Part III: Fighting Each Other

Aquest cap de setmana, com si es tractés de dos trens de mercaderies per via única, van col·lisionar a casa nostra la meva mare i els meus sogres. Es van conèixer i van parlar cara a cara per primer cop, rodejats de dues tones de lioneses de nata i trufa. Suposo que val la pena ressenyar això de les lioneses perquè quatre dies després encara hi ha lioneses per tot arreu.
La cimera va començar fatal. Al minut 3, la meva sogra va tombar accidentalment un got de Coca-Cola Zero gegant sobre la nostra tauleta de sofà (una taula que, per cert, ens va indicar el venedor que en cap cas la mulléssim, que dius: quin tipus de taula no es pot mullar!), amarant* la mateixa taula, les revistes pijes de decoració que hi ha a sota i part del vermut. La fusta clara de la tauleta va absorbir el refresc baix en calories i va començar a agafar un color fosc. Després d’aquesta crisi inicial (i de que, passada una estona, la Coca-Cola s’evaporés i la taula recuperés la seva tonalitat original) tot va anar bé. Ma mare no va callar com és habitual i tot normal.

Posteriorment, el meu germà va presentar en societat el seu primer fill, el Marc petit, que va ser l’atracció de la jornada. Té mèrit ser fos una atracció quan és un nen que amb prou feines fa res. No plora, no es queixa, no gemega. Només dorm, menja i mira de reüll. Però tot arribarà. Si la genètica no ens falla, serà com nosaltres i, per nadal, cada cop que el deixin sol en braços d’un rei mag per fer-li la foto de rigor quan s’entrega la carta, es fotrà una bona plorera. Al temps.

* v. tr. [LC] Mullar (alguna cosa) de manera que el líquid la penetri, que absorbeixi la major quantitat possible de líquid.

The Loner (Una història en dos actes)

Aquest matí m’he quedat atrapat al torn* mida persona humana de l’estació de tren. Sortia jo de l’andana, sota els rajos de sol d’aquest matí fresc pre-plujós que ha fet, quan al ficar-me en un dels dos torns que hi ha de sortida, s’ha sentit un cop metàl·lic i sec i s’ha encallat i m’he quedat a dins. De la mateixa manera que quan t’empasses un pèl se’t queda a la gola, que no va ni p’alante ni p’atrás, jo m’he quedat engabiat. La resta de passatgers ha corregit el seu rumb cap al segon torn i han continuat sortint malgrat els meus infructuosos però evident esforços per sortir. No cal dir que ningú ha fet cap gest de preocupació pel fet de que una persona quedés tancada allà per sempre, davant una més que probable mort per inanició o avorriment. Bé, d’avorriment no. Donem gràcies a l’iPhone ja que, en cas de passar-hi hores, diguem cinc o sis, la bateria hauria de donar per suficients moments de distracció i oci.
Per tant, com si es tractés d’un José Luis López Vázquez modern a La Cabina (recordem que disposo de telèfon) he estat allà uns minuts. Els lectors més desperts s’hauran adonat de l’evident contradicció que és plantejar-se hores d’oci quan el mòbil podia posar-me en contacte amb els serveis d’emergències, bombers o ferreters i treballadors del sector del metall. És evident que en qüestió de segons he passat a mode “violència / menyspreu per mobiliari urbà” i, a cops, he aconseguit sortir marxa enrere de nou a l’andana (ja deserta, sense passatgers ni tren) i a la llibertat. No m’ho he pensat dues vegades, he arriscat al màxim i he apostat que l’altre torn em trauria d’allà.

Estic gairebé segur que una noia jove i preparada que pujava pel carrer de l’estació ha anat presenciant l’escena progressivament jo anava escapant de la trampa mortal. La seva lectura de la situació ha sigut errònia ja que deu haver interpretat que m’estava colant sense pagar, fent anar el torn al revés, així que allà s’ha dirigit sense dubtar. En el precís moment en el que jo sortia pel segon torn i retrobava la meva llargament enyorada llibertat, ella s’endinsava en el primer.
I, com qualsevol conte clàssic, la història acaba bé i de forma justa pel nostre heroi. Un so metàl·lic i sec s’ha pogut escoltar i ella ha quedat atrapada mentre jo, ja a l’exterior, me la mirava, gaudint de nou de la meva condició d’excarceració. Desenes de comentaris, idees més o menys enginyoses i accions pro-actives m’han passat pel cap en aquells segons però m’he limitat a somriu-re-li quan m’ha mirat amb cara de no entendre bé que estava passant i he seguit caminant carrer avall, deixant-la enrere a ella, les seves arracades de perles, els torns i, espero, pel seu bé, el seu telèfon mòbil. Potser el necessitarà.

* m. [LC] Tambor giratori d’eix vertical amb cloendes radials i obertures laterals que, col·locat en l’obertura d’una paret, permet de fer passar objectes de l’un costat a l’altre sense que la persona que hi ha a l’un costat vegi la que hi ha a l’altre costat.

