El negocio entre lo deseado y lo posible

Un dia vam sortir al carrer i vam pensar que ja no volíem viure més entre les parets de ciment de l’Eixample. Podríem justificar-nos dient que es deu a la contaminació, la massificació turística i els seus pisos-pensió, a les curses populars que ens encerclen cada diumenge altern, al trànsit de la Diagonal sense tramvia o al pol·len dels plataners. Però, sent sincers, un bon matí vam sortir al carrer de camí a l’escola i l’Emma va dir:

– A mi no m’agrada viure a la ciutat. Hi ha massa cotxes i soroll. Jo vull viure al bosc.

Ella va continuar caminant com si res, transportant la seva motxilla i fent algun ritme sincopat amb les mans i els peus però allò ens va convertir en la galta de Gilda rebent una bufetada de realitat. Una galleda d’aigua freda a la cara amb una veritat que sabíem però ens amagàvem.

Prèviament en aquest blog (tres mesos sense escriure bé mereixen un previously), l’Emma va acaparar el protagonisme de totes les històries, com ja heu notat. Amb ella vaig descobrir que sovint és més interessant mirar les coses a través dels seus ulls. Lo vell és nou i la perspectiva sempre diferent.

– Mama, avui toca cole?
– Sí.
– Mama, no ho entenc… Els dies de festa la terra fa les voltes molt mes ràpid. És que dóna la volta mes ràpid i el dia de cole més a poc a poc.

Bé, de vegades, ella es posa a la nostra alçada i compartim perspectiva i ansietats. Però ja enteneu què vull dir.

Per tant, com a membre de ple dret i en igualtat de condicions en aquesta família, ens vam prendre la seva reflexió per canviar d’ambient ben seriosament. Hem aprés a fiar-nos de la seva intuïció malgrat ser menuda. I vam començar a fer plans. Deixaríem el pis de l’Eixample i aniríem a un altre lloc. Amb arbres.

– Mama, quan encara no tenim un bebè perquè som petits, el bebè on és?

No vam saber què respondre-li a l’Emma però resulta que, en un nou git argumental, ens vam quedar embarassats. I les coses es van accelerar. Deixaríem el pis de l’Eixample i aniríem a un altre lloc. Amb arbres. Amb més espai. I seria ara.

Per suposat, sabem que en Jan, que arribarà a finals de l’estiu si tot va bé, serà diferent a l’Emma. I no només perquè l’Emma haurà crescut entre ciment i el Jan probablement no. Personalment, no sé quines expectatives tinc amb en Jan. No tinc ni idea de com serà la seva personalitat. Tampoc recordo quines en tenia amb l’Emma. M’hauria de rellegir tot aquest blog i quina mandra. El fet és que, pel que fa a la paternitat, només tinc experiència directe amb el sexe femení i el grau desmesurat de surrealisme o literalitat que proporciona l’Emma en el seu dia a dia:

– [Papa] Aquest moble està bé aquí.
– [Mama] No. Es menja mig menjador.
– [Emma] Mama, les coses no tenen boca.

Parlem d’un nen que el seu primer concert a l’úter ha sigut el de Noel Gallagher al Sant Jordi Club. El primer concert uterí de l’Emma va ser Antònia Font al Casino del Poble Nou. Això ha de marcar d’alguna manera. Però tenim esperances de que ambdós valorin els canvis que succeiran aquest 2016 perquè ho fem per ells. Ras i curt.

Malgrat tots aquests sacsejos, estem prou tranquils. Sembla que l’Emma ha assimilat prou bé el fet que deixar la ciutat comporta altres canvis col·laterals a la seva vida.

– En aquesta finestra has fet un balcó?
– No. És la bandera.

12019902_10207772555331645_8734545634193617149_n

I sembla que el seu interès per l’actualitat política roman intacte, oi?

– Aquest és l’Abraracúrcix, és el cap del poble.
– Què vol dir el cap?
– Doncs vol dir que és l’alcalde.
– Ah, perquè l’han votat, no?

Quan en Rajoy surt per la tele fent declaracions esbufega una mica.

– Mama, per què els senyors que voten* quan els hi posen els micros sempre diuen el mateix?
*creiem que vol dir els polítics.

I va viure amb la intensitat de qualsevol altre adult tant el passat 11S:

– Emma, aquest any s’ha d’anar de blanc.
– [Indignada] Sempre anem de Catalunya! Això és del Madrid.

Com el 27S:

– Hem guanyat? Ja som independents? – va dir asseguda a la cadireta del darrera del cotxe.

L’objectiu és que el Jan arribi rodejat de pau i tranquil·litat. Buscar-li un lloc on créixer ho farem sense pressa. Però per l’Emma serà un canvi. D’entorn, d’escola, de rutina. Cada dia serà diferent als anteriors mil set-cents que ha viscut.

Vaig sentir un cop que és un recurs estilístic molt francès el d’anar desgranant anècdotes inconnexes per pintar un fascinant fresc o documentar de forma interessant un moment o una situació. Jo crec que l’auca és un bell recurs català.

Start your own currency. Make your own stamp.

aplec
1 m. [LC] Munió de persones o de coses aplegades.

