La Rothko i jo ens vam reptar mútuament a escriure una novel.la, una manera com qualsevol altre d’esquerdar el meu amor propi, amb l’única i vaga esperança que lo seu sigui de veritat el minimalisme versàtil i no la prosa Murakami. Un nou gir per la nostra espiral diària de competitivitat. Avui dia és vox populi que qualsevol pot editar un llibre (via Flaneuse) i que li diguin literatura com que la Scarlett publiqui un cd i li diguin música (prejudici aquí).
La meva època d’adolescent enfrontant-me a una Olivetti grisa que el meu avi va portar d’alemanya allà pels anys seixanta va quedar enrere, entre fulls blancs i tinta negre i vermella amb típex, on la meva prosa es perdia confosa entre frases massa llargues i subordinades dins de subordinades.
En resum, res ha canviat. Les casualitats no existeixen o les vendrien al Corte Inglés en blisters (possible títol).

Un dels capítols girarà al voltant de per què els nens petits en cotxet només duen una sabata… sigh… els blogs no són para el verano.

En un món devastat per éssers repugnants i salvatges, mescla d’Alien i els animalons de El Nido, la humanitat viu en petits edificis sota cúpules de vidre, centres comercials Gran Via 2 reconvertits en comunes mastodòntiques, sense permís per sortir a l’exterior. A la recerca d’aigua i menjar, acabo explorant l’exterior una nit i, entre runes, sota la llum de la lluna, entro en una casa. Ens adormim fins que ens adonem que una d’aquelles criatures ha entrar pel sostre de manera silenciosa. Ens amaguem a qualsevol racó fosc fins que la criatura passa de llarg a través d’un passadís. Surto corrent en la direcció oposada fins la porta d’entrada on em trobo un home encaputxat, amagant el seu rostre. I abans de que pugui digerir l’ensurt que m’enduc, comença a cantar una cançó de El Último De La Fila. I abans també de que el pugui fer callar per evitar que la criatura es vegi atreta pel soroll, me n’adono que ja la tinc respirant-me al clatell. Però l’encaputxat avança cap a ella amb passes lentes, cantant cada cop més fluix fins que la cançó és només un xiuxiueig que fa recular l’horrible bèstia.
Em pregunto si per practicar l’escriptura automàtica un ha de ser un as en mecanografia i de quantes pulsacions per minut estaríem parlant. Si es pot anar corregint el que s’escriu o és una mica allò que projecten els mèdiums en trànsit sobre un paper en blanc. Els meus somnis tenen una mica d’escriptura automàtica, afectats per l’entorn més immediat, com anar-me’n a dormir després de llegir The Walking Dead.

I aquesta és la pitjor publicitat que se li pot fer a El Último de La Fila. Fin.

Amb unes expectatives modestes per aquestes vacances de setmana santa sense viatge, passejo per Sitges qual famós sense ser saludat, com quan em creuo el Joaquín Reyes o el Katiuskas i tampoc els saludo (deu ser perquè ara porto ulleres de sol, les meves primeres ulleres de sol en aquesta vida, i això imposa). He visitat per primer cop una comissaria dels mossos, a Sabadell, degut a certs vandalismes al meu barri a Barcelona (?!), les botigues de còmics posen el nou single de Portishead (que s’han baixat del internet) en repeat (i això que és Car-matxacón * a més no poder) i l’Oliver i jo coincidim en homenatjar el nostre anunci de televisió favorit.
No està malament per unes expectatives modestes. Per unes vacances modestes.

* Dedico aquest acudit a tots els nens i nenes de Santa Fe del Penedès.

Llevo muchos años ejerciendo de espía casual en el autobús de la línea 24 que sube por la calle Mayor de Gracia, en Barcelona. Tengo en casa un archivo de gestos, frases y conversaciones escuchadas a través del tiempo en este trayecto de autobús, y hasta creo que podría escribir una novela tan infinita como aquella que quería hacer Joe Gould sobre Nueva York, pues he robado y registrado todo tipo de frases sueltas, conversaciones extrañas, disparatadas situaciones.

Exploradores Del Abismo. Enrique Vila-Matas.

Estic segur que hi ha moltes més possibilitats de que un fet quotidià generi una bona idea que et toquin els euromillones. I estic segur que hi ha molts més jugadors de la loteria que grans pensadors i exploradors d’idees atzaroses. Emulant als Kaiser Chiefs:

There are many things that I would be proud of
If I’d only invented them such as the wheel
The washing machine and the tumble dryer
On these inventions surely I could retire

I want to retire
No longer required.

durant un temps vaig fer un esforç, d’aquests que es fan cap a dins, per retirar-me amb un gran invent que em permetés desaparèixer per sempre més, econòmicament solvent, i immortalitzat per la resta dels dies aliens. La inspiració, com tot en aquest univers, és relativa i et transporta de les idees més abstractes a creure que pots inventar el proper gadget per arrasar el mercat, que ja haurà estat pensat, dissenyat i prototipitzat des d’unes estovalles de paper de McDonald’s. Vaig voler escriure el meu enèsim intent de novel.la, una guia hiper-realista de viatges a ciutats imaginàries, per descobrir aquest nadal que ja està escrita. Com aquest blog, que ja està escrit. Semblant-se a molts altres, té una categoria transports públics conseqüència directe del fet de que qui aquí escriu no té carnet de conduir. Així, en multitud d’ocasions durant els últims quatre anys, m’he dedicat a robar les escenes que m’envoltaven en trens, metros i tramvies. I amb aquesta actitud, no hi ha res més vulgar que confirmar un estereotip com: en esta vida, ya está todo inventado, que deia ma mare.

Vila-matas, me matas. Com a mínim, aquesta frase és meva.

Esta noche Sílvie lee para tí.