Previously On Productes De Neteja

De vegades un no actualitza el seu blog perquè la seva vida personal i/o laboral el manté massa ocupat i no sobra el temps per dedicar-se a aficions tan poc productives com aquesta. No és el meu cas. Si no actualitzo és per falta de ganes, de coses a dir o simplement perquè he estat de vacances. I desídia en general, no ens enganyem. El vuitè mes de l’any no s’hauria de dir pas agost sinó “desídia”. De-sí-dia.
Vaig estar uns dies a Granada i rodalies, una mica a Sevilla i uns quants dies més a Madrid. Un diria que degut a la crisi, fer distàncies més curtes hauria de ser més econòmic. Però no. I a part d’això i una mica de platja i piscina, bàsicament és l’estiu on hem descobert a l’Andrew Bird gràcies als còmics autobiogràfics del Jeffrey Brown (raó per la qual ja no cal que editi les meves memòries en art seqüencial) els quals hem llegit viatjant per primer cop en l’AVE mentre tornàvem cap a casa on, només arribar, hem redistribuït els mobles de lloc. Com no portem ni un any vivint en l’actual pis, això diu molt de la nostra estabilitat estètica. I per acabar de resumir, no suporto les cançons de l’estiu però hem cantat constantment la falca de Bocasecaman i encara no tinc carnet de conduir. Encara no arribo al 1.80, ni sóc astronauta (cosa que està bé perquè mai he volgut ser astronauta) però en aquest blog queda remarcat el meu ego.
A això, a les sèries i als còmics, se li en diu un recap i teniu més aquí.

Heu d’estimar aquest blog perquè les visites han caigut tant que al menys és un lloc relaxat on el primer comentari no ha de ser “ei, sóc el primer? sóc el primer!”. Teniu encara dies per comentar que segueixo de vacances.

La Vecina Del Ártico

Amb el número nou s’ha retirat la nostra portera per vacances i amb el catorze corre el rumor de que ha entrat al camp un porter substitut. Dic rumor perquè pels matins marxo abans de que arribi a l’edifici i torno quan ja ha plegat, així que podríem filosofar si les coses que succeeixen quan hom no està present passen de veritat o no pertanyen a la nostre realitat coneguda. Però no. Assumirem que ell està allà, esperant els meus paquets.
Sempre he odiat les converses d’ascensor. Em sento perfectament còmode anant en silenci fins al quinzè pis. Ni tan sols miro al terra. Taral·larejo* una cançó. Busco les claus. Em començo a baixar els pantalons si arribo pixant-me. El que faci falta. Però mai he evitat als veïns com fa la Reich encara que la quantitat d’ascensors per finca s’hagi anat reduint per cada mudança que he fet, reduint-se també els metres quadrats d’ascensor. Per tant, les probabilitats de viatge acompanyat han augmentat però, malgrat la falta d’espai personal, he aconseguit ensinistrar progressivament els meus veïns i ells han deixat de parlar-me. S’han acabat els “A quin pis vas?”, “Com està ta mare?” o el hit de qualsevol diplomat o doctorat amb carrera universitària “Quina calor, eh?” que penses per dins “Nos ha jodido mayo con las flores! Que si fa calor. Estem a l’agost!”.
El problema actualment és la portera. Excepte preguntar a quin pis vaig (perquè ja ho sap), qualsevol tema és vàlid per a que li facis companyia deu minuts. I, com succeeix en les converses d’ascensor, un cop encetes el diàleg, no hi ha qui ho pari així que he començat a provar diverses estratègies com passar molt ràpid pel hall si veig que l’ascensor està lliure, entrar amb els cascs posats i mirar la bústia o fer que parlo pel mòbil quan és que no. Perquè hi ha dies que sí, que puc simular ser un animal sociable amb Facebook, però d’altres, si arribes necessitat de visitar un lavabo o suant amb aquestes calors, doncs no… Un moment. Aquesta última frase feia referència al clima?

El que he descobert és que si el bloc de pisos fos Europa, l’ascensor seria Suïssa, un lloc neutral per disculpar-te amb un veí a qui has putejat, per exemple. El trajecte dura lo suficient per justificar-te i lo suficientment poc per sentir que escaparàs en poc temps d’una possible rèplica tensa (o violenta).

*v. tr. [LC] Cantar (una cançó) sense dir-ne les paraules

Lo Nuestro Es La Paz

L’impacte de la societat de la informació en el món educatiu és molt menys interessant que el seu impacte en el món de la parella. Per exemple, si durant un telenotícies qualsevol, la periodista relata un cas (un succés) en el qual hi ha hagut un forcejament*, quan la periodista diu forcejeo, la Sílvie i jo cridem ben alt i a l’uníson: forcejeo!
Per què? Perquè és així. És igual que ella estigues bullint pasta a la cuina i jo ficant còmics en bossetes de plàstic a l’estudi. Si la tv, aquell so de fons al menjador, diu forcejeo, nosaltres cridem: forcejeo!
Per una altra banda, no cal dir que la influència de la societat de la informació és un camí de dues direccions (o de dos sentits, que mai em queda clar, com no tinc carnet de conduir) i és per això que podem jugar a trobar les set diferències entre aquest titular de El País, edició d’avui: No nos interesa fabricar la bomba i aquestes altres declaracions de l’Ahmadineyad més de forcejeo.

L’origen del forcejeo aquí, al voltant del minut 1:30 i del 2:27 aproximadament.

* no m’ho he inventat, és “forcejament” de veritat.
** aquest post es titulava originalment “Algues Loques” però ja estava agafat.