Llevo muchos años ejerciendo de espía casual en el autobús de la línea 24 que sube por la calle Mayor de Gracia, en Barcelona. Tengo en casa un archivo de gestos, frases y conversaciones escuchadas a través del tiempo en este trayecto de autobús, y hasta creo que podría escribir una novela tan infinita como aquella que quería hacer Joe Gould sobre Nueva York, pues he robado y registrado todo tipo de frases sueltas, conversaciones extrañas, disparatadas situaciones.

Exploradores Del Abismo. Enrique Vila-Matas.

Estic segur que hi ha moltes més possibilitats de que un fet quotidià generi una bona idea que et toquin els euromillones. I estic segur que hi ha molts més jugadors de la loteria que grans pensadors i exploradors d’idees atzaroses. Emulant als Kaiser Chiefs:

There are many things that I would be proud of
If I’d only invented them such as the wheel
The washing machine and the tumble dryer
On these inventions surely I could retire

I want to retire
No longer required.

durant un temps vaig fer un esforç, d’aquests que es fan cap a dins, per retirar-me amb un gran invent que em permetés desaparèixer per sempre més, econòmicament solvent, i immortalitzat per la resta dels dies aliens. La inspiració, com tot en aquest univers, és relativa i et transporta de les idees més abstractes a creure que pots inventar el proper gadget per arrasar el mercat, que ja haurà estat pensat, dissenyat i prototipitzat des d’unes estovalles de paper de McDonald’s. Vaig voler escriure el meu enèsim intent de novel.la, una guia hiper-realista de viatges a ciutats imaginàries, per descobrir aquest nadal que ja està escrita. Com aquest blog, que ja està escrit. Semblant-se a molts altres, té una categoria transports públics conseqüència directe del fet de que qui aquí escriu no té carnet de conduir. Així, en multitud d’ocasions durant els últims quatre anys, m’he dedicat a robar les escenes que m’envoltaven en trens, metros i tramvies. I amb aquesta actitud, no hi ha res més vulgar que confirmar un estereotip com: en esta vida, ya está todo inventado, que deia ma mare.

Vila-matas, me matas. Com a mínim, aquesta frase és meva.

Esta noche Sílvie lee para tí.

No todo el mundo sabe que a un lápiz con sus páginas en blanco no pienso en la vida nunca volver. Reconstruiria aquest pont amb una mica més de solitud, camins més llargs per recórrer en bicicleta i desfaria el mite de que més enllà dels límits de les grans ciutats la vida és més relaxada. La costa bull de gent a les platges, les cales solitàries s’extingeixen com el pit-roig i només s’ha de viure en primera persona una retenció al centre de Girona per acabar frustrat com si dels rodalies de la ciutat comtal es tractés.
Hi ha escriptors que no saben si mai més tornaran a escriure (que no és el mateix que mai més tornar a publicar) i jo no puc tornar a dibuixar. Tinc el bloqueig del fracàs. No todo el mundo sabe que a un lápiz con sus páginas en blanco no pienso en la vida nunca volver.

Hi ha escriptors aquest cap de setmana que no han menjat frankfurt i que viuen de l’aire que respiren.

Fa uns minuts de matinada, m’he aixecat del llit amb molta set de tant menjar pipes. Quan llegeixo, sovint tinc un fort desig de menjar pipes i, quan comença a entrar-me la son, no puc parar de dur-me pipes a la boca. Com si el meu braç patís la seva pròpia fase REM. Un moviment automàtic i involuntari. I a posteriori, doncs somio el que somio.
M’he preparat un got d’aigua amb gel ben gran, amb l’ampolla de dos litres al costat, per omplir quan s’acabi. Mentre bevia, mort de son, he apuntat a la TV amb el meu comandament a distància i la resposta ha sigut:

Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben, i ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors o els repartidors de butà).

Quin Monzó.

I aquí m’he quedat. Desvetllat.