A l’oficina tenim un racó de l’estil de l’atzucac* del Cámera Café, on la gent es deté durant uns minuts buscant un moment de pau interior. Les converses no són tan enginyoses ni els colors tan llampants però el cafè és gratis. Dijous, asseguts al sofà amb el seu cafè en got de plàstic, un parell jugaven al pinball amb els seus iPhones i, com qualsevol videojoc ben fet, aquest procurava emular una màquina real amb els seus sons, llums i efectes. Fins i tot acceptava que el jugador etzibés algun cop per fer rebotar la pilota més violentament i així aconseguir més punts. Aquells moviments de cintura, aquells moviments pèlvics que feien trontollar el pinball (fins que t’avisava que series penalitzat) s’han convertit ara en subtils moviments de canell però, encara i així, el que de veritat s’ha perdut, seguint la corrent kitsch del post anterior, és la màquina en sí. No perquè l’experiència fos millor (que sí) sinó perquè es perden aquelles decoracions extravagants. Màquines de pinball amb motius futuristes, amb indis apatxes, amb guerrers cimmerics, plats voladors, noies en biquini o dedicats a Queen. Quin criteri es devia seguir per dissenyar una màquina infernal com aquella?

Suposo que “dissenyador de pinballs” pot sumar-se a la llarga llista de professions socialment desagraïdes, com guionista de vídeos de karaoke o trianglista.

* 1 m. Carreró o camí sense sortida

El cap de setmana passat, a la nostra ja oficialment instaurada nit mensual de mus i alcohol*, vam poder observar com una de les taques a la paret d’en Barrut i la Samarini havia agafat la forma del que serien els Estats Units, la Baixa Califòrnia i potser part de Guatemala. És la versió casolana de les Cares de Bélmez i la versió menys personalitzada de les marques de naixement.

*sona molt més espectacular del que veritablement és

Potser algú recorda un gag dels Monty Python on dos pilots s’avorreixen sobiranament durant un vol transoceànic i decideixen passar el temps gastant bromes al passatge a través del circuit intern de ràdio. Exemple: “Els parla el capità. Hem perdut el motor dret. Si us plau, seguint tots ordenadament als seients de l’esquerra. Gràcies.” i etc. Abans de tenir aquesta brillant idea, pilot i copilot començaven a jugar al típic joc del veo-veo però la cosa no anava més enllà de:

- Veo-veo.
- Què veus?
- Una cosa que comença per… per… n.
- Núvol.
- Merda…

El cel infinit no donava per més.
A mi, aquest joc (que estic segur que per molts té l’efecte secundari de fer aparèixer durant una dècima de segon la cara de la Teresa Rabal al cervell) em posava realment nerviós. Frenètic. Semblava tan fàcil que la pressió per no respondre al moment o no encertar i la humil·liació posterior em bloquejaven la parla. Així que vaig decidir no jugar mai i retirar-me discretament a algun racó fins que els altres nens acabaven de dir objectes.

- Veo-veo.
- Què veus?
- Una cosa que comença per… per… r.
- El Rubèn en un racó.

Amb lo poc que m’agradava a mi destacar.

I treu el cap el que neteja els vidres de l’edifici. A la seva canastra, amb els seus cinturons i els seus productes de neteja, ensabonant els vidres i posant-me nerviós per com ens observa mentre treballa. Perquè sembla que no però ens observa. S’entera de tot el que passa a l’oficina i del que parlem els treballadors. Els projectes, els resultats econòmics, les conspiracions femenines, les distribucions de les taules, de com el Barça va jugar dissabte passat amb l’equip que fa servir la Sílvie al FIFA09. Sempre canvia l’Eto’o pel Gudjohnsen. Amb millors resultats, tot s’ha de dir.

Estic una mica perdut.

Dimecres passat, dia 20 d’agost, al voltant de les tres del mig dia, una parella que tornava de Berlín direcció Barcelona, separada pel passadís de l’avió, pal.liava el seu avorriment amb una improvisada i casolana partida d’hundir la flota. S’amagaven mútuament la situació dels vaixells amb un simple plec de paper i, amb un segon foli, es mostraven el resultat del tret amb tres icones: una petita ona per aigua, una creu insistentment repassada per tocat i dos ossos en creu sota una calavera per tocat i enfonsat. Tot amb un parell de bolis de tinta blava probablement robats d’un hotel i sobre fulls blancs amb quadricula en rosa arrancats d’una llibreta d’espiral Jordi Labanda.
No es dirigien la paraula. Gairebé no es miraven. Un somriure de tant en tant. Es mostraven la posició del tret escrita en paper d’un costat del passadís a l’altre. Ella marcava al full l’aigua amb un puntet petit i el tocat amb una creu petita. Mentre muntaven la primera partida, ell li va passar una nota. Discretament, només vaig poder arribar a llegir: “Ets més lenta que…”.

Ella va guanyar els dos enfrontaments.