Podríem dur tots un globus groc farcit d’heli. Un cada persona que sortís a votar el dia del referèndum consulta procés de participació ciutadana Aplec Sobiranista™ del 9 de novembre. Un globus groc ben lligat al canell amb un fil vermell. Un símbol. Orgullosos del nostre sentit i ordre democràtic i català.
Un cop dipositat el nostre vot al col·legi electoral punt de votació FourSquare Check-in Sobiranista™, deixaríem anar el globus i ompliríem de color groc el cel blau. Els helicòpters de la Guàrdia Urbana i la Delegación del Gobierno podrien comptar els globus per a saber la participació. I si volguéssim fer pública la nostra decisió, escriuríem clarament al globus amb un Edding 800 permanent si sí, si no i, en cas de sí, si sí-sí o si sí-no. I així els drones dels diaris també podrien fer les primeres enquestes a cel d’urna.

7660

O podríem deixar-nos de xorrades.

Resbalar cadena causal abajo hasta el punto Omega

Doncs no. No tinc jo sol la culpa de que només es parli de futbol aquests dies. Que tots ens deixem caure sobre aquesta delirant espiral de fervor primitiva i pseudo-nacionalista. Que també hi dec posar el meu petit granet de sorra però que sembla que avui dia només és notícia allò que es coneix com a trending tòpic (un nou terme ja establert per a definir el que és notícia, provingui o no de Twitter, i així seguim canviant el nostre lèxic). Que sembla que ja no queda espai per les coses petites*.
Per a contrarestar i generar una mica de descompressió, ara toquen coses més específiques. Més supèrflues. Locals. Banals, si voleu. Com la nostra propera paternitat. Podria vendre la versió groga d’aquesta història amb robados y posados de la mare. Podria vendre la versió rosa, dir que se suposa que hem de ser pares en quatre o cinc mesos i omplir-vos de detalls íntims. O us podria vendre la versió real de com seran les coses. De com, si en algun moment aquest blog ha semblat una pàgina subsidiària de l’Anne Geddes, això no pot fer més que empitjorar en un esclat de metàfores emocionades sobre nens, sentiments desbocats de felicitat irreprimible i continues referències a aquesta situació i no a cap altra. El que ve a ser la paternitat en sí mateixa. A flor de pell. A champagne supernova in the sky.
Per tant, davant aquest possible futur monotemàtic, prepareu les cancel·lacions al vostre lector de feeds i els vostres unfollows si sou d’aquells que no suporten les converses que només giren al voltant dels nens. Perquè de fills tothom en té però, collons, aquest és el meu.

Un “hola” per tota aquesta gent que porta anys arribant a aquest blog a través de la cerca “dones embarassades”.

* paradoxa

We Are The Boyz

Un dia el meu germà va córrer i córrer desesperat cap a l’entrada d’un bar per anar al lavabo. No va veure que a l’entrada hi havia una porta de vidre (devia estar extremadament net) i es va estavellar contra aquell mur invisible. Va seure uns segons al terra, desconcertat, fins que va plorar com només estan habilitats els nens a plorar.
Una de les raons per la que teòricament és una merda créixer és l’abisme que et separa del jovent. Als vagons del metro i del tren, aquest abisme es materialitza en el volum de les seves riallades desmesurades i intencionadament exagerades per a cridar l’atenció. En la seva roba, cinc anys pel davant de quan tocava. L’abisme no és tecnològic, com s’acostuma a dir. És només lingüístic. Petits tecnicismes com bendiez, gormiti i bacugan. Bàsicament, és l’abisme del que parlaven els nostres pares.
L’abisme està en aquella sensació de que abans la gent jove era més senzilla i accessible. Xocaven contra els vidres com en un simple gag d’humor. Ara sintonitzeu el Super3 per comprovar com tot es precipita.

He decidit que podria fer una llista de diverses activitats per a sentir-me més jove. Coses que només fan els adolescents. Després de pensar-hi, només me n’ha sortit una. Treure’m el carnet de conduir. Serà que ara l’adolescència arriba fins els quaranta.

From Soho Down To Brighton

A l’oficina tenim un racó de l’estil de l’atzucac* del Cámera Café, on la gent es deté durant uns minuts buscant un moment de pau interior. Les converses no són tan enginyoses ni els colors tan llampants però el cafè és gratis. Dijous, asseguts al sofà amb el seu cafè en got de plàstic, un parell jugaven al pinball amb els seus iPhones i, com qualsevol videojoc ben fet, aquest procurava emular una màquina real amb els seus sons, llums i efectes. Fins i tot acceptava que el jugador etzibés algun cop per fer rebotar la pilota més violentament i així aconseguir més punts. Aquells moviments de cintura, aquells moviments pèlvics que feien trontollar el pinball (fins que t’avisava que series penalitzat) s’han convertit ara en subtils moviments de canell però, encara i així, el que de veritat s’ha perdut, seguint la corrent kitsch del post anterior, és la màquina en sí. No perquè l’experiència fos millor (que sí) sinó perquè es perden aquelles decoracions extravagants. Màquines de pinball amb motius futuristes, amb indis apatxes, amb guerrers cimmerics, plats voladors, noies en biquini o dedicats a Queen. Quin criteri es devia seguir per dissenyar una màquina infernal com aquella?

Suposo que “dissenyador de pinballs” pot sumar-se a la llarga llista de professions socialment desagraïdes, com guionista de vídeos de karaoke o trianglista.

* 1 m. Carreró o camí sense sortida