Ja és aquí l’any 2010 i no es veuen per enlloc ni cotxes voladors ni viatges transplanetaris a colònies remotes ni robots intel·ligents que realitzen tasques quotidianes mentre maquinant una revolució. Dubto que ningú tingués gaires expectatives pel que fa a la teleportació. Difícilment podem volar en avió més ràpid del que ho fèiem fa trenta anys. Els cotxes no passen de vuitanta per hora i els viatges transoceànics estan en desús. Potser d’allò de lo que estem més aprop és de acabar parlant algun derivat del xinés, mandarí o cantonès.
El que ha demostrat l’evolució tecnològica del segle passat i del que està en curs és un pragmatisme cada cop més accentuat. Encara es triguen deu hores en creuar un oceà i poden passar setmanes fins que el correu ordinari et fa entrega d’un paquet a casa però ens hem esforçat per a que la informació viatgi de forma instantània. La resta de desplaçaments estan en bolquers.

Els viatges en avió s’han acabat convertint en un regal. Un regal de temps lliure. Sense telèfon mòbil, sense internet, són unes hores per retrobar-nos amb un llibre, una conversa o unes hores extres de son.

El transport públic és on realment es pot prendre el pols als gustos de la gent pel que fa als llibres i saber què és el que està de moda. Com no es veu per enlloc la nova novel·la del Dan Brown, un només pot pensar que, a l’igual que la Susan Boyle agradava perquè era lletja, cantés millor o pitjor, i va acabar com va acabar, potser el Dan Brown no vendrà tants llibres, sigui el seu nou “hit” més o menys entretingut que els anteriors, perquè ara està forrat. Així som per aquestes terres de rabiosos.

És aquest el primer post escrit i publicat en moviment, en un tren direcció Barcelona, des d’un iPhone i utilitzant Wordpress 2.

A Madrid vam veure Rothkos al 66% dels museus visitats i avui a l’hora de dinar, el 66% de la taula no tenia carnet de conduir però el 100% mentia al Facebook sobre el seu nom real. Durant aquestes vacances m’he llegit “Zombi. Guia de supervivència” per si un dia aquest món acaba del revés (llegir aquest llibre seria el colmo del “més val prevenir” però mai se sap). També he començat “A Sang Freda” de Capote. Podríem dir que el 100% dels llibres d’aquest estiu tenen un alt contingut en sang.

Com m’agraden els percentatges, m’ha fet notar la Júlia. No fem més que rebre convidats a casa. Deu ser la taula nova. I les cadires. Es veu que una casa sense taula de menjador no és una casa.

Per cert, només el 20% de les visites que hem rebut els últims dies tenen blog.

Pero se sintió súbitamente aturdido y mas tarde recordó… Pero se sintió súbitamente aturdido y mas tarde recordó… Pero se sintió súbitamente aturdido y mas tarde recordó… Pero se sintió súbitamente aturdido y mas tarde recordó… Pero se sintió súbitamente aturdido y mas tarde recordó… Pero se sintió súbitamente aturdido y mas tarde recordó…
No heu sentit mai aquesta sensació de llegir, llegir i re-llegir una mateixa frase un cop i un altre i cada cop ser interromputs i, per tant, incapaços d’avançar en la lectura? Ja sé que The Savage Dragon no és cap pedra angular de la literatura moderna però té una trama.

És el meu càstig kàrmic per interrompre a la gent abans de que acabin les seves frases i fer-me el graciós. Què dic, kàrmic. Càstig i punt.

* bé, depèn de si m’interrompen per portar-me quelcom ben fresc per beure. aleshores no em queixo.

Ves a saber si era al Nan Roig on els personatges podien demanar al microones el que els hi vingués de gust menjar i aquest proveïa. Fins que no arribin aquests nivells de desenvolupament tecnològic a nivell atòmic, sembla que ens haurem de conformar amb les galetes substitutives (dos barritas = una comida) com a màxim exponent del futurisme gastronòmic. El que ve a ser la versió comercial de les mongetes màgiques del Toriyama o el pa èlfic d’en Tolkien (per com s’infla la panxa al ser ingerides, básicamente).

Sempre pensant en la nostra comoditat.