres.

María Patiño, periodista i tertuliana de lo ajeno, apareix per televisió no només per parlar de l’actualitat del cor sinó que també anuncia electrodomèstics o estris per la llar. Un sempre suposa que una marca escull com a imatge la personificació de certs valors que vol transmetre. Un exemple és la Nicole Kidman, pàl.lida, de pòmuls brillants i plastificats com la Nintendo DS, anunciant el Brain Training. Ella, al seu saló de revista d’interiors, vestida de blanc, amb aquest to Apple desvirtuat, transmet perfectament el missatge: si jugo al Brain Training, arribaré als 40 com ella. La Patiño, en canvi, tindria certa credibilitat anunciant café. O tot el contrari, alguna infusió relaxant o tranquil.litzants en píndoles diàries (tres, una cada vuit hores).
La credibilitat és important. Si no, mirem al Fernando Alonso. Qui no s’ha fet de la Mútua Madrileña a aquestes alçades?

Foto: Sílvie Rothkovic venent el meu pis.

Diuen que el billar és un joc xenòfob. Que sobre un firmament verd que representa la Terra, la bola blanca ha de demostrar la seva supremacia davant les altres boles de colors, fent-les fora una a una del terreny de joc.
Vermelles, grogues, blaves. Pel final, la negra.