While you freed the doves, I shot them from the sky for taxidermy

La vida és cíclica. Això ens ho va ensenyar El Rey León. El nadal torna a ser aquí i l’Emma, ara sí, és completament conscient de què va aquesta època de l’any i quines són les fases passivo-agressives d’aquest mes. I com vivint en un loop, el post hipocondríac de l’any passat sobre les festivitats i els regals segueix sent vàlid en un 90%.
Enganyar-la em posa una mica nerviós i estic més paranoic que de costum. M’odio a mi mateix cada cop que l’argument per a que no faci una malifeta és “els Reis estan mirant”. I, a més a més, es veu que el Tió també “mira”. Per afegir unes gotes d’angoixa vital, cada visita a una botiga es planeja com una missió impossible. Cada paquet rebut a casa és tractat amb un secretisme digne del més alt espionatge. Tenim la portera treballant amb nosaltres per a encobrir cada entrega amb més seguretat que una balisa diplomàtica. Diverses famílies al nostre voltant es coordinen per a no aixafar-se regals els uns als altres a la vegada que intentem controlar el criteri de les adquisicions per a no haver d’abusar després del filtre Brannan quan compartim amb vosaltres l’enèsim paquetet embolicat en paper cuqui de flors i guineus.

Com va quedar demostrat en el post de l’any passat al que he fet referència (i com queda demostrat a cada un dels posts sobre paternitat), no sé el que hem faig. Sóc un pare sense experiència com qualsevol altre que improvisa constantment i que no compleix cap dels manaments que s’havia imposat en la fase pre-paternitas*. Per tant, qualsevol conclusió que estic extraient d’aquest nou nadal a la vida de l’Emma té la durabilitat d’una bateria d’iPhone.

Només he pogut confirmar uns pocs fets. Que els regals amb piles per a menors de quatre anys els carrega el diable, per exemple. S’han d’evitar com la Diagonal trenta minuts abans d’un partit de Champions. Crec que és en l’única situació on faig servir un argument ecologista per evitar rebre l’enèsim hibrid entre bebè cargol, escarbat antropomorf amb antenes de llums de colors que freguen l’atac epilèptic i que canta en un estrany dialecte castellà cançons que no reconeix ningú.
No us deixeu endur tampoc pel cuquisme extrem. Ja us dic ara que a l’Emma no l’enganyeu amb aquesta patraña de portàtil i telèfon de fusta i pissarra que, garanteixo, tindrien menys èxit que un set de pinces per estendre la roba.
Renegar dels senyors Fisher i Price tampoc és això.

En algun punt intermedi crec que estaran els regals d’aquest any. Després de l’allau de regals al seu aniversari (del que no fa ni dos mesos, que sembla que no hem aprés res del meu cas) tot es torna molt complicat però sembla ser que qualsevol cosa que impliqui un rol serà un èxit.

While you freed the doves, I shot them from the sky for taxidermy

Oferta: saldo a 19,95€

Només pateixo per si rep una caixa d’estris de bricolatge. Amb prou feines ser penjar un quadre (i dono gràcies a l’inventor del No Más Clavos). Per tant, crec que, fins i tot, prefereixo un maletí de doctora. He encarat més vegades clíniques i hospitals que reformes casolanes. Només vull evitar haver-me de defensar davant de: – Papa, i això per a què serveix?

* improviso, no sé el que em faig, però un toc de llatí sempre dóna certa categoria a l’exposició

I don’t want my children to grow up like me. It’s too soul destroying. It’s a mocking disease. A wasting disease.

L’Emma està a un mes de fer dos anys i ja compta en català fins a catorze i en anglès fins a set*, no porta bolquer, dorm sola al seu llit, toca el Ning Nong al piano, reconeix les lletres i verbalitza qualsevol cosa que li passa pel cap. La NASA continua trucant a casa, dia sí, dia també, però ja ni despengem. Crec que és massa d’hora per a enrolar-la en el departament de càlcul quàntic de l’agència espacial nord-americana.

Els actes estúpids que fem quan tenim fills donen per a omplir diversos llibres per Sant Jordi (Pilar, voldria evitar-te confusions ja que aquests crec que anirien a la llista de mediàtics). Pensar que el nostre engendre és el marrec més intel·ligent, més guapo i, en definitiva, el millor que ha nascut en el que va de segle va al primer capítol de la guia del gilipollisme paternal™. Instintivament comparem els nostres nens amb els dels altres: com? que el teu caminava a l’any? el meu als nou mesos. ja parla? el meu recita. sap comptar? el meu resol equacions. I així ad infinitum. Una mica com quan comparem el nostre cotxe amb el del veí o comparem smartphones en un sopar. Si transcendissin les valoracions de cada pare sobre la bellesa dels nens dels altres a parcs públics, llars d’infants i xiqui-parcs seria un terrabastall d’una magnitud només comparable a quan Twitter perdi finalment el control de la balena i tots els DM surtin al timeline públic.
Al segon capítol aniria la mutació que patim els pares quan passem de posar-nos frenètics per cada petit consell que rebem a repartir consells resabidillos a tort i dret. Ja se sap, per definició, la resta de pares són subnormals i l’espècie humana ha sobreviscut no se sap com sense pares com nosaltres que t’avisem que tant xumar el xumet farà que el paladar li surti pel nas i que com és que el teu fill als vuit mesos no mastega ja filets de vedella.
El punt àlgid de la condescendència ve quan compares notes de com s’educa un nen i com s’educa un gos, un estrany debat que sobrealimentem no sé ven bé perquè. Per a mi està clar: tenir gos és un merder incomparable a tenir un fill.

El que voldríem tots és que els nostres fills fossin màquines perfectes d’agradar, cuquis i llestos a parts iguals, a mig camí entre els nens folk dels anuncis de roba de floretes campfire i els nens japonesos que toquen Rakhmàninov mentre esmorzen. En definitiva, projectem en ells una mica de la perfecció que ens falta i volem polir els nostres propis defectes. I no sé perquè crec que aquest seria el capítol més extens de les estupideses que cometem.
L’Emma té un punt de mala llet, tendència a ser casolana, una timidesa antipàtica i un geni perfectament recognoscible en els seus pares, ens agradi o no. Però és el que hem aconseguit i és el que ha sortit. Tampoc hem d’anar justificant els seus defectes com alabem les seves virtuts.
I, afortunadament, en un aspecte hi ha una millora substancial als seus progenitors. Jo mai vaig posar un peu a la llar d’infants si no era arrossegat per una monitora escales a munt. L’Emma, malgrat es tapa la cara amb els dos palmells de les mans amb els dits ben oberts per a superar la seva vergonya quan entra a la classe, entra. Entra pel seu propi peu.

I si tot això us sembla molt complicat… espereu a tenir fills!

I don’t want my children to grow up like me. It’s too soul destroying. It’s a mocking disease. A wasting disease.

A un pas estic de canviar el domini d’aquest blog per www.bolquersnets.com que està lliure i fa bona olor.

* en castellà encara l’hem de convèncer de que si un és uno, dos no és doso

Sabiendo como sabes lo que siempre le hago a la gente

El meu germà em va trucar ahir dos cops per telèfon. El segon va ser per demanar-me que pensés un bon nom per a una perruqueria. Amb potencial per a convertir-se en marca internacional de cadenes de perruqueries d’èxit mundial.
Primer li vaig preguntar els noms de les sòcies. Per comprovar si, a base de les sil·labes que composen els seus noms, aquestes donaven per a una al·literació atractiva com Caprabo o un cognom amb ganxo com Llongueras o Cebado.

Si depengués de mi, per a un negoci de perruqueria o estilisme realment m’agradaria “Nosotros Los Fashion” o “Los Estilistas”, per raons evidents. Però ara que la normalització està a l’ordre del dia, el que jo faria és una perruqueria temàtica del món del còmic, on els aparells aquests infernals on les iaies es fan la permanent siguin com Cerebro, les tisores d’adamantium i les bates siguin com capes voladores.

Per mi seria com alleugerar amb un entorn ple de referents familiars el que és una traumàtica i desagradable experiència. Que uns desconeguts (professionals però desconeguts) et magregin el cap (per no parlar del paio que em va assetjar sexualment mentre em retocava les puntes fa anys, picant-me l’ullet pel mirall i arrimant-se més del compte, que el tio no devia saber que jo sóc molt d’internet i una mica proxèmic i el meu espai personal és deu vegades superior al de la resta de persones humanes) supera qualsevol dels altres traumes que patiu. Que ja sé que aneu a les perruqueries i aquestes diabòliques professionals tallen més del que havíeu acordat en aquesta negociació prèvia de llargues explicacions amb gestos amb les que responeu a: “bueno, qué te hago?” i després aneu gairebé plorant pels carrers i correu fins a casa per algun crim comés amb el tint color violí bordeus.

No recordo haver tornat mai d’incògnit, tapant-me el cap amb les mans, després de visitar aquests negocis de tortura on després et cobren (sí recordo casos on anar a la perruqueria ha sigut un acte de reafirmació, maduresa i superació) però sí que, sistemàticament, em rento el cap només arribar a casa. És un acte més relacionat amb desempallegar-me del lligam amb el o la professional i el pentinat que no he decidit jo, malgrat les meves precises explicacions, que amb la higiene i treure tots els pelets del coll.

L’Emma després d’un radical tall de serrell casolà.

Serà per això que passo setmanes pensant que he d’anar a a tallar-me el cabell cada cop que em trobo cara a cara amb el meu reflex i el seu pentinat i, el dia d’anar-hi, em veig estupendo tal i com estic.

Children In Pieces

Quan escrivia l’última entrada, pensava que fa temps que no feia un post minuto y resultado sobre el món de la paternitat, aquesta experiència que sí mereix un bon videojoc. Ja sé que estan els Sims (joc que en la seva primera versió de PC vaig esborrar del disc dur per després llençar el CD d’instal·lació a les escombraries i així demostrar al món amb tota honestitat que puedo dejarlo cuando quiera) però els Sims no són el tipus de simulador en primera persona que la paternitat es mereix. Parlo d’uns bons gràfics en 3D estil Quake amb una mà llesta per a carregar una tovalloleta humida Dodotis*, uns quants palitos de pa i una ampolla d’aigua. I els seus comptadors de tovalloletes, palitos i centímetres cúbics d’aigua a la part baixa esquerra de la pantalla que s’omplirien amb les recàrregues que anem trobant pels racons quan busquem els xumets perduts (que en tenim cinquanta i mai sabem on són) que donarien punts extres i que ens servirien per evitar que el nen plori. I més punts extres si banyes el nen sense sortir del lavabo fet un nyap i alguns logros a desbloquear com que acabi de sopar sense crema de porros al cabell. Com a súper feature també posaria un botó al mando per fer plorar el propi jugador en el rol de pare degut a l’estrès o esgotament extrem.

El canvi més gran en aquests últims mesos és la raó per la qual s’han acabat els posts sobre cançons per a l’Emma. Ara bàsicament ens dediquem a sentir com és ella la que canta, amb la cara de gilipollisme que comporta la ja esmentada experiència vital de ser pare, i a gaudir de les seves primeres frases complexes com, per exemple: “papa, em fa mal el peu de la cama del peu” no sigui que em confongui de peu i cama, ja que en té dos.

Recordo una experiència de quan l’Emma encara era un petit nadó i jo em trobava en plena fase proxèmica. Un senyor gran i arrugat va allargar el seu coll per ficar la cara entre l’Emma bebè i jo, son pare, que viatjava tranquil·lament en el bus sense fer mal a ningú amb la meva filla als braços, i va dir en un to lleugerament massa alt pel meu gust: “¡Como pa no quererla!”. Doncs sí, senyor, molt ben expressat. Encara comptem l’edat en mesos i deixem anar babes quan menja la sopa de lletres tota sola i les reconeix (les lletres, no la sopa) o canta l’himne del Barça. Que sí, que un desitja tant tenir un fill que potser s’hauria d’haver aturat a pensar en la quantitat de sèries de televisió que deixaria de veure, d’acord. I que haurà de compartir el menjar i el llit. Però un es veu recompensat quan observa com la seva filla corre per la casa en llàgrima viva agafant-se el peu cridant: “No tinc mitjons!” quan sa mare li ha col·locat unes sandàlies. Carne de mi carne, HOYGAN.

Realment no hi haurà més posts a la secció de cançons per l’Emma perquè cada post estava titulat, com aquest mateix, amb un tema de Morrissey que feia referència a pares i fills i se m’han acabat. Una raó tan vàlida com qualsevol altra.

* ja sabeu que aquí no ens agrada parlar de marques** però les altres fan una pudor estranya
** cómo? perdona? cómo?

Lo insinuabas en tu voz bebiendo helio

Si m’haguéssiu preguntat fa dos anys, hagués respost que no, que si per mi fos, no li hagués explicat aquesta faula dels Reis Mags a un fill. M’hagués negat a ser partícip d’una ficció, la d’uns monarques de països remots que violen el sagrament del domicili particular amb nocturnitat per a deixar uns regals a canvi d’unes mandarines i aigua (per no parlar del senyor aquell gras, probablement alcohòlic, que ve del nord amb intencions similars o allò del tros de tronc que baixa del bosc a cagar cada any), on el nen queda com al marge de tot el que succeeix fins que arriba la gran decepció.
És possible que pensés així preveient el dia en el que hagués de enfrontar-me als ulls d’un nen que ha descobert tal fal·làcia, ja sigui per terceres persones, ja sigui per un escorcoll rutinari dels armaris o perquè els nens no són idiotes i són capaços de desencriptar els missatges codificats de les converses en clau que mantenim pares, avis i oncles pensant que “són massa petits i no se n’adonen de res”. Pensar en un nen que fa temps que ha descobert aquest teatre de nadal i és fa el suec per por a no rebre més regals és una cosa que em regirava l’estomac i una mica els budells també.
Us hagués dit que per la ficció ja estan els còmics, les pel·lícules, els llibres i els videojocs. Per a què complicar més les coses.
Però arriba el dia en el que tens una filla conscient del que passa al seu voltant. Que té amics i cosins i unes circumstàncies. I entre que et deixes endur per l’atmosfera i els fils musicals amb nadales, magnifiques la il·lusió de les coses i que, afronte-m’ho, tens uns valors i unes conviccions molt de pa sucat amb oli, on la paternitat està molt clara quan un no té fills i després un s’acaba menjant les seves paraules poc fetes i mig crues, acabes entrant en la roda que passa a ser la bola de neu de cada família per nadal.
A posteriori, l’Emma ha gaudit prou dels regals que li han dut. Ha gaudit més de la xocolata a la que ha tingut accès però encara més de totes les vegades que s’ha vist reunida amb els seus tiets i els seus cosinets. I, malgrat estic bastant segur de que no ha entès bé això de que els reis a qui va dir adéu pel carrer són els mateixos que van deixar el menjador de casa ple de regals, crec que va entendre perfectament el procés en cadena de cançó-violència física-excrement-regal del Tió de Nadal. Per tant, al final, bé. I suposo que, si ho mirem des del prisma més pragmàtic, és més senzill que anar a contracorrent (sóc conscient de com sona això però anar de hispter anti-natura, alternatiu i outsider en cadascun dels aspectes de la vida tampoc em sembla un argument sòlid ni lògic i tampoc és un debat que em vingui de gust ara mateix).
És tota aquesta il·lusió seva el que ha compensat el brunzit agut que he estat sentint tot aquest nadal a la orella dreta, la més conservadora.

Però no us enganyaré. Segueixo terroritzat pel dia en el que l’Emma ens miri diferent.